dimarts, 21 de febrer de 2017

Avui: presentació de Doble mortal


Encara no he tingut temps d'explicar-vos els detalls d'aquest llibre que acabem de treure amb l'Elisenda Roca, però si en voleu saber més coses, avui a les 7 de la tarda es presenta a la Casa del llibre de passeig de Gràcia, a Barcelona. Si els gremlins no ho eviten, jo intentaré fer un Rajoy i aparèixer-hi en format plasma. La meva co-autora hi serà en carn i ossos, per compensar.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Ja arribat el Doble mortal!


Avui arriba a les llibreries la novel·la que he escrit a mitges amb l'Elisenda Roca, Doble mortal. Es podria dir que és una novel·la negra amb molt d'humor i tocs romàntics. Aquests propers dies us n'explicaré quatre coses més, però ja us avanço que si us agraden les històries de misteris que fan girs inesperats, amb tensió sexual i conya a dojo, crec que pasareu una bona estona amb l'aventura d'en Romero i la Julieta. 

I si voleu veure a l'Elisenda presentant el llibre (jo m'ho perdré, malgrat el que diu l'anunci), passeu-vos dimarts que ve per la Casa del llibre de Passeig de Gràcia.

divendres, 10 de febrer de 2017

La dosi setmanal de ciència

Va, un post per tots els cienciaaddictes que us passeu per aquí. Quatre coses que he explicat (espero que divertides i/o interessants) aquests dies als mitjans:

A la micro-secció setmanal al Balcó de la SER he parlat de càncers que es contagien i de com la vida a l'espai pot afectar el nostre organisme.

I també vaig poder tornar a treure el cap al Via Lliure, on feia abans les meves col·laboracions, per discutir amb Joan Corbella què passarà si (o quan) trobem una "cura" per l'envelliment. Aquesta és especialment interessant, no us la perdeu.

Aquesta us costarà més trobar-la: és un article sobre Craig Venter que he escrit pel número sobre el futur de la revista Matador. És una publciació molt especial, fins al punt que cada número sembla un llibre, i que no es troba als llocs habituals... així que si us interessa el tema, bona sort! :)

I l'última és una vídeo-crítica entusiasta del meu penúltim llibre de divulgació. Només per sentir lectors que han quedat així de contents ja val la pena fer divulgació...

dijous, 2 de febrer de 2017

John Wetton

Ahir va morir John Wetton, cantant i baixista de King Crimson, UK, Asia i els seus projectes en solitari. És un dels músics que més he admirat, autor de melodies precioses, tant en els formats més progressius dels Crimson dels 70 com en el pop sense complexes de l'Asia dels 80.  Wetton seguia en actiu, traient discs cada any (darrerament amb Asia) i fent encara cançons de qualitat. Us deixo algunes de les meves preferides.




dimecres, 1 de febrer de 2017

El govern de la ignorància

La setmana passada el món va ser testimoni, amb una certa perplexitat, de l’arribada al poder de Donald Trump, el 45è president dels Estats Units. Dic perplexitat perquè poca gent creia que un egòlatra masclista, racista, arrogant, ignorant, mentider, groller, mal educat i sense cap mena de preparació política (tot això són fets fàcilment contrastables, no opinions meves) aconseguís el suport necessari per liderar el país més poderós del planeta. Però la democràcia, per disseny, no té cap protecció contra aquesta mena de girs inesperats del guió. Com que el que es vota és sobretot la façana del candidat, no el seu currículum, en moments especials com els que estem vivim ara no ens ha d’estranyar que els despatxos s’omplin de personatges curiosos amb la intenció de sacsejar el sistema des de dins.

Això és el que esperen que facin els qui els han triat, és clar, però també alguns dels qui més s’hi oposen. Per exemple, certs pensadors progressistes opinaven aquests dies que tenir Trump manant pot ser un revulsiu per, gràcies a l’efecte rebot, fer sortir el millor de cada persona. De moment el que ha aconseguit és omplir els carrers americans de pancartes que proclamen: «aquest no és el meu president». Si ens hi parem a pensar, és un eslògan molt antidemocràtic, ja que no qüestiona la validesa de la persona sinó del procediment per triar-la. Si això és una mostra del que Trump pot fer aflorar, no hi ha gaires motius per ser optimista.

