dijous, 29 de setembre de 2016

Ressenya: Pregunta-ho a la pols

Edicions de 1984 porta un temps recuperant John Fante. La darrera novel·la publicada és Pregunta-ho a la pols, la tercera del quartet (segona en ordre de publicació) que va dedicar al seu alter ego, Arturo Bandini, i possiblement la més coneguda de l'autor. Per algun motiu encara no l'havia llegida, tot i que sóc fan de l'autor, així que vaig aprofitar l'avinantesa i vaig agafar la versió original (així que no podré comentar la traducció del Martí Sales, que diuen que està molt bé).

John Fante és un escriptor únic. Pregunta-ho a la pols és del 1939 i podria haver estat escrita tranquil·lament als anys seixanta. O als vuitanta. Va ser beat abans que els beats i Bukowski abans que Bukowski. De fet, llegint Fante te n'adones de fins a quin punt Bukowski el copiava. Li va tornar el favor rescatant-lo de l'oblit, això sí (i, curiosament, el fill de Fante, Dan Fante, un escriptor interessant per mèrits propis, va fer una mica el mateix després, copiant Bukowski i, de rebot, el seu propi pare). Però l'original és millor, molt fresc, directe, avançat al seu temps, atractiu encara avui en dia. S'ha de llegir per entendre d'on va sortir tot un tipus de literatura que es va posar de moda a partir de la segona meitat del segle XX, basada en aquests personatges sense present ni futur que viuen gaudint de la vida cada dia i que, en teoria, són un reflex de les experiències vitals del propi autor, escrites a raig i sense massa contemplacions.

Pregunta-ho a la pols explica la història d'un escriptor sense cap mena de pla que només vol tenir els diners per pagar-se l'alcohol i les dones i quan, per fi, el seu editor li envia un xec, se'l gasta sense adonar-se'n en qualsevol burrada. Pel camí s'enamora d'una emigrant mexicana amb més problemes que ell (amb un amant que no la suporta i una addicció important a la marihuana) i hi manté una relació amor/odi que no hi ha manera que acabi de consumar-se. Potser l'argument us sona, però és perquè s'ha copiat mil cops. Fante va ser el primer, i només per això mereix ser llegit. I aquest llibre és una bona manera d'iniciar-s'hi.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Crònica d'un dia a Girona

Dijous passat vaig fer una visita llampec a Girona (per un bon motiu, com ara veureu), així que he pensat que us en faria un petit reportatge fotogràfic, seguint la tradició d'aquest blog.

Vaig anar-hi per primer cop fent servir el tren ràpid des de Barcelona (a la foto, un paisatge passant a 200 km per hora per la finestreta). No em va donar ni temps de llegir el diari, va anar molt puntual i em va sortir prou bé de preu. Si el transport públic funcionés sempre així de bé, seria molt més fàcil tenir dies sense cotxes a les grans ciutats...

Feia temps que no voltava per Girona, una ciutat que m'encanta i que conec bé, així que vaig aprofitar que em sobrava una estona per fer una mica el turista. Aquest cop vaig anar directament als llocs més clàssics, els que normalment no visites si no ets un guiri. A més, no havia tornat a la catedral des que l'havien convertit en el Sept of Baelor de King's Landing i això es mereixia una selfie. Vaig trobar a faltar el mar que se suposa que hi ha davant de les escales quan surten a la sèrie Game of Thrones... hi queda molt bé!

També vaig passejar pel call, amb els seu fabulós laberint de carrers estrets i costeruts. Aquest de la foto d'aquí baix era dels pocs que no estava ple de gent. De bon matí la ciutat ja estava farcida de turistes tafanejant-ho tot, parlant desenes d'idiomes diferents, consumint a les terrasses i aturant-se a totes les botigues de souvenirs que han proliferat com bolets. Està bé que no sigui Barcelona la que se'ls emporti tots i que la riquesa que aporten es reparteixi per tot el territori, però imagino que també deuen haver-hi veus crítiques que discutiran el model turístic de la ciutat, que és possible que a estones s'acosti a la saturació, pel que vaig veure. Suposo que és inevitable aquesta mena de debat.

