dilluns, 25 de setembre de 2017

Ressenya: Selfis

[Setmana crítica, políticament parlant, però deixaré l'activisme pel twitter i el facebook i continuaré la sèrie de ressenyes que tenia previstes per l'inici de temporada, abans que l'actualitat ens tingués a tots pendentsde jutges, ministres i vaixells pintats amb els Looney Tunes.]

Selfis és una novel·la força especial. Els autors, Ricard Ruiz Garzón (la meva mitja taronja a Herba Negra) i Saïd El Kadaoui Moussaoui, han volgut posar-se en la pell d'uns adolescents de Santa Coloma que estan de viatge escolar al Marroc i explicar una història usant només les xarxes socials, sobretot missatges al facebook o whatsapps. El plantejament us pot semblar més o menys esperable (jo mateix he fet servir les xarxes com a truc narratiu), però el resultat no ho és gens. El llibre funciona com una versió multicultural i batxiller de Jules et Jim, amb un misteri de fons, que és saber què va passar al concert de Franz Ferdinand que va precipitar la crisi del trio protagonista. Pel mig es barregen temes identiaris, el descobriment de la sexualitat, l'entrada a l'edat adulta, el poliamor, etc, de manera que potser se la podria definir com una novel·la iniciàtica del segle XXI.

El primer que cal dir és que l'esforç per reproduir el llenguatge dels adolescents contemporanis de Santa Coloma és fenomenal. No sé si s'havia fet abans una cosa semblant. Hem tingut recentment novel·les exitoses que explotaven variants dialectals del català poc habituals en la literatura, però això va un pas més enllà, perquè crea un idioma nou. Tardes unes planes a acostumar-t'hi, però un cop t'hi trobes ficat funciona perfectament. Cal felicitar els autors tant per això com per treure-li el màxim suc del format dels missatges a xarxes socials per fer avançar la trama. La història té les dosis adequades de girs i misteris que et fan continuar llegint, tot i que té més reflexió que acció. Potser discutiria la revelació final, que m'ha semblat prescindible, però la resta quadra bé.

En resum, un llibre força únic, un experiment interessant amb molts punts a favor que mereixeria haver tingut una mica més de ressò.

dijous, 21 de setembre de 2017

Assassins de Girona

Aquesta setmana hauríeu de poder trobar ja a les llibreries l'últim recull territorial de Llibres del Delicte. Dic territorial perquè l'editorial de Marc Moreno ha començat una sèrie d'antologies de relats negres organitzades per zones. El tret inaugural el van donar els Assassins de Ponent antologats per la Ramona Solé, i ara ens toca els torn als de les comarques gironines (mentre esperem una entrega tarragonina que ja s'està gestant).

Al llibre trobareu contes de totes menes i estils, d'autors ben variats, com podeu veure aquí. Jo he escrit poca cosa negra (gairebé l'única és aquella novel·la a vuit mans que també va publicar Llibres del Delicte), però ha sigut un honor que em convidessin a participar-hi. El meu conte, com faig sovint, intenta explorar els límits del gènere. Si el llegiu ja em direu què us ha semblat. Segurament serà la darrera novetat meva d'aquest any.

Si voleu més informació, han parlat del llibre aquí:

El Punt/Avui A l'ombra del crim
De tot una mica
En clau de negre
Tumateix llibres
L'escriba
La petita llibreria
La màgia dels llibres

dimarts, 19 de setembre de 2017

¿Encara evolucionem els humans?

Un efecte inesperat d’aquesta dècada convulsa que estem vivint ha sigut la recuperació d’imatges que ja haurien d’estar superades. Una colla de monstres pretèrits, que suposàvem morts i enterrats feia temps, van sortint de les seves tombes i es passegen de nou per països suposadament civilitzats. Si mirem als Estats Units, per exemple, durant un cert temps el paradigma de societat avançada que ens servia de referent, tornem a tenir feixistes cridant orgullosos pels carrers; llibertats retallades en nom de la seguretat; la separació de poders, baula fundacional de la democràcia, cada cop més diluïda; mitjans de comunicació convertits en altaveus de la demagògia de qui els paga les factures, com la cadena Fox, mentre se’n difama, amenaça o silencia altres, com la CNN; discriminació sistemàtica d’una part de la població, sigui pel sexe, pel color de pell o la ideologia; polítics enrocats en idees obsoletes, començant pel seu president, que han perdut la por a fer que la mentida sigui el fonament on edifiquen el seu programa; i, al mig de tot plegat, una majoria que es deixa manipular sense qüestionar-se pràcticament res. Els qui es pensaven que l’última revolució ideològica, la dels anys 60 i 70, havia eliminat per sempre aquestes relíquies històriques han pecat d’optimistes.

L’home no ensopega dos cops amb la mateixa pedra: ho fa constantment. I això passa perquè certs comportaments estan integrats en la nostra espècie gràcies a la selecció natural, gràcies al fet que en algun moment clau del nostre passat ens van donar alguna mena d’avantatge essencial. L’estat basal dels humans és la xenofòbia, el masclisme, el totalitarisme i el sistema de castes. Malgrat tots els esforços que fem per evitar-ho, mai no deixarem de sentir-nos-hi atrets. No culpeu ningú més que la biologia: és l’estructura social que vam adoptar espontàniament en funció del que ens permetia sobreviure millor, com ho han fet els altres animals del planeta. 

Però nosaltres som diferents. El nostre cervell privilegiat ens ha donat la capacitat de canviar les cartes que ens venien donades. A poc a poc, hem anat trobant alternatives a aquest sistema operatiu que teníem instal·lat per defecte. Ens vam passar gran part del segle XX desobeint una sèrie d’instints que ens coartaven el progrés, per poder construir així un model diferent, més d’acord amb el nou format de justícia que es formava en l’imaginari col·lectiu. Hem d’estar orgullosos, doncs, de no estar ja a mercè dels dictats biològics, d’haver-nos sortit del camí marcat a nivell social. Per això fa mal veure que, darrere la cortina impol·luta de la civilització moderna, seguim sent tan bèsties com sempre. Es tracta de no abaixar mai la guàrdia perquè, arribats a aquest punt, evolucionar significa evitar que l’evolució ens imposi les seves normes.

¿Funciona també la premissa a nivell individual? Part fonamental de la construcció d’aquesta societat més igualitària que perseguíem era carregar-se la màxima sagrada de la supervivència dels forts. Això vol dir afavorir que no tan sols els més aptes aportin els seus gens a la barreja que defineix l’espècie. Això vol dir, un cop més, pervertir els principis de la selecció natural. I així ho estem fent. Per exemple: la medicina moderna ha permès que no només les persones amb els millors sistemes immunes sobrevisquin a la infantesa o que un percentatge inusualment alt arribi a la vellesa. 

¿Quin efecte a llarg termini tindran aquestes ingerències? Encara és aviat per saber-ne l’impacte, perquè la nostra unitat de temps és l’any, mentre que la de la selecció natural és el segle. Però sabem que el genoma humà no és estàtic: malgrat tot, no hem frenat l’evolució. Un estudi publicat fa un parell de setmanes a la revista PLoS Biology ho confirmava. L’anàlisi de més de 200.000 mostres d’ADN concloïa que, en tan sols un parell de generacions, la humanitat ha incorporat variants genètiques que afavoreixen la longevitat. Això és inaudit. La selecció natural només actua sobre les característiques que ens fan procrear millor. No té cap necessitat d’allargar-nos l’existència, per això la nostra esperança de vida mitjana abans que hi intervinguéssim era de menys de 40 anys. ¿Per què està canviant la norma? Perquè hi ha alguna cosa que relaciona l’èxit reproductiu i la longevitat, i encara no sabem què és. Per molt que ens pensem que controlem la situació, la biologia sempre tindrà alguna carta amagada. La ciència ha de continuar ajudant-nos a lluitar per ser els que triem si volem acceptar-la o no. 