Però no cal que ens entretinguem a predir si el seu mandat serà tan nefast com la seva personalitat anticipa perquè ja ens ha donat els primers avisos del camí que seguirà. Fan especialment por totes les polítiques que tenen alguna cosa a veure amb la ciència. Per exemple, Trump s’ha apressat a demostrar la seva incompetència ressuscitant un mite que les dades objectives havien enterrat feia anys: que les vacunes poden causar autisme. Només cal informar-se una mica per descobrir que aquesta falsedat i l’estafador que la va promoure han estat àmpliament desacreditats. Una cosa semblant passa amb el canvi climàtic, que ja no es discuteix si és real o no, sinó només quin n’és l’origen. Tot i que en aquest cas el debat encara està viu, la gran majoria d’experts coincideix a assenyalar l’activitat humana com a responsable, cosa que vol dir que podem fer alguna cosa per evitar que empitjori. Però Trump prefereix fer passar els interessos econòmics per davant del raonament científic i desmuntar tot el que hem aconseguit darrerament. El problema és que caldran dècades per revertir el desastre que poden causar aquestes directrius durant els propers quatre anys.

La ciència és una d’aquelles àrees, com la sanitat, l’educació i la cultura, que hauria de funcionar al marge de la política. Les decisions no les hauria de prendre un partit, sinó una comissió independent, on uns experts representessin tots els punts de vista d’una manera argumentada i oberta als canvis. És el que els americans anomenen ser bipartisan, una paraula que resumeix molt bé l’acord entre dues faccions oposades. Les decisions en aquests temes haurien de ser consensuades i de llarga durada, per evitar fer i desfer estratègies tan vitals a cada canvi de cicle polític. És la millor manera d’avançar en línia recta i no fent ziga-zagues.

Un exemple d’això és el fracàs de l’'Obamacare', una reforma sanitària més ben intencionada que implementada. El seu desmantellament no serà culpa de Trump, sinó del fet que no es va desenvolupar amb la col·laboració dels Republicans. No es poden fer polítiques tan integrals d’esquena a la meitat del país. Per desgràcia sembla que el pla és continuar amb aquesta tònica, però ara cap a l’altra banda. I mentrestant, les víctimes col·laterals de totes aquestes decisions alimentades pel partidisme aniran augmentant.

La frase que resumeix millor l’estupidesa dels temps que corren la va pronunciar l’estiu passat Michael Gove, que llavors era ministre de justícia britànic, quan en plena campanya pel brexit va afirmar que la gent estava tipa dels experts. És una línia de raonament perillosament semblat al «¡Mori la intel·ligència!», el famós exabrupte que José Millán-Astray va dedicar a Unamuno l’octubre del 1936. I ja sabem com va acabar tot allò. Tal com estan anant les coses, costa pensar que els humans siguem organismes capaços d’aprendre dels nostres errors. Aquest any, Europa tindrà unes quantes oportunitats de demostrar-ho a les urnes i derrotar el govern de la ignorància. Esperem que no ens falli el pols.

[Publicat a El Periódico, 28 de gener del 2017. Versió en castellà.]

dilluns, 30 de gener de 2017

A la contra

La setmana passada vaig sortir a la Contra de La Vanguardia. És tot un honor que m'escollissin per parlar d'un tema tan essencial com l'impacte de la ciència en la societat, sobretot relacionat amb el tema de la recerca sobre l'envelliment. El que podeu llegir va ser el resultat d'una llarga i interessant conversa que vaig mantenir amb en Lluís Amiguet just abans de fer una taula rodona sobre el tema. La podeu comparar amb la primera vegada que vaig parlar d'un tema semblant a la Contra, ara fa vuit anys i mig. Tot i que llavors l'èmfasi va ser més en la part científica, ja començava a apuntar la importància de saber una mica d'aquests temes si volem tenir alguna cosa a dir sobre cap a on va la societat. I continuo creient que és bàsic: la ciència avança molt ràpid, no ens podem permetre no estar al dia si volem poder opinar sobre com s'ha de regular.


divendres, 27 de gener de 2017

Lentitud

Sóc un novelista lent. Escric ràpid, tinc aquesta sort, per això publico uns quants llibres cada any, però quan es tracta de novel·les, vaig molt lent. Perquè per mi una novel·la no s'escriu, sinó que es reescriu. I, abans d'això, es madura. Per això el procés em dura tant i per això dels vint-i-tants llibres que porten el meu nom només tres són novel·les.