Aquesta vegada, passejant pel barri, se'm va ocórrer pensar que, de fet, tinc un 12.5% de sang jueva (d'un besavi de part paterna, xueta mallorquí, com demostra el nas ganxut del meu pare, que sembla tret d'una caricatura), així que la història d'aquestes pedres és també una mica la meva, suposo, encara que m'hagi arrribat molt diluïda. No n'havia sigut tant conscient des que vivia en un barri a Nova York amb molt presència jueva i els hasídics m'aturaven constantment per fer proselitisme. Se'm deuria notar aquest 12.5% al nas (tot i que el tinc ben recte...).


Però anem al motiu principal de la visita. Vaig baixar a Girona a recollir el 31è premi Ramon Muntaner, per una novel·la que he escrit a quatre mans amb Ricard Ruiz Garzón i que hem titulat Herba negra. Aquí ens veieu asseguts, envoltats dels altres guardonats de la nit dels Premis Literaris de Girona, entre els que hi veureu Xevi Sala, que es va quedar el Bertrana, i el gran Adrià Puntí, un ídol meu de joventut que continuo admirant molt (el seu últim disc, després d'un llarg temps de silenci, és del millor que ha fet). M'havia fet un tip de veure els Umpah-pah en directe durant els 90, i va ser tot un goig poder compartir dinar i cerimònia amb ell, i a més sentir-lo interpretar al piano la cançó que va guanyar el premi Cerverí a la millor lletra.

Si al matí hi va haver-hi la roda de premsa, una sessió maratoniana de fotos sota el sol al terrat d'un hotel i el dinar privat amb els guanyadors, a la nit es va fer l'acte ofical d'entrega dels premis a l'Auditori. Va ser una sorpresa molt agradable que, entre les moltes autoritats, hi assistís el President de la Generalitat. La cultura és una de les bases fonamentals d'un país i una societat i, per tant, trobo que els polítics tenen l'obligació de recolzar-la sempre que puguin. Que el President actual en sigui tant conscient és molt bon senyal. 

En la foto de dalt, que va fer el company Aitor Roger, es veu com aprofito que som tots a l'escenari per fotografiar el públic que omplia l'auditori. El que estava fent, de fet, era retratar com el President ens retratava. Aquí en teniu la prova (és el tercer per la dreta, a primera fila). Després, va tuitejar la imatge. Que el President utilitzi les xarxes socials amb tanta naturalitat és un altre bon senyal.

Vam tenir l'oportunitat de parlar una estona amb ell i ens va fer una defensa aferrissada de la literatura juvenil, i va reconèixer ser-ne  consumidor, com també ho som en Ricard i jo mateix. És una etiqueta que no ha d'espantar als adults: hi ha llibres considerats juvenils que són obres mestres per a tots els lectors. Vam coincidir tots tres en creure que cal tenir-ne cura si ens volem assegurar que no perdem lectors a la franja d'edat més crítica, l'adolescència, i assegurar-nos que es converteixen en lectors adults. Que el President tingui tanta sensibilitat amb els temes relaciont amb la cultura i no es talli a l'hora de parlar-ne en públic és un senyal fantàstic (i poc habitual). També vaig aprofitar per fer-me una selfie amb el meu coautor...

... i una altra amb les que seran les editores del llibre (més una de regal) i la cap de premsa que ens ajudarà a donar-lo a conèixer.

Ja us explicaré amb més detall d'aquí un parell de mesos (el tindrem al carrer el 23 de novembre) de què va Herba Negra. Només us avanço, de moment, que segueix bastant els principis que ja vam plantejar a Ullals amb en Sebastià Roig: una novel·la d'acció, per a tots els públics, amb elements fantàstics i de terror, bones dosis de sexe i violència, una trama amb vocació universal i uns escenaris molt locals (i, altre cop, amb força presència de les comarques gironines). Sé que a uns quants de vosaltres segur que us agradarà, i espero que uns quants més també us animareu a tastar-la.