[Publicat a El Periódico, 16/9/17. Versió en castellà.]

dimecres, 13 de setembre de 2017

Una mica de ciència per començar el curs

Tornem a arrencar els resums de col·laboracions de divulgació científica als mitjans amb un recull del que ha anat sortintdurant els mesos d'estiu.

Al diari ARA, vaig parlar d'una nova classe de mutacions que s'ha descobert en el que abans es deia ADN escombraria i que sembla que podrien estar implicades en el càncer. Al mateix diari explicava com una crisi política, com el que està passant aquests mesos a Qatar, té uns efectes inesperats en la ciència, a través d'un element inesperat: l'hidrogen.

Vaig contribuir també a un petit debat sobre el tema d'editar el gens dels embrions humans, que ja sabeu que darrerament s'està convertint en especialment rellevant gràcies als nous avenços.

I també relacionat amb la ciència, però d'una manera una mica més tangencial, El País va entrevistar uns quants divulgadors perquè els expliquéssim com està el panorama de la divulgació en català. (espòiler: una mica magre, però resistim).

Acabo amb la meva contribució al blog Científics per la independència, on al llarg dels últims anys una bona colla d'investigadors catalans hem anat explicant per què creiem que la independència podria ser bona per Catalunya, sobretot considerant-ho des del punt de vista de l'impacte que podria tenir en la nostra ciència.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Crònica d'una votació

El dijous de la setmana passada, cap a quarts de sis de la tarda, hora anglesa, vaig rebre un email de la Generalitat anunciant que ja podia votar al referèndum de l'1 d'octubre. Va ser una sorpresa. El vot exterior normalment és caòtic, i més d'una vegada els emigrants es queden sense poder exercir el seu dret (ja us ho vaig explicar genèricament aquí, i també vaig us explicar la meva experiència particular i una mica surrealista aquí aquí). Aquesta vegada, en canvi, semblava que havia de ser molt més fàcil i ràpid. Immediatament vaig tuitejar la novetat, amb una captura de l'email, i vaig posar-me en marxa.

Només de clicar l'enllaç per descarregar-me les instruccions i la papereta ja vaig notar una sensació estranya. Aquests últims dies ha pujat molt la intensitat del debat entre les parts implicades en el Procés, fins al punt d'arribar a uns nivells tòxics que haurien de produir vergonya als qui els han estat fomentant. El resultat és que un acte tan natural com votar s'està venent com un atemptat a la raó, només per deslegitimar una de les dues úniques opcions possibles (o ens quedem igual o canviem).

No està gens clar, doncs, què passarà l'1-O. Per això en aquell moment, sol davant de l'ordinador, sense ningú que m'impedís fer el que volia fer, em vaig sentir estranyament privilegiat. Per una vegada, els exiliats ho teníem millor. Un privilegi, sí, i també una responsabilitat. Una de les possibilitats del referèndum és que ni tan sols es puguin dipositar les paperetes a les urnes, i almenys aquesta part jo la tenia superada. Per això vaig pensar que podia deixar-ne constància amb uns quants tuits més.



Una mica emocionat per haver aconseguit d'una manera tan simple el que milions de catalans encara no saben si podran fer, vaig posar la papereta dins el sobre, el sobre amb els documents necessaris dins d'un segon sobre i, en sortir de la feina, vaig anar a dipositar el vot a l'urna més propera (en aquest cas, una bústia). I ja està. Pensava que l'anècdota s'acabaria aquí. Tindria uns quants likes i comentaris dels companys habituals i res més.

Però com hem vist altres vegades recentment, el tema de la independència de Catalunya amplifica qualsevol esdeveniment d'una manera desproporcionada. El fet que algú ja estigués votant mentre encara s'està discutint si l'1-O serà factible o no, va despertar interès. Gairebé immeditament vaig començar a sentir al meu telèfon alertes de retuits. Començava l'efecte bola de neu.

No sé si vaig ser la primera persona que va votar (potser sí, perquè vaig anar força ràpid) però almenys deuria ser el primer que en deixava constància, i això em va proporcionar uns inesperats quinze minuts de fama. Diputats, periodistes i personalitats diverses es van fer ressò de la meva història i van escampar-la per twitter. Ràpidament em van trucar del TN per fer-me una entrevista (em podreu veure traient el cap breument al reportatge del minut 13:40), que es va repetir en unes quantes edicions successives.


També a RAC1 van voler que els expliqués què se sentia i em vam xerrar gairebé quatre minuts al Versió RAC1, com podeu sentir sencera aquí.

Una mica més curiós va ser que em demanessin un comentari per l'Hora 25 que fa l'Àngels Barceló a l'emissió estatal de la Cadena SER. Vaig intentar explicar en un parell de minuts què se sent fent una cosa en principi tan normal com votar, després d'estar escoltant una estona, mentre esperava que em punxessin, una sèrie de tertulians diguem-ne crítics amb el Procés (però que parlaven de forma calmada i força raonada, tot s'ha de dir, allunyades de les opinions demagògiques habituals d'aquests dies). Imagino que l'audiència no deuria ser gaire comprensiva amb la meva història, però vaig fer el possible per transmetre'ls la idea principal. Ho podeu sentir aquí, a partir del minut 2.30, i ja em direu si me'n vaig sortir o no.

Mentrestant, la "notícia" corria també pels mitjans escrits i se'n feia ressò Vilaweb, el Diari de Balears, que va penjar tota la sèrie de tuits, i curiosament també l'ABC, que em va demanar informació extra a través d'un missatge privat, i El independiente. [Altres que s-hi han afegit després: La voix du nord, AFP, milenio.com]

La conseqüència directa és que vaig tenir un munt d'interaccions a twitter i facebook amb gent que s'havia assabentat del que havia passat, la majoria positives. Només s'hi van colar quatre o cinc trols que tot el que volien era burlar-se'n, del tipus "qué pone en tu DNI", ni tan sols argumentar el que opinaven (la veritat és que me n'esperava més). Tot plegat van fer que em saltessin les estadístiques. Si normalment una quinzena meva al twitter té aquest aspecte, bastant calmat, amb alguns pics aïllats de dies de tres o quatre mil impressions (la unitat de mesura d'impacte a la xarxa que fa servir twitter) quan faig algun tuit (normalment llegeixo més que no pas parlo)...


...la setmana passada les xifres es van disparar per sobre les 120.000 impressions en un sol dia, flanquejat per pics de gairebé 20.000 i 40.000, cosa que feia empal·lidir la resta de l'activitat (en 24 hores aconseguia el que normalment em costa tres mesos):


De rebot em va pujar el klout tres punts de cop (que és tota una proesa, perquè costa molt incrementar una dècima d'aquest indicador de la teva presència a les xarxes.). I tota aquesta bogeria perquè vaig posar una papereta dins un sobre.

Això no deixa de ser una demostració de com és d'anòmala la situació actual. Que votar per correu es converteixi en notícia pel fet de ser gairebé una heroïcitat, o directament una raresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. Em temo que les properes setmanes veurem més imatges poc compatibles amb els principis d'un país democràtic, i encara ens caldrà esperar fins al final per saber com acaba tot plegat. Espero que d'aquí uns dies podreu compartir moltes fotos de butlletes i urnes i uns quants milions de persones podran expressar la seva opinió, la que sigui. Seria el primer pas. El següent dependrà del resultat i ja serà tota una altra història, segurament molt més complexa i que portarà a situacions encara més inusuals.