I, malgrat això, la novel·la és el meu format preferit. És el gènere en el què estic intentant bastir la trajectòria més coherent (a la resta sóc més anàrquic) i pel que m'agradaria que algú em recordés algun dia. Les tres primeres que he escrit formen un cicle sobre la manipulació i, tot i ser totalment independents, comparteixen tema i esperit experimental, ja que en cadascuna provava una aproximació diferent: la del cinema d'acció a El rei del món, la de la televisió a El joc de déu i la del còmic a Hipnofòbia. Ara em toca canviar  una mica.

La setmana passada penjava a les xarxes la foto que veieu aquí, per marcar el moment que acabava la primera versió "ensenyable" de la que espero que serà la meva quarta novel·la. És la segona més llarga que faig, després d'El rei del món, i la primera d'un nou cicle, que també tindrà tres peces i anirà sobre l'exili. A sobre és la més personal de totes, la que té més de mi. I també és la que m'ha costat més escriure. He tardat gairebé15 anys i mig. No és broma: la vaig començar el setembre del 2001. He fet moltes altres coses entremig, és cert, però sempre he anat treballant de fons en aquesta novel·la. No he pogut anar més ràpid perquè he hagut de fer-me meus els personatges, entendre què buscava cadascun d'ells i anar madurant la història que volia explicar. I, a més, anar desenvolupant les eines per poder explicar-la com volia, per això les altres tres li han acabat passant al davant. L'he escrit i reescrit uns quants cops. He afegit, retallat, reescrit i retallat de nou fins que ha arribat aquell punt que et sents prou satisfet, fins que pots defensar cadascuna de les frases que hi surt, cada paraula. I ara respiro una mica més tranquil.

Encara li he de passar una mica el ribot, però ja he començat a ensenyar-la als meus lectors de prova. És una fase emocionant, el moment de deixar que la vegin un parell d'ulls frescos. Seguiré treballant-hi uns quants mesos més i, si tinc sort i em queda com espero, potser l'any que ve la podreu llegir els qui en tingueu ganes. Aquests post, doncs, no és per fer propaganda de res, només per explicar-vos una faceta més del meu procés creatiu, per si a algú li interessa. I per justificar perquè no he tret cap novel·la des d'Hipnofòbia: tenia la següent al forn, cuinant-se a foc lent. Aviat podreu jutjar si ha valgut la pena tanta feina.

dimarts, 24 de gener de 2017

dilluns, 23 de gener de 2017

Final del tour

Ja sabeu que vaig acabar l'any, literàriament parlant, amb la publicació d'Herba Negra, el thriller apocalíptic escrit a mitges amb Ricard Ruiz Garzón que va guanyar el premi Muntaner. Aprofitant les vacances vam fer un mini tour de presentacions i entrevistes (i vaig poder saludar uns quants de vosaltres en directe, cosa que sempre s'agraeix).

Per acabar la "campanya" del llibre (aviat començaré a donar-vos la llauna amb el següent, que és l'únic que tinc previst pel 2017, de moment, i sortirà ben aviat), us penjo avui algunes fotos de la presentació a la llibreria Low Cost de Figueres, terra de frikis, on ens va fer de mestre de cerimònies el gran Sebastià Roig, i la de l'Abacus de Girona, on la responsabilitat va caure en Pep Prieto. També podeu llegir i escoltar uns quants comentaris, ressenyes i entrevistes que han sortit des de llavors:

Ressenya a la SER (a partir del minut 3)
Crítica a La Biblioteca del Kraken.
Crítica a la Universitat de Vic.
Entrevista a El Periódico.
Entrevista a L'Empordà.
Entrevista a l'Illa dels llibres.

Escrivim a quatre mans i signem a quatre mans, a la Low Cost.

Garzón/Macip i Roig

El trio més l'editora, Patrizia Campana

Pep Prieto i els autors, a Girona.



Reunió en un pàrking. Que sembli un accident!

divendres, 20 de gener de 2017

Una mica de ciència...

...per acabar la setmana. Comencem amb les últimes ràdios (recordeu que faig una microsecció científica a El Balcó de la SER cada dijous pels volts de les 19:30).

La primera connexió, última abans de la parada per vacances, parla sobre l'intent de fer un inventari de tots els microbis de l'Àfrica.

La primera de l'any, va ser un resum científic del 2016 i del que ens depara el 2017.

I l'última que s'ha emès, la d'ahir, recull unes quantes curiositats sobre Ramón y Cajal.

Parlant de Cajal, el meu llibre sobre ell va ser comentat fa uns dies al Núvol. També a un diari cultural digital, el Catorze, l'escriptora i blogaire Ramona Solé em va citar entre els seus catorze escriptors "especials". Tot un honor!