Per acabar, us deixo amb el tradicional recull de premsa per si en voleu saber més coses:

El Punt Avui
Diari de Girona
L'illa dels llibres
Ara
Vilaweb
El Periódico
El País
La Vanguardia
Nació Digital
3/24
Biblioteca jove de Blanes
El Bilbionauta
Directe!cat
Cultura 21
20 minutos
President.cat

dijous, 22 de setembre de 2016

Ressenya: Torero d'hivern

En Miquel Adam va debutar fa uns mesos amb Torero d'hivern, un recull de contes que m'ha fet passar una bona estona. Al Miquel el segueixo des que portava un dels blogs clàssics de la primera catosfera, i he continuat llegint-lo a les xarxes, on és molt actiu, i al seu nou blog. El llibre té un estil molt semblant a la seva producció online: irreverent, cínic, agut... Els temes també són els mateixos, sobretot els relacionats amb la literatura (i fins i tot algunes històries són reciclades). He trobat que s'adapten bé al format conte i que el llibre funciona perfectament com un recull d'històries tragicocòmiques de perdedors intel·lectuals de trenta anys a Barcelona que, tot i que pugui semblar un tema molt específic, l'autor el domina perfectament i fa que sigui amè.

Un dels encerts del llibre és barrejar aquesta literatura autoreferencial i contemporània (metaliterària, postmoderna i tot el que vulgueu) amb l'estil clàssic del conte humorístic català, la tradició que va de Calders a Monzó i Pàmies. Està bé comprovar que és un format que encara té practicants amb ganes de mantenir-lo viu (i actualitzar-lo una mica) en el segle XXI. Els qui gaudeixen amb el Calders fantàstic o del Monzó més irònic, trobaran un hereu molt digne en aquestes planes. Val la pena que el descobreixin. Després de llegir-lo, tinc encara més clar que seguiré pendent del que escrigui el senyor Adam, ja sigui a la pantalla o en paper. 

dimarts, 20 de setembre de 2016

Progressiu


Els qui us passeu per aquí habiutalment segurament sabeu que m'agrada el rock progressiu. Però avui el post no va de música: la progressió és una altra. Concretament, la relacionada amb el pas del temps, la meva progressiva degeneració.

Aquestes ulleres que veieu són les primeres que m'he hagut de fer per poder llegir, el que abans es deien bifocals i ara s'anomenen precisament progressives, que queda com més modern. Dit en altres paraules, són el senyal innegable i inexorable que m'he fet gran. O sigui vell, fora eufemismes.

En fi, amb aquests pensaments positius inauguro oficialment el curs i acabo les reposicions d'estiu, que aquest any han sigut articles d'El Periódico que no havia penjat mai al blog. Us he de parlar d'uns quantes coses que publicaré abans que s'acabi l'any, però primer dedicaré uns dies a fer ressenyes d'alguns dels llibres que m'he empassat aquest estiu.

I per acabar aquest post tan tràgic, us deixo amb un vídeo en consonància amb la meva avançada edat.
 

dilluns, 19 de setembre de 2016

La Lletra d'Or per Màrius Sampere


El divendres passat es va lliurar el premi Lletra d'Or al poeta Màrius Sampere, pel seu llibre L’esfera insomne, publicat per LaBreu Edicions. Tinc l'honor de ser membre del jurat d'aquest premi històric i he de dir que, aquest any, la decisió d'escollir el millor llibre ha estat difícil perquè els finalistes tenien tots un nivell molt alt. Però sens dubte aquest excel·lent poemari es mereixia la Lletra, com va explicar molt bé en Sebastià Alzamora a la seva glossa. Moltes felicitats al Màrius Sampere i a LaBreu, una editorial petita però amb una gran visió.


divendres, 16 de setembre de 2016

"Jugar a ser dios" rep un Premio Nacional de Edición Universitaria

Ahir es va anunciar que la versió castellana de Jugar a ser déus, havia estat guardonada en els XIX Premios Nacionales de Edición Universitaria amb el premi a la millor obra de dibulgació publicada el 2015. El jurat l'ha seleccionat  “por plantear los dilemas morales a los que cada vez con mayor incidencia han de enfrentarse los científicos, a la hora no solo de diseñar experimentos y teorías si no de calcular las consecuencias prácticas”. Les Publicacions de la Universitat de València, editora del llibre, també ha guanyat un altre premi.