De moment, pensem en els reptes que tenim més propers. Avui és el dia per sortir al carrer a demanar garanties per poder fer el que jo ja he fet, amb pau i alegria, com sempre. Feliç diada a tothom!

dijous, 7 de setembre de 2017

Ressenya: Pensa

Us volia parlar avui d'un llibre curiós i interessant: Pensa de Francesc Orteu. Curiós perquè no se sol fer filosofia per a tots els públics. Així com alguns científics ens esforcen a fer divulgació perquè tothom l'entengui, sembla que pocs filòsofs tenen la mateixa inclinació. Però l'Orteu no és un filòsof normal, ja ho diu en la nota biogràfica del llibre, així que no té cap problema per escriure aquest "manifest inquietant" que convida a no pensar. Atenció perquè la proposta té més suc del que sembla. El que diu, de fet, és que cal buidar el cap, no deixar-se portar pels pensaments establerts, per tornar a aprendre a pensar per nosaltres mateixos, esforçant-nos-hi, el que ell anomena "pensar a mà".

És una idea provocadora, com les que sol plantejar l'autor (recordem aquell llibre anomenat Per què no llegeixo), ben desenvolupada al llarg de les gairebé cent planes que té el llibre amb uns raonaments sòlids però fàcils de seguir. M'ha semblat bona la proposta d'individualtizar els nostres pensaments, crear-los en el buit, artesanalment, sense deixar-nos arrossegar per tot el que s'ha pensat abans, sobretot tenint en compte la mena de món on vivim, ple de gent que s'abandona a la comoditat del fast-thinking i es deixa arrossegar pel que crida més fort. Una manera útil d'estimular el pensament: buidar-te el cap per poder-te'l tornar a omplir tu sol (o "La ignorància és coneixement", com diu l'autor). Si més no és un exercici que pot ajudar a més d'un a despertar-se.

Per mi l'únic punt dèbil del manifest és que al final l'Orteu cau en una trampa que ha parat precisament aquest pensament comú que ho omple tot: que hi ha una distinció entre ciències i humanitats. A la recta final del llibre s'identifica la ciència com la font del pensament que ens ve donat (una mica el dolent de la pel·lícula), la que ens dóna respostes a tots i, per tant, ens impedeix pensar per nosaltres mateixos. Diu: "tendeix a omplir tot l'espai on podria desplegar-se el nostre pensament, negant-nos la possibilitat d'error". Però la ciència fa just el contrari, precisament identificar els buits del nostre coneixement, no acceptar res que ens vingui donat i buscar on és el límit. Per això la ciència és la nova filosofia, la pàtria de tots els qui volen saber més i entendre el món. Els científics són els que busquem la nostra ignorància (com recomana el manifest) per, un cop trobada, eliminar-la amb noves respostes. I després d'això, continuem movent el límit més enllà, no es conformem a quedar-nos en l'espai que ja està ple de coneixement, com potser molts no iniciats fan. Ens queda molt per conèixer encara, i podem exprémer la nostra ignorància sense haver de rebutjar tot el que ja hem après. La ciència construeix coneixement a partir dels raonaments dels altres, cert, però també nodreix del pensament comunitari de la nostra espècie i li busca les fronteres. Aquesta seria la conclusió que, per mi, diferiria de la tesi principal del llibre, però per la resta m'ha semblat encertat.

Pels qui no acostumen a llegir filosofia, és una manera fàcil de descobrir un món nou. I com tots els llibres que valen la pena, serveix per fer pensar una estona, estiguis cent per cent d'acord o no amb l'autor. Recomanable. Aquí podeu llegir una entrevista que li van fer a l'Orteu sobre aquest llibre.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Ressenya: Amb l'aigua al coll

[Espero que l'estiu us hagi anat bé i la tornada a la feina no us sigui gaire traumàtica! Aquestes primeres setmanes de la temporada miraré de ressenyar alguns dels llibres que he llegit aprofitant que les vacances i el ritme més reposat dels mesos calorosos (és un dir, aquí al Regne Unit) m'han permès prendre'm una mica de temps lliure. Espero que n'hi hagi algun que us interessi.]

Començo amb Amb l'aigua al coll, del científic, divulgador i escriptor Daniel Arbós. És una novel·la que es podria definir com una tragicomèdia amb missatge. Només llegint la contraportada o mirant el que se n'ha dit per internet veureu ràpidament que denuncia l'estafa de les pseudociències i se'n riu dels qui es creuen qualsevol animalada que els vengui l'espavilat de torn. Però si aquest fos el seu únic objectiu no caldria empassar-se una novel·la sencera: hi ha molts articles i blogs que fan una feina excel·lent desmuntant amb arguments raonats totes aquestes falòrnies. 

Amb l'aigua al coll funciona molt bé des del punt de vista narratiu, independentment del seu missatge. Està ben escrita, té ritme, uns personatges arquetípics però ben construïts i una trama ben portada, per bé que alguns girs siguin previsibles. No hi ha cap dubte que en Daniel sap jugar bé les seves cartes i aconsegueix construir una història que es llegeix ràpid i deixa un bon gust de boca. És un retrat acurat del món de les "teràpies" alternatives, amb els personatges sense escrúpuls que hi transiten al costat dels qui realment estan convençuts de la seva utilitat, fet amb un punt de vista irònic i sense cap mena de pietat. I a la vegada és una lectura lleugera i distreta si t'hi quedes a la superfície, però amb mala llet i intel·ligència si grates una mica. Me la vaig empassar en un parell se sessions i em va arrencar unes quantes riallades.

Com a bonus extra, vaig poder veure com l'autor em feia fer un petit cameo al costat dels admirats JM Mulet i Daniel Closa, veritables assots de les pseudociències. Espero poder continuar "tocant els collons" al costat seu durant molt temps!

divendres, 1 de setembre de 2017

Parcs temàtics

Per aprofitar el pont d'aquest cap de setmana, el que marca el final de l'estiu, vam fer una visita a Liverpool, una ciutat que fa temps que tenia ganes de veure. Un dels motius, naturalment, era el lligam amb els Beatles, un grup important per a qualsevol que estimi la música. Però no m'esperava (innocent que sóc) el parc temàtic que hi tenen muntat. Si a Barcelona ja hi ha queixes per com Gaudí a vegades és el centre de tot, no us podeu imaginar com a Liverpool expremen el tema dels Beatles. Però bé, ja que estàvem de peregrinació, vam fer les parades obligatòries. La primera, el Cavern, el bar on va començar tot, ara centre d'un carrer sorollós amb desenes de grups tocant versions en directe, trepitjant-se els uns als altres.



Fins i tot la botiga on els Beatles van comprar els seus instruments (i que ja no existeix) tenia una placa, no fos cas que desaprofitessin un lloc "històric". Per amanir-ho, els singles dels Beatles ressonaven per tot arreu, des del fil musical de les botigues als músics que hi havia a cada cantonada. Impossible ignorar-los. És clar que la majoria de turistes no ho volen pas ignorar, tot això. El carrer estava ple de gent de totes les edats amb samarretes commemoratives, una manera fàcil i ràpida d'identificar els guiris.

Aquesta botiga no tenia res d'històric, només un nom curiós.
Fer turisme de ciutat a vegades fa que els més joves es rendeixin. Durant uns moments. Sempre recuperen l'energia, no sé com s'ho fan. Aquí l'hereu fa una pausa atentament vigilat per una de les moltes gavines que creuen constantment els cels de Liverpool.
Liverpool és també la ciutat que ha vist néixer altres gups força coneguts (com els meus estimats OMD), però tot el que es mereixen és aquest monument en forma de vaca a la zona del moll. No són tan rendibles com els Fab Four...
...els quals pots exprémer fins i tot en forma de llaunes de caramels amb noms suposadament ingeniosos.
Liverpool també té museus no relacionats amb els Beatles, com una sucursal de la Tate Gallery. Però hi ha poca cosa interessant, pel meu gust (i això que m'agrada l'art contemporani). Algun Mondrian, Picasso i Pissarro de segona, i molt art conceptual de poca volada. Que serveixin de mostra aquests dos eslògans de gran format.
Les exposicions temporals, sobre Tracey Emin i William Blake estaven bé, això sí. Però no en tinc fotos.
Encara que ho sembli, aquest no és un dels eslògans que deia. Ni tan sols estava al museu. És un vàter de veritat, no un homenatge a Duchamp.