Acabo amb un article a l'Ara sobre un tractament per l'Alzheimer que no ha funcionat com s'esperava. Sempre es parla dels nous descobriments però crec que també és important de tant en tant destacar algun dels molts fracassos que hi ha en la recerca biomèdica, perquè sinó sembla que tot funciona sempre a la primera. El procés és molt més complicat (i car!).

dijous, 19 de gener de 2017

Mar i cels

Estava repassant les fotos que he fet aquestes vacances i he pensat que avui compartiria amb vosaltres uns quants mars i cels que he anat retratant durant el meu periple mediterrani.
   
 
 



 



 

divendres, 13 de gener de 2017

Live at Pompeii




Aquestes vacances de Nadal vaig tenir l'oportunitat de visitar per primer cop Pompeia, un lloc que sempre m'ha fascinat. Les fotos que veieu les vaig fer quan es ponia el sol sobre les runes. És un lloc encara més espectacular del que sembla.

Als qui ens agrada la música, Pompeia la coneixem també pel concert sense públic que van gravar els Pink Floyd l'any 1971, poc abans de convertir-se en mega-estrelles planetàries amb Dark side of the moon. Aquí teniu el vídeo del millor moment del xou, la versió completa d'Echoes. Si no teniu paciència per les introduccions instrumentals, salteu directament al minut 3.

dijous, 5 de gener de 2017

Una societat "low cost"

«Estem patint les conseqüències d’una economia low cost», em deia un amic l’altre dia. «La crisi ha reduït els pressupostos i esperem aconseguir els mateixos resultats que abans però pagant molt menys». Per desgràcia aquests principis s’han generalitzat. Molts professionals no tenen més opció que acceptar el xantatge, mentre que altres intenten buscar alternatives dignes. Sigui com sigui, l’estratègia té una víctima: la qualitat.

En premsa aquest impacte és evident. Un altre amic meu, periodista cultural amb més de vint anys d’ofici, ha decidit deixar totes les col·laboracions que feia perquè amb el que li pagaven ja no es treia ni un sou de mileurista. La quantitat d’hores que havia de posar-hi per entregar una feina amb cara i ulls no compensava els minsos xecs que rebia a finals de mes. Mentre ell es dedica a altres coses, el seu lloc als mitjans l’acabaran ocupant persones amb menys experiència o que completen la feina amb menys esforç. Qualsevol consumidor atent notarà la diferència.

Juntament amb la cultura, un àmbit del periodisme que està patint severament els estralls del model low cost és la ciència, i això és molt perillós. N’hem vist un parell d’exemples darrerament. El primer és el cas de la Nadia, la nena amb tricodistròfia que els seus pares van usar durant anys per ensarronar la gent i recaptar així fons per a un tractament miraculós que, òbviament, no existia. Diversos mitjans van contribuir innocentment a l’engany sense ni parar-se a pensar que la majoria del que deien no tenia cap mena de sentit des d’un punt de vista mèdic.
Qualsevol persona amb uns coneixements científics mitjans ho hauria pogut detectar. Una cosa especialment trista és que l’últim diari que va cometre l’error d’amplificar la perversa estafa, cosa que va precipitar el descobriment de les falòrnies, fa pocs anys tenia una de les millors seccions de ciència de la premsa ibèrica. Sembla que les retallades l’han deixat sense ni tan sols algú de guàrdia que pugui evitar desastres d’aquesta mena. No és només un problema d’honor: ara pagaran justos per pecadors perquè ens ho pensarem dues vegades abans de donar diners per ajudar una persona malalta.

El segon cas potser no és tan evident. Fa unes setmanes alguns mitjans anunciaven que menjar greixos afavoria les metàstasis. Això es basava en un treball espectacular d’un grup de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, dirigit per Salvador Aznar Benitah, que presentava una forma de reconèixer les cèl·lules responsables de les metàstasis gràcies a una proteïna que tenen a la membrana, que permet a la cèl·lula captar el greix que hi ha a la sang. El més important és que això proporciona per primera vegada una possible diana per dissenyar fàrmacs contra la metàstasi, la principal responsable de la mort a causa del càncer. L’impacte que podria representar per als tractaments del futur seria fenomenal. Però, enlloc d’això, la majoria de titulars destacaven un possible efecte de la dieta en el pronòstic dels càncers, que no era pas el que deia l’article original.