Aquest és el segon premi que rep el nostre llibre que, a més, aquest any s'ha publciat en anglès. Tres anys després de donar-se a conèixer, encara ens proporciona alegries, no ens podem queixar.

Un altre mena de premi són comentaris com aquest que la Clidice va fer l'altre dia sobre Què és el càncer. Que un llibre de divulgació pugui ajudar un lector és la més gran de les recompenses.

dijous, 15 de setembre de 2016

Inconformistes a la SER


Us deia la setmana passada que he tornat a la ràdio. És a la secció Inconformistes d'El Balcó de la SER, que s'emet cada dia a les 19.00, un breu repàs de cinc minuts a un tema d'actualitat. A mi em toca els dijous (la resta de l'alineació la teniu a la foto), així que si sintonitzeu la SER cap a un quart de vuit m'hi trobareu parlant d'extraterrestres, un tema que vaig començar la setmana passada a la meva primera intervenció (que podeu sentir aquí).

[Actualització: la segona part de la història dels marcians, aquí.]

Aprofito també per penjar la meva última col·laboració a l'Esguard, publicada ahir, una breu reflexió post-diada:

dilluns, 12 de setembre de 2016

On és la ciència?

[Aquest article és la meva contribució al debat que es va iniciar aquí i aquí sobre la presència de la cultura als mitjans públics. Jo afegeixo que el problema també afecta la ciència.]

La temporada ha començat amb polèmica. L'anunci fa uns dies de la nova graella de la ràdio pública catalana va disparar moltes queixes sobre la manca d'espais propis per a la cultura, que s'ha vist relegada a petites sec­cions mentre els esports guanyaven hores d'antena. Enmig d'aquest rebombori, el científic Miquel Tuson proposava a Twitter el 'hashtag' #OnÉsLaCiència per recordar que hi ha una altra àrea encara menys representada als mitjans. La comparació no és arbitrària: fa més d'un segle, Santiago Ramón y Cajal ja deia que la cultura i la ciència són els dos pilars que ens diferencien dels animals. I si la primera sovint està marginada en molts aspectes de la vida pública, la segona és pràcticament invisible. És increïble que no ens adonem que tan greu és una cosa com l'altra.

Potser estic mal acostumat, perquè aquí on visc, al Regne Unit, les coses són molt diferents. La BBC té un canal de televisió dedicat exclusivament a la cultura, en el qual molt sovint hi ha programes sobre ciència (els britànics han entès que és part essen­cial de l'educació). Però no tan sols això: la BBC1 emet documentals excel·lents a les hores de més audiència (la setmana passada, per exemple, en van fer dos seguits de física), que s'alternen amb naturalitat amb se­rials i 'realities'. En canvi, la iniciativa pública no destina cap canal íntegrament als esports. Això ho deixa a les privades.

Una de les conseqüències directes d'invertir temps a explicar bé la ciència en els mitjans és que la gent l'entén i l'aprecia molt més. I aquesta conscienciació social obliga els polítics a dedicar-hi més pressupost. Amb tants recursos es pot fer recerca de molt alt nivell i, a més, atreure talent d'arreu del món. Recordem el cas de Guillem Anglada-Escudé, astrofísic català que, a la Queen Mary University de Londres, ha dirigit el grup que recentment ha descobert l'exoplaneta més proper a la Terra. El fet que hi hagi hagut 85 premis Nobel científics al Regne Unit i només un i mig a Espanya és una mesura de l'abisme existent entre els dos països pel que fa a aquest tema.

Es podrien discutir aquestes dades amb l'argument de l'ou i la gallina: ¿què ha de ser primer, l'interès popular o la presència mediàtica? Aquesta excusa s'ha fet servir per afirmar que, per sobreviure, els mitjans han de donar a l'oient allò que reclama. Primer, aquesta afirmació podria fins a cert punt ser certa en el cas de les privades, que han de quadrar números a finals de mes, però mai per a les públiques, que com a principal objectiu no tenen fer diners sinó proporcionar un servei a la societat.