I aquest és un exemple que de caradures que es volen aprofitar dels artistes n'hi ha a tot arreu. Molt fan de l'indignat que va contestar l'anunci amb un retolador vermell.



Liverpool té dues catedrals, una catòlica i una protestant, totes dues immenses i modernes. I no especialment maques. Aquest vitrall està a l'entrada de la catòlica, que és la que pretén ser més contemporània (però sembla un búnker d'una pel·li de CF).
Aquest és el vitrall principal de l'altra, més tradicional, que opta per ser una recreació d'una catedral europea gòtica (i acaba contribuint a aquesta sensació de parc temàtic que domina la ciutat).

I fins aquí les fotos d'aquestes mini-vacances. Com que no us n'havia penjat gaires de l'anterior viatge, us heu hagut d'empassar aquest reportatge gràfic de Liverpool. La ciutat em va agradar, malgrat alguns detallets, la recomano. I no tan sols a fans dels Beatles.

Espero que la tornada a la rutina no us sigui gaire dura. A partir de la setmana que ve reprendrem els posts habituals al blog, aquesta vegada amb unes quantes ressenyes de llibres que he llegit durant l'estiu.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Siguem solidaris tot l'any

Un dels inconvenients de ser un metge que es passa la major part de la jornada tancat al laboratori és que no tinc moltes oportunitats d'interaccionar amb pacients. Encara que els meus subjectes d'estudi siguin les cèl·lules, no perdo de vista que el que busquem és una manera de solucionar problemes de salut i millorar la qualitat de vida de les persones. Per sort, la tasca de divulgació permet que em salti de tant en tant aquesta barrera invisible i entri en contacte amb els qui un dia es podrien beneficiar de la investigació que fem. Per això miro de trobar temps per contestar les preguntes que rebo per e-mail o xarxes socials, i aclarir els dubtes dels malalts de càncer i els seus familiars que s'adrecen a mi.

Un dels temes recurrents en aquestes consultes és si cal marxar a l'estranger per poder rebre el millor tractament possible. Alguns exemples recents de personatges coneguts amb càncer que s'han tractat als Estats Units han revifat la sensació que el secret per sobreviure a aquesta malaltia és tenir prou diners per pagar-se un hospital a l'altre costat de l'Atlàntic. Cal deixar ben clar que en la immensa majoria de casos no és així. Els fàrmacs realment efectius s'aproven gairebé a la vegada a Amèrica i a Europa.

A més, als nostres hospitals s'apliquen les mateixes tècniques que en qualsevol altre país desenvolupat, perquè els protocols a seguir es discuteixen i s'aproven en fòrums internacionals a partir d'estadístiques recollides arreu del món. Per tant, podem estar tranquils: en general, la sanitat pública catalana no té res a envejar als centres privats de la costa est americana pel que fa al coneixement i els recursos dels quals disposa per lluitar contra el càncer.

Hi ha alguna excepció. La clau per millorar el pronòstic d'un tumor maligne és aconseguir extreure'l tot. Per això és important descobrir el càncer com més aviat millor: si no ha tingut temps d'escampar-se, les possibilitats de poder-lo treure d'una peça són més elevades i, d'aquesta manera, puja el percentatge de supervivència. La cirurgia, doncs, hi juga un paper important. El problema és que a vegades el tipus de tumor i la seva localització dificulten molt la feina i cal tenir l'experiència adequada per poder netejar completament el teixit de cèl·lules canceroses. És llavors quan pot ser que la persona més indicada per portar a terme una intervenció així de delicada treballi en un hospital de fora del país.

Aquest va ser el cas d'en Richi, un nen de Palamós que tenia un tumor al cervell. Se'l va intervenir a Barcelona però no es va aconseguir treure'l sencer. Llavors els seus pares van recollir donatius per portar-lo a l'hospital Dana-Farber de Boston, on hi havia neurocirurgians prou preparats per acabar la tasca. La setmana passada em van convidar a un espai de televisió on vaig coincidir amb Ricard Garcia, el pare d'en Richi. Ens va informar que el noi està recuperant-se favorablement de l'operació, i que ara han decidit trobar la manera d'ajudar altres malalts que estiguin en una situació similar.  Ho han fet muntant una fundació que recapta fons tant als Estats Units com a Catalunya, amb l'objectiu d'invertir els recursos generats a cada territori a millorar el tractament i la recerca sobre el càncer infantil, una àrea que està bastant oblidada pel finançament públic pel fet de ser una malaltia relativament poc freqüent.

A casa nostra, el primer objectiu que tenen és crear dues beques per entrenar un cirurgià i un neurooncòleg als Estats Units i que després puguin tornar per aplicar els seus coneixements a l'Hospital Sant Joan de Déu.

Els catalans som en general solidaris, però sembla que ens recordem de la recerca només una vegada a l'any, quan arriba la Marató de TV-3. Això fa que desaprofitem moltes oportunitats de finançar projectes importants que, a causa de les retallades actuals dels pressupostos o perquè estadísticament tenen menys impacte, no arriben tan lluny com podrien. Els britànics i els nord-americans, en canvi, han posat en marxa un sistema de donatius que no s'atura mai. Són un exemple que caldria imitar. Per poder arribar a aquest punt és necessari no solament conscienciar-nos com a societat, sinó també disposar d'organitzacions privades que incentivin i canalitzin tots aquests donatius.

Ja en tenim diversos exemples, com la Fundació Josep Carreras (www.fcarreras.org), que fa anys que finança l'estudi de la leucèmia. Esperem que la Fundació Richi (www.richifoundation.org) segueixi els seus passos. Pensem en la bona feina que entitats així poden fer i ajudem-los per ajudar-nos. Podem contribuir molt a la lluita contra el càncer: depèn de tots nosaltres que puguem dominar aquestes malalties en els pròxims anys.

[Publicat a El Periódico, 28/12/13]

dimecres, 23 d’agost de 2017

Les sorpreses del tractament del càncer

Pels volts de Setmana Santa de l'any passat, en un dels hospitals de la ciutat on treballo va ingressar un pacient amb un tipus de leucèmia poc habitual. No era la primera vegada que els metges el veien: al llarg dels últims anys, l'havien tractat en diverses ocasions. En totes, la quimioteràpia havia funcionat i l'home havia pogut tornar a casa sense rastre de cèl·lules malignes a la sang. Aquest cop, però, els fàrmacs clàssics no aconseguien controlar el rebrot i la seva salut empitjorava ràpidament. Com que no li quedaven opcions, el pronòstic era dolent. Un hematòleg amb qui col·laboro em va proposar que l'ajudés a buscar una solució. Feia poc que s'havia descobert que aquesta mena de leucèmia té una alteració en un gen que, curiosament, també es veu en el melanoma, un càncer de la pell. Això havia permès provar en un parell de malalts un tractament més «dirigit», que semblava que havia funcionat. L'hematòleg confiava que aquest principi també es pogués aplicar al seu pacient.

Dit i fet Vam treure-li sang i la vam analitzar. Efectivament, hi apareixia el canvi genètic esperat. Ràpidament, vam demanar permís a les autoritats i vam començar a donar-li aquelles pastilles que, per ara, només han estat aprovades per tractar melanomes. Les cèl·lules canceroses van començar a desaparèixer i, poc després, el pacient s'havia recuperat, sorprenent si considerem el seu estat només uns dies abans. Per algú que treballa al laboratori, va ser molt especial veure com els resultats de la nostra recerca es podien traslladar immediatament a l'hospital. La setmana passada vam publicar al New England Journal of Medicine un article que n'explicava els detalls i presentava anàlisis noves de la resposta de les cèl·lules malignes al fàrmac. Va tenir un cert ressò als mitjans anglesos per ser un dels primers d'aquesta mena fet a la nostra àrea.