L’estudi usava uns ratolins transgènics amb tumors orals sotmesos a unes dietes i unes condicions que no són directament extrapolables als humans. Per tant, encara és prematur parlar dels efectes que menjar menys greixos tindria en els malalts. L’article això ho deixa ben clar, però les notícies se saltaven aquestes precaucions. El més probable és que no tardem a veure recomanacions benintencionades que exhortaran els qui pateixen un càncer a bandejar els greixos, quan encara no tenim prou dades per concloure-ho i qui sap si fins i tot podria ser contraproduent.

És cert que els caps de premsa de les institucions de recerca embelleixen els resultats per fer-los més atractius per als mitjans, però ningú hauria de publicar una nota sense invertir uns minuts a anar a la revista que conté el treball que es vol donar a conèixer i comprovar exactament quines conclusions presenta. Només cal una mica de temps i una certa experiència prèvia en el camp, però aquestes són precisament les dues coses de les quals avui en dia creiem que podem prescindir. Al final, la informació que difonem surt distorsionada.

Els anglosaxons resumeixen aquesta situació amb la frase you get what you pay for, que vol dir que si pagues una misèria, obtindràs una misèria. No hi ha volta de full. De cara a l’any nou ens hauríem de proposar trencar aquest bucle per deixar de ser una societat low cost. Si no, el futur que ens espera serà bastant pobre.

Publicat a El Periódico, 31-12-16. Versió en castellà.

dilluns, 2 de gener de 2017

Incommunicado



Per qüestions alienes a la meva voluntat, m'he passat la setmana entre Nadal i Cap d'any atrapat en unes vacances amb accés limitat a internet. Cada cop que circulava prop d'una wifi oberta feia veure que em parava a cordar-me les vambes per poder almenys fer algun retuit i comprovar que aquests dies els únics que envien emails són els spammers

L'experiència m'ha fet entendre que, sí, d'acord, tinc un petit problema d'addicció a la xarxa. Com era d'esperar, això ha provocat la primera ressolució d'any nou: a Déu poso per testimoni que no tornaré a fer vacances en un lloc on no tinguin accés a internet de banda ampla!

diumenge, 1 de gener de 2017

Bon any nou!


Cada any desitgem que els propers dotze mesos siguin millors que els últims. A vegades passa, a vegades no, però per demanar que no quedi. Poden passar moltes coses el 2017, esperem que la majoria acabin bé. Molta sort a tothom!

dijous, 29 de desembre de 2016

I una mica de llibres per anar acabant l'any

Se'ns acaba el 2016, que per mi ha sigut un any extremadament productiu des del punt de vista literari (i des del científic, però això ja us ho explicaré un altre dia). Ha coincidit que s'han publicat una colla de llibres, en els quals porto anys treballant (no us penseu que sóc tan ràpid!): un d'infantil, un de juvenil, dos de divulgació (que en realitat són remakes, resums i actualitzacions de llibres anteriors), una biografia i una novel·la a quatre mans. Una miqueta per tothom! Si esteu buscant regals de reis pel nebodet, la tieta, l'àvia o vosaltres mateixos, segur que trobareu a la llista alguna cosa que us encaixa.

Aprofito per penjar algunes de les coses que s'han dit aquests dies sobre aquests llibres, començant per la crítica d'Herba Negra al Quadern d'El País. La Razón ens va entrevistar també per Herba Negra i vam aconseguir fer sortir Donald Trump al titular. I la jomateixa recomanava el llibre al seu blog, tal com feien a Llibres al replà,  i el semanari L'Empordà tambe en parlava.

I acabo amb dues blogaires-youtbers recomanant Sóc un animal, cosa que ens ha fet molta il·lusió:



Això és tot des del bloGuejat. Espero retrobar-vos l'any que ve en aquest racó per parlar de llibres, ciència i tota la resta. Que acabeu bé l'any i que el 2017 us porti moltes alegries! 

dilluns, 26 de desembre de 2016

Una mica de ciència amb els canelons

Aquí teniu unes quantes propostes per ajudar-vos a pair l'àpat de Sant Esteve...

A la ràdio he parlat del famós cas del greix i la metàstasi, i també d'una actualització dels famosos experiments de Milgram sobre la capacitat d'obeir ordres.