Un poble sense uns mínims coneixements científics corre el risc de ser manipulat per estafadors i espavilats, com veiem que passa amb una freqüència alarmant a casa nostra, amb uns resultats que poden arribar a ser mortals. I segon, ¿qui diu que la ciència i la cultura no poden ser atractives i econòmicament viables? Sky, el principal mitjà de pagament al Regne Unit, també té el seu canal cultural, Sky Arts. Si no fos rendible ja l'haurien tancat fa temps.

El cercle viciós d'ignorància/invisibilitat es pot trencar, però ens hi hem d'esforçar tots. La solució no pot ser només intro­duir píndoles als programes generalistes, com es fa majoritàriament ara. És un primer pas que calia fer per sortir del pou on érem, però ara tocaria passar pantalla. Tampoc n'hi ha prou omplint de cièn­cia els canals secundaris o les matinades, tot i que això també té utilitat i a casa nostra es fa amb un cert èxit. Hem de treure-la dels guetos, per exemple, donant-li espai a les seccions d'Opinió, com molt encertadament fa aquest diari. Cal seguir l'exemple britànic i col·locar a poc a poc programes interessants al 'prime time' perquè la presència de continguts científics es vegi normal. Que s'entengui que la ciència pot ser entretinguda sense deixar de ser rigorosa. Potser perdrà sempre la batalla dels percentatges, però a poc a poc guanyarà adeptes i deixarà de ser vista com una cosa incomprensible que fan una colla de paios avorrits a les universitats. Això seria una victòria immensa.

El que dic serveix tant per a la ciència com per a la cultura. No té gaire mèrit que les defensi perquè jo sóc dels dos rams. El que cal és que des de fora també s'escoltin queixes. És com el cèlebre discurs de Martin Neimöller que denunciava la covardia dels intel·lectuals alemanys davant els nazis, aquell que comença dient "quan van venir a buscar els comunistes, jo no vaig dir res perquè no era comunista". La història s'acaba quan el vénen a buscar a ell i ja no queda ningú que pugui alçar la veu. Aquí passa el mateix: ciència i cultura són patrimoni de tots, i les hem de defensar amb ungles i dents.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14. Versión en castellano.]

diumenge, 11 de setembre de 2016

Feliç diada!


A casa, l'11 de setembre és un dia emocionaloment complex. És una diada reivindicativa, commemorativa i de celebració. Que la vostra vagi bé!

dijous, 8 de setembre de 2016

Torno a la ràdio

Després d'uns anys d'abscència, aquesta tarda torno a fer ràdio. Serà una breu secció setmanal cada dijous, un petit comentari sobre ciència al programa El Balcó de la SER que presenta CarlaTurró i s'emet a partir de les set de la tarda. Si teniu la ràdio posada i voleu sentir una mica de ciència, penseu-hi!

dilluns, 5 de setembre de 2016

La mentida

Mentir és tan humà com respirar, i gairebé igual de fàcil. Aprenem a fer-ho de ben petits, quan descobrim que ens permet obtenir alguna cosa que volem, i és només després d'anys d'experiència i educació que aconseguim distingir quina mena de mentides estan acceptades i quines poden portar represàlies. Perquè de mentides n'hi ha de molts tipus. En un extrem trobaríem les que s'usen per controlar i oprimir (les que l'escriptor rus Aleksandr Soljenitsin es lamentava que al seu país s'havien convertit en un pilar de l'estat) o les que es diuen per enriquir-se en detriment de la resta de la gent. A l'altre, hi hauria les que els anglosaxons anomenen mentides blanques, que són tan comunes que ja ni ens adonem que formen part de la nostra vida quotidiana. Lluitem amb totes les forces contra les primeres, perquè són pernicioses per a l'estabilitat de qualsevol grup, però sense les segones el nostre teixit social també es podria desfer.