Això és un exemple del que anomenem tractaments personalitzats, el futur (gairebé el present) de la medicina: estudiar genèticament un pacient per poder triar els compostos que tenen més possibilitats de ser-li útils i amb menys efectes secundaris. En el cas que ens ocupa, vam tenir sort perquè ja n'existia un d'específic al mercat que s'usava per una cosa diferent, però això no acostuma a passar. Perquè aquestes noves teràpies realment funcionin, cal construir una biblioteca de compostos al més àmplia possible, on puguem buscar la combinació adient per a cada individu i cada situació.

Hi ha més obstacles. Una de les troballes del nostre estudi és que el fàrmac no ha actuat de la manera que se suposava. Ha funcionat, sí, però no a través del mecanisme esperat. Gràcies a aquest pacient, doncs, hem descobert que el compost fa coses desconegudes. És una mica frustrant que, malgrat tots els estudis previs, que se'n fan molts, encara no siguem capaços de predir del tot què passarà quan donem una pastilla a una persona. El cos humà funciona com una màquina perfectament conjuntada que no podem reproduir al laboratori, per això sovint hi ha sorpreses. En aquest cas era bona, però no sempre és així. Fa poc que s'ha publicat que un tractament efectiu per aturar el glioma, un càncer del cervell, pot ell mateix induir mutacions que en alguns casos portaran a una recaiguda. És un altre exemple d'una substància a la qual se li descobreix un efecte inesperat quan es comença a administrar. De fet, les recaigudes, per un motiu o un altre, són el taló d'Aquil·les de molts fàrmacs de la nova generació.

És obvi que ens cal continuar investigant. Tot i que globalment la supervivència al càncer no para d'augmentar, encara no entenem del tot l'efecte dels medicaments, especialment a llarg termini. És important descobrir com apareixen les temibles resistències i quines alternatives tenim. L'exemple que us he explicat avui demostra que la medicina bàsica (la de laboratori) i la clínica poden treballar conjuntament per aconseguir retallar considerablement el temps que passa entre un descobriment i el moment que els malalts se'n beneficien, que fins fa poc era de dècades. De la mateixa manera que nosaltres podem ajudar els pacients, ells ens proporcionen el material necessari per poder trobar aquestes respostes que ens preocupen. Al final, tots hi sortim guanyant.

El tractament del càncer ha avançat moltíssim en els darrers vint anys i té uns efectes positius innegables, però la feina no està ni de bon tros acabada. Ens cal més temps, també necessitem diners i, sobretot, paciència, que és el que més costa demanar als qui necessiten solucions immediates. Però és indubtable que acabarem trobant la manera de controlar permanentment tots els càncers. I ho veurem en un futur proper.

[Publicat a El Periódico, 25/01/14]

dilluns, 21 d’agost de 2017

L'hora de clonar

Fa deu anys, un científic coreà anomenat Hwang Woo-suk es va fer famós de la nit al dia. Va sortir en portada als diaris d'arreu del món i es va convertir en tot un heroi nacional al seu país. ¿Quin era el motiu? Doncs ser la primera persona que aconseguia aplicar la transferència nuclear somàtica a les cèl·lules humanes. Dit així, no sembla gran cosa, però si expliquem que aquesta és precisament la tècnica que va permetre a l'equip d'Ian Wilmut obtenir l'ovella Dolly l'any 1996, entendrem el rebombori que es va generar: Hwang havia fet el primer pas per poder clonar una persona.

La comunitat científica es va apressar a remarcar que aquest no era en absolut l'objectiu, ni de Hwang ni de cap dels investigadors que estaven treballant en el tema. La transferència nuclear permet posar l'ADN d'una cèl·lula adulta qualsevol dins d'un òvul i després estimular-lo perquè comenci a multiplicar-se i formar un embrió, amb l'objectiu d'extreure'n cèl·lules mare (el que s'anomena clonació terapèutica). En altres paraules, és un sistema per obtenir  cèl·lules mare personalitzades que es podrien fer servir per regenerar qualsevol tipus de teixit sense haver de patir per la possibilitat que el cos acabés rebutjant-les. Això, i no pas la possibilitat de deixar créixer l'embrió esperant que acabés naixent un clon, mereixia un premi Nobel.

Però no va haver-hi cap premi per a Hwang. El 2007 es va demostrar que el que havia anunciat era fals. Havia manipulat les imatges dels seus articles, per això cap altre grup havia aconseguit reproduir-ne els resultats. Hwang va ser denunciat, destituït, humiliat i perseguit (la seva rocambolesca història a partir de llavors mereix un llibre sencer), i el tema de la clonació terapèutica va caure en desgràcia. Part de la culpa va ser també del japonès Shinya Yamanaka, que prescisament llavors presentava una manera alternativa d'aconseguir les cèl·lules mare personalitzades sense necessitat del pas previ de crear un embrió. Eren les cèl·lules pluripotents induïdes que, aquesta vegada sí, van reportar el Nobel al seu creador, el 2012.

Vuit anys després de la seva primera aparició, les cèl·lules induïdes encara no s'han pogut utilitzar per a cap teràpia. Hi ha molts estudis en marxa (el primer assaig clínic, per tractar una forma de ceguesa, té lloc actualment al Japó) i les possibilitats són immenses, però també hi ha experts que des del començament creuen que, malgrat que no representen un problema ètic (no es destrueixen embrions en generar-les), no són ni de bon tros tan poderoses com les cèl·lules embrionàries que se suposa que imiten. És per això que la recerca en el camp de la clonació terapèutica no s'ha aturat mai del tot, malgrat que el frau de Hwang fes que el tema perdés la popularitat que havia tingut inicialment.

Fa unes setmanes finalment s'aconseguia el que Hwang havia falsejat una dècada abans: Dong Ryul Lee i Young Gie Chung, a Seül, i Dieter Egli, a Nova York, generaven les primers cèl·lules mare personalitzades humanes utilitzant la transferència nuclear. Aquesta vegada l'impacte mediàtic ha estat molt menor, malgrat que el grup del doctor Egli fins i tot ha anat un pas més enllà: amb aquesta tècnica ha generat cèl·lules productores d'insulina que, un cop trasplantades a ratolins, diuen que funcionen normalment. El potencial per tractar la diabetis, un cop se solucionin una sèrie d'obstacles tècnics, és fenomenal.

Però la transferència somàtica nuclear és una tècnica incòmoda. Planteja una sèrie de problemes morals que preferiríem no tenir damunt la taula. Per començar, cal obtenir un nombre important d'òvuls de donants, cosa que no és senzilla. Si la tècnica realment es fes popular, ja hi ha qui s'imagina que s'acabarien instaurant granges de dones pobres que vendrien els seus òvuls perquè els països rics poguessin disposar-ne. A més, sempre hi ha el temor que algun irresponsable aprofiti els coneixements per continuar per un altre camí i acabar generant clons de veritat. Les implicacions ètiques de tenir còpies genètiques d'algú corrent pel món són massa complexes per detallar-les aquí, sobretot tenint en compte que avui en dia és molt fàcil obtenir ADN d'una persona sense que se n'adoni: n'hi ha prou de robar-li un cabell o una mica de saliva. Així doncs, podria ser relativament senzill clonar algú contra la seva voluntat.