I a l'Ara parlava de la relació entre la marihuana i la memòria. Aneu amb compte!

diumenge, 25 de desembre de 2016

Bon Nadal



Que passeu tots un excel·lent dia de Nadal, i que l'escudella estigui ben bona!

dijous, 22 de desembre de 2016

I avui, Herba Negra a Girona


Tanquem el minitour de presentació de l'Herba Negra aquesta tarda a l'Abacus de Girona, a les 19.00. Si esteu a la ciutat, passeu a veure'ns!

dimecres, 21 de desembre de 2016

Avui, Herba Negra a Figueres


El Ricard i jo estarem a Figueres avui a la tarda per presentar Herba Negra, convidats per la llibreria Low Cost, acompanyats de l'inimitable Sebastià Roig. Si esteu a prop, passeu a saludar, que no hi haurà gaires parades més en aquest mini-tour de la fada.

diumenge, 18 de desembre de 2016

46


Ja tinc dues coses en comú amb el senyor de la foto: que em diuen doctor i el número.

dijous, 15 de desembre de 2016

Coses que he dit aquests dies...

Aquí em podreu sentir a la ràdio parlant sobre les neurones que ens fan ser agressius, i aquí sobre forats negres, que és un tema que dóna per moltes converses de ciència ficció...

A ràdio lloret van parlar de la conferència que vaig fer sobre el càncer, i a l arevista Recvll em feien aquesta entrevista:



Finalment, aquí em teniu a la Xarxa de TV parlant sobre el llibre de Cajal i altres coses relacionades.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Una mica de premsa...

Aquí teniu quatre coses que han sortit aquests dies sobre els darrers llibres que he publicat, per qui li pugui interessar:

Una ressenya del llibre sobre Cajal a El Punt Avui i una altra a El Temps.

Una ressenya d'Herba Negra que diu: "Una novel·la addictiva i diferent per tots aquells lectors que busquen lectures fora de les novetats idèntiques que es vénen en massa. Aquesta és una novel·la per gaudir de l'originalitat." L'Herba era  un dels llibres recomanats per El Periódico per la temporada de Nadal en la categoria "OCHO PROPUESTAS PARA ALGUIEN QUE NO SE TOME A MAL QUE LE LLAMEN FRIKI". I també als ja famosos 25 de l'Illa dels llibres.

I aquí una crítica de l'edició anglesa de Jugar a ser déus: "This book is extremely engaging (...). I would highly recommend this book to someone thinking about studying ethics, or simply as an entertaining read." Per cert, el llibre va recollir fa uns dies el Premi nacional d'edició universitària.

divendres, 9 de desembre de 2016

Emerson, Lake i (per sort) no Palmer



Dos terços d'Emerson, Lake and Palmer ens han deixat aquest any. Keith Emerson es va suïcidar el març. Dimecres Greg Lake va morir de càncer. Aquesta cançó de Nadal sona a tots els supermercats anglesos aquests dies, com cada any.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Els límits de la manipulació genètica

[Us explicava fa uns dies que em van convidar a un debat sobre la manipulació genètica. He aprofitat el meu article mensual d'El Periódico per resumir-vos alguns dels temes que hi van sortir]

La setmana passada vaig tenir el plaer de participar en el debat final del cicle Futur(s) d'aquest any, organitzat per l'Obra Social La Caixa i l'Ateneu Barcelonès. El tema era quins límits cal posar a les manipulacions genètiques, un dels avenços biològics que aviat es podrien aplicar a humans, i compartia escenari amb la Núria Terribas, directora de la Fundació Grífols, i el periodista Lluís Reales. No passa gaire sovint que un tingui l'oportunitat de discutir sobre bioètica i, en aquest sentit, s'ha d'agrair als organitzadors els esforços que fan any rere any per divulgar i difondre el coneixement científic, sobretot en relació a com les noves tecnologies canviaran la societat. També cal felicitar la Fundació Grífols per la seva missió de promoure el diàleg entre especialistes per definir els paràmetres ètics que han de regir la biomedicina del futur i, sobretot, la tasca d'acostar les conclusions al gran públic que, al cap i a la fi, és qui té l'última paraula.

El debat era especialment rellevant degut a les recents novetats en les eines d'edició genètica, concretament el procediment conegut com a CRISPR/Cas9, que per primera vegada a la història ha fet que el concepte de jugar amb el nostre genoma passi del reialme de la ciència ficció a ser una possibilitat imminent. De fet, fa uns dies es va anunciar que a la Xina s'havia fet servir el CRISPR per primer cop de forma terapèutica. En un assaig clínic, un malalt de càncer de pulmó va rebre una injecció de les seves pròpies cèl·lules de la sang, que prèviament se li havien extret i modificat via CRISPR per fer-les més fortes. És una forma d'immunoteràpia, una altra paraula de moda, els tractaments que busquen reactivar el sistema immune per ajudar-lo a vèncer malalties, en aquest cas, a destruir cèl·lules malignes.

Si ja alterem gens per curar, no tardarem gaire a poder-ho fer també per millorar, és a dir, per fer canvis en persones teòricament sanes. Aquí és on hi ha el perill de creuar una possible frontera moral, sobretot si pensem que això es podria aplicar als embrions per acabar tenint fills a la carta. Una de les idees comentades va ser que els pares potser no hem de pressuposar aquesta mena de dret sobre els fills, el de poder prendre decisions que els afectaran la resta de la seva vida. Per altra banda, és una prerrogativa que en certa manera ja tenim, si pensem que triem per ells coses com l'escola, els barri o els hàbits alimentaris, que tindran un impacte inesborrable en el seu futur. Quan la manipulació genètica sigui una opció real, potser les diferències no seran tan clares.

Aprofitant un públic motivat, vam fer un petit experiment per veure fins on estaríem disposats a arribar per beneficiar els nostres descendents usant la manipulació genètica. L'auditori no va tenir cap problema per votar a favor de permetre fer que els fills fossin immunes al càncer o fins i tot una mica més intel·ligents. Quan vam preguntar si els farien més alts van començar els dubtes, tot i que és una característica física que pot donar un evident avantatge social a una persona. La línia vermella la vam posar en modificacions de l'aspecte per dissimular les arrels ètniques (aclarir el color de pell, adreçar un nas ganxut...), tot i el supòsit de viure en una societat xenòfoba en la qual tindrien problemes per assolir els millors llocs de treball. Vam considerar que no s'hauria de permetre esborrar la identitat cultural, per tal de prevenir corrents eugènics o acabar homogeneïtzant l'espècie.

És interessant que aquest fos el límit marcat per una mostra d'un centenar llarg de persones, majoritàriament caucàsiques i de classe mitjana, reunides en un barri benestant d'una ciutat gran en un país desenvolupat. Si haguéssim fet la mateixa pregunta als emigrants europeus que, a principis del segle XX, traslladaven la família als Estats Units fugint de la misèria, la resposta segurament hauria sigut diferent. La pista és que molts d'ells van canviar-se els cognoms precisament per dissimular els seus orígens jueus o d'Europa de l'Est.

Amb això volia fer palès que definir els límits ètics de la ciència és una tasca molt més complexa del que pot semblar. Els principis morals de cada país, societat, època i individu fan que la qüestió tingui alguns blancs i negres però, sobretot, molts grisos. Costarà definir una norma universal que totes les cultures puguin subscriure, i mentre això no passi, el risc de cometre errors és molt elevat. Per això és tan important que el debat no s'aturi.

Publicat a El Periódico, 3/12/16. Versió en castellà.

divendres, 2 de desembre de 2016

Enemigos microscópicos. Virus, bacterias y vacunas

Interrompo la propaganda d'Herba negra, l'últim llibre que he publicat, per anunciar-vos-en un altre. Sí, aquest any sembla que ha estat estranyament productiu, però és sobretot per culpa dels designis editorials, que fa que s'acumulin publciacions encara que hagin estat escrites al llarg dels darrers anys.

Aquest és un altre llibre breu per la col·lecció que Matèria està fent per a El País, concretament el número 35, i es diu Enemigos microscópicos. Virus, bacterias y vacunas Això vol dir que, si us interessa, haureu de demanar al vostre quiosquer que us el porti amb el diari d'aquest diumenge (després encara estarà disponible uns quants dies més, pel mateix sistema).

Si l'altre llibre anava sobre l'envelliment, aquest és una versió actualitzada i condensada de Les grans epidèmies modernes, el llibre sobre malalties infeccioses que vaig publicar fa sis anys i que ja està descatalogat. Si us interessa el tema i us el vau perdre (o voleu posar-vos al dia), aprofiteu aquesta oportunitat.


dijous, 1 de desembre de 2016

Herba negra: el making of

Us deia ahir que Herba negra és el primer llibre que escric amb en Ricard Ruiz Garzón, i com que tenim intenció de repetir, hem creat el "segell" Macip Garzón per donar-li continuïtat al projecte. 

En Ricard i jo ens vam conèixer el 2011: ell era jurat del Joaquim Ruyra l'any que vam guanyar-lo amb Ullals. Des d'aquell dia, vam anar coincidint diverses vegades fins que el l'estiu del 2014 ens vam trobar a la festa de comiat del Via lliure, el programa de RAC1 del qual els dos érem col·laboradors. Allà vam coincidir a la barra i vam tenir l'oportunitat de xerrar amb calma. Després del primer mojito ja havíem decidit que havíem de fer un llibre plegats. Després del segon ja estàvem parlant d'alguna cosa apocalítpita. Després del tercer, estàvem convençuts que la dolenta de la història havia de ser una planta. Més enllà d'això, no recordo gaire més.