Les cèl·lules pluripotents de Yamanaka ens haurien d'estalviar tot això, si acaben funcionant, però ara ja és massa tard: hem obert la caixa de Pandora i no podem fer veure que no passa res. Tard o d'hora haurem d'agafar el bou per les banyes i discutir com regulem les tècniques de clonació perquè puguem aprofitar tot el seu potencial terapèutic sense crear un daltabaix social. Si és que això és possible.

[Publciat a El Periódico, 17/5/14]

dimecres, 16 d’agost de 2017

L'atracció sexual i el futur de l'espècie

[Un altre article de fa tres anys, inèdit al blog, que encaixa bé amb els moments actuals. Dedicat a tots els imbècils que encara creuen que el color de la pell és un motiu per discriminar. Que recordin que l'ésser humà va néixer negre, no blanc... ni taronja.]

A tots ens han explicat en un moment o altre que la diferència natural de tons que presenta la nostra espècie és deguda al sol. Les ètnies són progressivament més fosques a mida que el seu lloc d'origen s'acosta a l'equador, perquè allà és on som més vulnerables als nocius raigs ultraviolats. Sense que ens protegís d'ells la melanina que fabriquen certes cèl·lules, i que és la que determina el color de la pell, les mutacions serien molt més freqüents. Com a conseqüència, també ho serien els càncers. L'abundor de melanina, ens han dit, és una adaptació a l'entorn seleccionada pels seus beneficis sobre la capacitat de sobreviure.

Això és essencialment veritat: algú de complexió pàl·lida que estigui exposat al sol tropical sense protecció té un risc molt elevat de cremar-se i tenir problemes seriosos a la pell. Però cada vegada hi ha més informació que suggereix que hem simplificat els motius responsables del procés i que el fet que vinguem en un ampli pantone de marrons té unes arrels molt més complexes. La primera dada que ens ha de fer sospitar de la versió oficial és que els Homo sapiens primigenis, que van sorgir a l'Àfrica fa uns 200.000 anys, ja eren foscos. Així doncs, estrictament parlant, la selecció natural en realitat ha fet que amb els segles aparegués la pell blanca, no la negra, que és el nostre color original.

Llevat que ser negre en un país com, posem per cas, Suècia fos un inconvenient important, podríem pensar que l'evolució no ens hauria fet empal·lidir a mesura que els nostres avantpassats emigraven cap al nord. Segons un article publicat recentment no és tan senzill. Una part de la culpa la continuaria tenint el sol, però sense res a veure amb el dany que causa a l'ADN i com això provoca tumors malignes. La raó seria la nostra dependència de la vitamina D, que majoritàriament fabriquem a la pell gràcies als raigs ultraviolats. Se sap que un dèficit d'aquesta vitamina té uns efectes importants en la salut i que, com més foscos som, més hores de sol són necessàries per aconseguir-ne generar els nivells mínims. Per tant, els mil·lennis d'evolució ens haurien destenyit perquè poguéssim aprofitar millor el sol tènue de les latituds europees i asiàtiques, on no és tan important la protecció de la melanina.

Aquesta teoria també té els seus forats. Malgrat que la sortida de l'Àfrica va començar fa uns 40.000 anys, en fa només 8.000 a la Península Ibèrica encara érem majoritàriament de pell negra, tal com demostren uns estudis genètics fets per l'equip de Carles Lalueza-Fox, de la Universitat de Barcelona, a un esquelet trobat a La Braña. Els darrers treballs diuen que, a Ucraïna, els gens relacionats amb la pigmentació encara estaven evolucionant fa 5.000 anys. És a dir, la nostra pèrdua de color no va ser tan ràpida com caldria esperar si l'única explicació fos facilitar l'absorció de llum ultraviolada per generar vitamina D. Això podria ser perquè els primers humans eren bàsicament caçadors i ja n'obtenien prou dels peixos i els animals que formaven part de bàsicament tota la seva dieta. A partir de la revolució del Neolític i del canvi alimentari que va comportar l'agricultura, el paper del sol per mantenir els nivells adequats de vitamina podria haver passat a ser més rellevant.

El fet que juntament amb l'aclariment de la pell apareguessin unes altres característiques en principi sense cap utilitat pràctica, com per exemple els ulls blaus i els cabells rossos, corrobora que en aquest mecanisme encara hi deu haver més mecanismes implicats. Els científics ho expliquen per la intervenció que hi té la selecció sexual, que sovint oblidem que també té un paper rellevant en la nostra evolució. Aquesta selecció és molt més impredictible que la natural perquè es basa en el fet que certes característiques resulten més atractives per al sexe contrari. Això facilita que els individus que les tenen acabin reproduint-se més fàcilment, i així els gens responsables passin a les següents generacions, sense que necessàriament proporcionin cap altre avantatge.

Sovint, la selecció natural i la sexual han coincidit. Als homes ens agraden els pits grossos i els malucs generosos perquè són senyals de fertilitat que prediuen una millor propagació del nostre ADN. I a les dones els atrauen les espatlles amples i els braços forts perquè anuncien més capacitat de protegir les cries. [ACTUALITZACIÓ: Aquí vaig parlar d'un altre exemple de "selecció sexual", el que ha fet que els holandesos siguin els més alts del món.] En un entorn social, aquests motius perden rellevància, i els individus més atractius ho són per trets determinats per conjuntures socials, a vegades ben aleatòries. Es veu que als troglodites els agradaven les rosses de pell clara, i així hem evolucionat. ¿Cap a on ens portaran els gustos moderns? ¿Com seran els humans dels propers mil·lennis? ¿Ens acabarem assemblant tots al Justin Bieber i la Kim Kardashian? Potser millor que no hi siguem per veure-ho. 

[Publicat a El Periódico, 22/03/14]

dilluns, 14 d’agost de 2017

El dia que vaig conèixer Terele Pávez


Terele Pávez (1939-2017)

Era la tardor el 1995 i, com teníem per costum, la meva futura esposa i jo estàvem a Sitges, guadint del festival de cinema. El pressupost que teníem per aquella època no arribava gaire lluny (i l'invertíem en tantes sessions com el cos podia aguantar), però intentàvem almenys una nit passar-la en un hotel decent. I aquell any vam tenir sort de trobar una oferta al Gran Sitges, que era on s'allotjava tota la gent del món de la faràndula.

De bon matí, vam sortir emocionats de l'habitació per anar a esmorzar a l'hotel al costat d'algun famós i agafar forces per la marató del dia. El passadís estava desert, i donava aquell mal rotllo típic de The Shining (només faltaven les bessones), segurament gràcies al fet que teníem les neurones sobrecarregades d'imatges terrorífiques. Per això caminàvem rapidet, amb ganes d'anar cap a zones més concorregudes.

Llavors, de cop i volta, apareix la Terele Pàvez del no res, com si s'hagués materialitzat davant nostre. Feia cara d'atabalada, fins al punt que semblava sortida d'alguna pel·li xunga d'aquelles que vèiem en sessions golfes. Se'ns planta davant i ens diu molt nerviosa: "Vosaltres esteu amb els de El día de la bestia, oi?". Ens vam quedar tan glaçats que només vam aconseguir respondre "eh... uh... n-no". Llavors li va canviar la cara i, enlloc de semblar una assassina buscant víctimes, es va convertir en una senyora amabilíssima que es va disculpar per l'ensurt que ens havia donat i ens va explicar que l'havien deixat tirada, que l'esperaven en algun lloc i que no sabia com arribar-hi. Li vam dir que ens sabia greu no poder-la ajudar i ens vam acomiadar desitjant-li sort en la seva recerca. 