L'endemà ens vam enviar uns emails per veure si tot allò ho havíem somniat o què. Però no: havia passat i, el que era més important, a plena llum del dia encara crèiem que era una bona idea.

Immediatament ens vam posar a discutir la història, a fer l'escaleta i a començar a escriure la novel·la. Dos anys després la teníem acabada i ben repassada i ens vam plantejar quin recorregut podria tenir. Potser inspirats per la trajectòria d'Ullals, vam pensar que un premi com el Ramon Muntaner podria ser una bona oportunitat, i vam tenir la gran sort que el jurat va triar la nostra obra. I, uns mesos després, aquí teniu el llibre. Ara us toca a vosaltres dir què us ha semblat.

dimecres, 30 de novembre de 2016

De què va Herba negra?


Herba negra és un thriller molt en la línia d'Ullals: barreja acció, misteri i unes dosis de terror i ciència ficció. A més, també està escrit en parella (amb en Ricard Ruiz Garzón, aquesta vegada) i ha guanyat un prestigiós premi juvenil. I com a Ullals, és una novel·la molt lovecraftiana, protagonitzada per tres joves, que pot agradar a tots els públics, no necessàriament els adolescents i/o friquis, que serien els "clients" més obvis. Tot i que hi ha molts paral·lelismes, també hi trobareu diferències substancials. Per exemple, aquest cop el "monstre" també és inusual però pertany a un altre regne (ho heu endevinat: una planta), i enlloc dels escenaris opressius i tancats d'Ullals, ens trobem una mena de road movie per terres catalanes.

Aquí dalt podeu llegir la contra i la solapa, i amb això hauríeu de poder fer-vos-en una idea. Per arrodonir-ho, us dic que hem tingut fonts d'inspiració com la Bíblia, els Trífids, els Ultracossos o la mala herba de Greener than you think. Fer un apocalipsi amb una planta és tot un repte, ja ens direu si ens n'hem sortit...


Coses que s'han dit sobre la novel·la:

El Periódico (entrevista)
Punt de Llibre (CadenaSER). Ressenya a partir del minut 5.
Illa dels llibres (entrevista)
La Vanguardia
Vila WebEuropa Press
El País (crítica)
La Razón (entrevista)
Tumateixa llibres (ressenya)
Llibres al replà
L'Empordà 
Marta´s Bookshelf (ressenya)
El Periódico (recomanació)
Illa dels llibres (recomanació)
Ressenya a la SER (a partir del minut 3)
Crítica a La Biblioteca del Kraken.
Crítica a la Universitat de Vic.
Entrevista a El Periódico.
Entrevista a L'Empordà.
Entrevista a l'Illa dels llibres.


dimarts, 29 de novembre de 2016

Herba negra, a les millors llibreries


La setmana passada vam presentar Herba negra, la primera novel·la del duet Macip Garzón i premi Muntaner d'aquest any, aprofitant que arribava a les llibreries. Aquesta setmana us en parlaré una mica, com és de rigor amb totes les novetats.

Començo posant-vos el vídeo de la presentació a Gigamesh, temple del frikisme barceloní, per si teniu una horeta perduda i no sabeu com gastar-la. Si no, mireu les fotos, que fa un efecte semblant. Demà us parlaré una mica més del llibre, a veure si us convenço que val la pena llegir-lo.




divendres, 25 de novembre de 2016

Avui: Arribarem mai a curar el càncer?, a Lloret

Si esteu prop de Lloret i em voleu sentir parlar sobre com estan les coses en el camp de la recerca contra el càncer, passeu-vos pel Club Marina Casinet (Passeig Verdaguer 10, davant la platja) a les vuit de la tarda. Fins després!


dijous, 24 de novembre de 2016

Avui: Futur(s) - Quins límits ens calen per a les manipulacions genètiques?

Avui a les 19:00, al Palau Macaya, faré una conferència/debat en el marc del cilce Futur(s) que organitza La Caixa. La Núria Terribas, advocada i directora de la Fundació Víctor Grífols, discutirà amb mi els límits ètics de la manipulació genètica. Em diuen que les entrades ja estan esgotades, gràcies a tots els qui n'heu reservat una. Segur que serà una vetllada molt interessant.