Aquella mateixa nit la vèiem a la premiere de la pel·li de l'Àlex de la Iglesia a l'Auditori i pensàvem que a partir d'ara podríem explicar que aquell tros d'actriu que omplia la pantalla només amb la mirada gairebé ens dona infart un dia en un passadís solitari.

dijous, 10 d’agost de 2017

El repte de la manipulació genètica

[Començo les reposicions amb un article publicat fa tres anys i mig que, curiosament, està de rabiosa actualitat gràcies a uns avenços recents, les dimensions ètiques dels quals vaig discutir  fa no gaire. ]

Els humans hem modificat genèticament éssers vius fins i tot mil·lennis abans de saber què era un gen. Per exemple, des que va aparèixer l'agricultura hem estat seleccionant d'una manera molt rudimentària les característiques que més ens interessaven de les plantes. Passa el mateix amb els animals domèstics: han patit segles d'encreuaments planificats per potenciar els trets que més s'avenen a les nostres necessitats. A partir de la segona meitat del segle XX, la ciència va permetre accelerar aquest procés. Entendre que els organismes estan definits pel seu ADN va ser el primer pas per manipular al laboratori. Això ens ha permès afegir (i treure) gens específics de vegetals o animals, el que globalment anomenem transgènics.

Deixant de costat l'impacte que puguin tenir en la cadena alimentària, aquestes alteracions genètiques són una eina imprescindible als laboratoris de tot el món. Gràcies a aquestes alteracions descobrim com funcionen els gens i trobem tractaments per a malalties. Els científics treballem habitualment amb aquests transgènics, des de mosques fins a cucs passant per peixos i, potser el que és més habitual, ratolins. Actualment podem jugar amb l'ADN d'una manera molt precisa, fins al punt que sabem apagar o encendre gens en moments concrets i així aconseguir animals immunes al càncer o amb una esperança de vida molt més elevada del que és normal, per citar dos exemples.

Veient aquests resultats prometedors, podríem preguntar per què no ho apliquem directament als humans: en principi, modificant els nostres gens podríem fer-nos resistents a emmalaltir, millorar-nos en general i potser avançar una mica cap a la immortalitat. Hi ha dues raons que ens ho impedeixen. La primera és que és il·legal. Tots els països tenen lleis que condemnen la manipulació d'embrions perquè, amb els coneixements que tenim, les conseqüències serien imprevisibles i els resultats podrien vulnerar els drets humans més bàsics. Però aquest és un motiu formal: que estigui prohibit no significa que en un moment donat algú no decideixi saltar-se les normes i provar-ho. La segona raó és que és impossible: per motius que no estan del tot clars, no s'ha aconseguit utilitzar amb èxit aquests procediments en cap tipus de primat, i això descarta també els humans.

Una de les notícies científiques de l'any passat va ser el descobriment d'un nou sistema per editar el genoma anomenat CRISPR-Cas, que permet tallar i enganxar seqüències d'una manera més ràpida i efectiva. És una troballa extremadament útil per als que preparen transgènics per a la investigació. Un article publicat a la revista Cell a principis de febrer d'aquest any suggereix, a més a més, una altra possibilitat. Utilitzant el CRISPR-Cas, uns investigadors de la Universitat de Nanquín, a la Xina, han aconseguit crear els primers macacos manipulats genèticament. Això podria servir per estudiar fenòmens biològics en un model evolutivament més pròxim, encara que ja fa temps que els experiments en micos s'han reduït molt. Ara ja només es fan en casos excepcionals i quan no hi ha una altra alternativa vàlida. Per tant, les aplicacions reals del descobriment segurament seran poques.

Però si mirem una mica més enllà entendrem que aquesta notícia significa que hem superat l'última barrera tècnica de la manipulació genètica: ja funciona en primats. ¿Arribarà el moment en què pensarem d'intentar-ho també en humans? Ara com ara no ens hem de preocupar, perquè el sistema no és gaire efectiu: es van necessitar 180 embrions per aconseguir-ne 83 que poguessin ser implantats en úters, dels quals només 10 embarassos van progressar i, al final, va néixer només un mico transgènic. Uns números així fan que no sigui èticament factible traslladar-ho a la nostra espècie. Almenys de moment.

Els protocols sens dubte milloraran i, al llarg de les pròximes dècades, probablement ens trobarem en un punt en què l'única cosa que ens impedirà modificar-nos serà la voluntat de fer-ho. ¿Què passarà llavors? ¿Seguirem defensant una prohibició universal pels possibles mals usos, malgrat els beneficis que se'n podrien derivar? Potser nosaltres no, però els nostres fills, o com a molt els nostres néts, hauran d'implicar-se en el debat, perquè aquest pot ser el canvi més important de la humanitat en tots els seus mil·lennis d'història. ¿Estarem alguna vegada a l'altura per poder usar aquest regal de la forma adequada? ¿Quin futur espera a la humanitat una vegada hàgim après tots els secrets de la genètica? ¿La nostra destrucció o el pas a un nou estat evolutiu? Confiem que, de la mateixa manera que hem evitat que el descobriment de l'energia nuclear ens esborri del planeta, serem prou intel·ligents per superar també aquest repte.

[Publicat a El Periódico, 22/02/14]

dilluns, 7 d’agost de 2017

De vacances

Sembla que, ara sí, tothom està de vacances. Menys jo, que n'acabo de tornar. Han sigut uns dies de descans a la meva terra, gaudint de l'agitació de les festes del poble i, quan hem pogut, de la pau i la tranquil·litat dels racons de la Costa Brava. No he fet fotos gaire memorables, a diferència d'alguns amics que he vist per Instagram com es passejaven per terres exòtiques, però per faltar a la tradició, us en penjo quatre de representatives.


Una cosa que hem fet ha sigut ensenyar a l'hereu unes quantes tradicions del país, perquè no s'oblidi d'on té les arrels. Per exemple, el vam fer pujar castells en una sessió de prova que van fer els Castellers del Maresme a la festa major. Li va encantar, especialment la part de posar-se la faixa. I com que ja és força ganàpia, va deixar que se li enfilessin damunt uns quants nanos amb molta professionalitat. Almenys no en va deixar caure cap.


Aquests dies no van faltar les paelles i els rossejats, plats imprescindibles dels estius a la Costa Brava. El de la foto és casolà, però si algun dia passeu per Blanes, la paella de Can Flores és mítica (com qualsevol dels peixos que serveixen). I també val la pena el viatge a Sant Francesc, la cala a l'altra banda de la muntanya de Sant Joan, on hi ha un xiringuito imprescindible. I de postres, Blanes està farcit (literalment) de geladeries, però la més espectacular és la Giotto, al carrer Ample. 


Com també són imprescindibles les cinc nits del concurs de focs artificials de Blanes, que aquest any va ser especialment impactant. La gentada que omplia les platges es va quedar amb la boca oberta.


Altres nits van ser més relaxades, amb banys a la llum de la lluna en platges una mica més solitàries.


I res, que ens ho hem passat molt bé. I ara m'ho passaré molt bé també treballant a l'agost, quan tot és més tranquil i les interrupcions són mínimes. Viure a una ciutat amb un clima tan pèssim com Leicester estimula la productivitat i no et fa venir ganes de deixar-ho tot per anar a remullar-te el mar (entre altres coses perquè aquí el mar està a la quinta forca). Espero que vosaltres també tingueu un bon mes. Mentrestant, començaré les reposicions d'estiu, un cop més amb articles científics recents que no havia penjat abans al blog. Al setembre tornarem a reprendre la programació habitual, no hi falteu!

dimarts, 1 d’agost de 2017

Ciència de vacances


Abans de començar les habituals reposicions d'agosr, us deixo amb les últimes col·laboracions per si us ve de gust una mica de ciència mentre esteu de vacances (o no).

A les últimes ràdios vaig parlar de virus que podrien ser els nous antibiòtics i dels úters artificials, l'últim pas que ens falta per fer realitat la distopia reproductiva d'Un món feliç... 

I l'ARA he parlat de com la química podria ajudar-nos a perdre pes i de com hi ha dos tipus de bellesa (com deia Kant) i una d'elles necessita que hi pensem una mica. 


I acabo amb una crítica que li han fet al llibre sobre Ramón y Cajal, d'on surt molt ben parat. Que us ho passeu bé els qui no esteu treballat (i els altres també!).

dimarts, 18 de juliol de 2017

Tan complicats, tan senzills

Un dels moments claus de la nostra història va ser descobrir que tots els éssers vius estan fets de cèl·lules, que no som una sola entitat sense fronteres internes sinó un complex trencaclosques de peces molt diverses. Ho és clarament des del punt de vista mèdic, perquè ha permès entendre que un organisme deixa de funcionar correctament perquè ho fan algunes de les seves parts microscòpiques. Dit d’una altra manera, emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen. Això ha resolt molts enigmes i ha obert la porta a l’era de la biomedicina, una nova manera d’entendre la salut que ens ha dut les teràpies dirigides, els tractaments moleculars o la medicina personalitzada. Són maneres diferents d’admetre que per curar un individu hem de solucionar els problemes de les unitats que el formen.

Reconèixer que som com un cúmul de cèl·lules també és un punt d’inflexió des del punt de vista filosòfic. Adonar-nos que el cos humà es pot fragmentar en milions de petits mòduls independents, que tenen un sentit vital per si sols, aïllats del tot, ens ha permès encarar la nostra existència d’una manera més humil. Grans disquisicions sobre el pensament i la consciència, que havien ocupat llargues hores als savis de tots els segles, van canviar radicalment quan vam saber que el que ens fa humans està definit per unes neurones perfectament sincronitzades i interconnectades, regides per les mateixes normes que qualsevol altre fragment de matèria. Ja no ens cal buscar explicacions sobrenaturals al que la bioquímica i la genètica poden justificar per si soles. L’estudi del saber sempre ha sigut un exercici d’antropocentrisme, perquè els humans ocupem el vèrtex de la piràmide intel·lectual d’aquest planeta, però la biologia té aquesta habilitat de posar-nos al lloc on ens pertoca: ens permet descriure d’una manera física totes aquestes habilitats que sempre ens han fer sentir com si fóssim els escollits.

Més d’una vegada he discutit amb un bon amic científic si hem de considerar l’ésser humà com la màxima fita de l’evolució. Tot depèn de quines definicions usem, és clar. Sens dubte, el fet de ser els únics éssers vius conscients de la nostra existència i la nostra mortalitat ens dóna un avantatge en moltes de les classificacions possibles. I també es pot argumentar que un ésser viu capaç de crear bellesa tan sols pel plaer que li ocasiona contemplar-la, llegir-la o escoltar-la juga a una lliga evolutiva diferent a tota la resta. Però si deixem de banda el nostre espectacular cervell i els beneficis que ens reporta, la resta és força comparable a tants d’altres prodigis que el temps i l’atzar han anat construint.

En aquest sentit, no som res especial. Hi ha molts organismes multicel·lulars que són preciosos exemples d’adaptació al seu entorn. I encara és més espectacular un element com un virus, perquè ni tan sols ens hem posat d’acord en si podem considerar si està viu o no, tan simple i tant exquisidament hàbil a l’hora de perpetuar el seu ADN per tot arreu. En comparació, la nostra carcassa és massa feble per subsistir en la majoria d’entorns del planeta sense ajuts artificials que en complementin les mancances. Els virus no tenen aquests problemes: ja eren aquí abans que apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit.

A més, l’aparent complexitat de la natura és a vegades més simple del que sembla, i nosaltres podríem servir de model per a aquesta paradoxa. El nostre genoma, el llibre d’instruccions que ens fa tan poderosos, no és ni de bon tros el més llarg que coneixem. Té 3.200 milions de lletres, mentre que la flor Paris japonica en té 150.000 i el pi 22.180. Són organismes teòricament més simples que nosaltres, però amb molta més informació dins les cèl·lules. I encara és més sorprenent que una ameba, feta d’una sola cèl·lula, ens superi a tots, amb 670.000 milions. També trobem l’exemple contrari: fa poc es va veure que uns fongs pluricel·lulars funcionaven perfectament amb un genoma de la mida del d’un llevat, molt més petit del que els pertocaria. L’evolució n’havia eliminat el que era superflu.

Això fa que ens preguntem quin és el mínim necessari de dades per aconseguir generar un microbi, una planta o un humà. ¿Fins a on es pot reduir la informació que realment cal per definir la nostra complexitat? Segurament molt més del que li agradaria al nostre ego. Ens creiem que som especials perquè hem assolit un nivell superior de pensament, però, al cap i a la fi, construir un humà no requereix res de l’altre món.

[Publicat a El Periódico, 15/07/17. Versión en castellano.]

dimarts, 11 de juliol de 2017

12 anys


Una dotzena d'anys. És l'edat del bloGuejat. Sembla increïble que faci tant de temps que vaig començar a explicar coses a itnernet i que encara hi hagi gent que les llegeixi... Gràcies a tots els que veniu a saludar i a fer el tafaner. Els blogs estan oficialment morts però encara poden donar molta guerra. Espero que ens puguem veure durant els propers dotze mesos i l'estiu que ve tornar a celebrar un aniversari plegats.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Una mica de ciència...

Encara que sigui estiu, no és excusa per deixar de banda la ciència, així que us passo l'habitual resum d'articles i ràdios d'aquestes últimes setmanes.

A l'ARA parlava de possibles (i sorprenents) usos mèdics de substàncies que actualment s'usen com drogues recratives (com la ketamina i l'èxtasi) i d'una nova tendència en els tractaments del càncer, al voltant de les teràpies personalitzades.

Mentrestant, a El Balcó de la SER vaig dedicar els meus cinc mintus setmanals de ciència a l'autisme i a buscar genomes en la pols.

Seguint amb la ràdio, a La nit dels ignorants (minut 48), ahir parlava deu minutets de Ramón y Cajal i el seu impacte en la ciència, i a partir d'aquí de ciències i lletres, el cervell, què fer amb les nostres vides i molt més.

Aquí podreu llegir una tentrvista que em van fer fa poc on també surten els mateixos temes, i unes quantes coses més. I més o menys relacionat amb tot això, a l'ARA em van entrevistar per un article sobre científics-escriptors (o escriptors científics), que si aneu seguint el blog ja sabeu que és un tema que m'agrada defensar.

I acabo amb el vídeo sencer de la meva participació les conferències organitzades per la Fundació Grífols sobre les implicacions morals de manipular l'ADN (el nostre, sobretot), resumides aquí. Si teniu tres quarts d'hora i voleu saber més sobre el CRISPR/Cas9 i les portes que està obrint, a la xerrada intento resumir l'estat de la qüestió i plantejar alguns dubtes ètics, entre ells la pregunta del títol de la sessió: hem de posar límits a l'edició genètica? 


dimecres, 28 de juny de 2017

Fent el guiri (3)

He estat una mica callat aquests dies perquè un viatge de feina m'ha enviat a Nigèria durant una setmana. Era el primer cop que estava a Àfrica i la vegada que m'he acostat més a l'equador. Curiosament, ha fet més calor a Anglaterra: una onada tropical els ha deixat xafats mentre jo em "refrescava" amb les pluges torrencials nigerianes. El viatge ha sigut interessant per molts motius, el científic/acadèmic entre ells, i tot i que de turisme n'he fet molt poc, també puc dir que he fet el guiri per la ciutat de Calabar, al sud del país, on era l'únic blanc que es veia pels carrers (a l'hotel me'n vaig trobar un parell més, però para de comptar). Us deixo amb algunes fotos de l'experiència, incloses unes fotos sobrevolant del desert del Sahara durant el viatge de tornada (compareu-ho amb el verd del paisatge nigerià).