Almenys això és el que proposen un grup de científics finlandesos i mexicans en un article publicat el mes passat a la revista Proceedings of the Royal Society B. Segons aquest estudi, les mentides «antisocials» (les que busquen un benefici propi) tenen efectes nocius en la cohesió social però, en canvi, les mentides «lleus» actuarien com a agents que ajudarien les comunitats a formar-se i créixer. Els investigadors van arribar a aquesta conclusió després de desenvolupar un model matemàtic que simula, en un ordinador, l'evolució d'un conjunt de persones al llarg del temps. Així van veure que, si introduïen el concepte de mentides greus en el programa, les comunitats es desintegraven perquè cada element acabava mirant primer per si mateix. Això és evident: l'egoisme en forma d'engany és nociu per al progrés perquè sense una dosi raonable de confiança en el proïsme no es poden mantenir estructures grans com ciutats o països. Però el curiós és que, quan s'hi afegien mentides blanques, l'efecte era el contrari: els individus formaven grups més units i la xarxa d'interaccions que apareixia es feia més gran.

Naturalment, aquest estudi té la limitació de fer servir un model artificial i molt simplificat del que són les interaccions humanes, però no deixa de ser sorprenent la rellevància que té la mentida lleu en les nostres vides. Un exemple més proper a la realitat el podríem trobar a la pel·lícula Liar Liar (estrenada amb el títol Mentiroso compulsivo), en què un advocat descobria l'impacte que tenia no poder dir cap mena de mentida durant 24 hores. Tot i que no quedi gaire bé citar en un mateix article una comèdia de Jim Carrey i un premi Nobel de literatura, en aquest cas és un bon exercici de reflexió: per poc que hi pensem és fàcil adonar-nos que, si tothom digués sempre el que li passa pel cap, les coses anirien a mal borràs.

Per desgràcia, darrerament hem pogut ser testimonis del dany que fan a la societat les altres mentides, les que provenen d'algú a qui hem cedit una quantitat important de poder. Aquests personatges, escollits d'entre els seus iguals i erigits com a exemples, tenen a les mans la responsabilitat de sustentar els nivells de confiança que una societat necessita per mantenir-se unida. I és així perquè l'absència de líders, sigui en models assemblearis o directament anarquistes, només funciona en comunitats de mida reduïda. La vilipendiada «casta» política, doncs, és un mal necessari en societats expansives i globalitzades com les del segle XXI. Una de les parts més indispensables de la seva feina seria la transparència, i aquest és un punt que se'ls oblida massa fàcilment.

Alguns països fan pagar un preu substancial al polític que és descobert enganyant. Recordem, per exemple, que Bill Clinton va ser perseguit implacablement no per fer-li el salt a la seva dona en hores de feina, tot i que a ulls del puritanisme anglosaxó això ja justificava una baixada important de la seva popularitat, sinó per haver mentit quan negava rotundament els fets. Un president d'un país no pot ocultar cert tipus d'informació als ciutadans, ni que sigui per protegir-se a ell mateix o la seva família. Hauria de ser una de les normes sagrades de l'ofici, sense excuses.

I malgrat tot, aquesta mena de mentides egoistes segueixen sent freqüents entre els governants d'arreu del món. Ni els de casa nostra se'n salven, per molt alt que hagin arribat a pujar en l'imaginari col·lectiu. Quan aquesta gent prengui consciència per fi de fins a quin punt és important l'honestedat a l'hora de proporcionar-nos un model a seguir, podrem finalment començar a construir una societat que avançarà conjuntada i no creient, com ara, que si el veí no et roba és simplement perquè no ha tingut l'oportunitat de fer-ho.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14]

dimarts, 30 d’agost de 2016

Els invisibles gens de la intel·ligència

Els fills hereten dels pares coses bones i dolentes, com per exemple el color dels ulls, la pell i els cabells, un nas més o menys gran, la predisposició a engreixar-se, algunes habilitats atlètiques o la capacitat intel·lectual. ¿O no? Encara que la majoria de la gent estaria d'acord amb aquesta afirmació, alguns científics matisarien l'últim punt. Així com és obvi que la pràctica totalitat dels nostres trets físics vénen molt determinats per la barreja de l'ADN que rebem dels progenitors, quan parlem d'intel·ligència, l'origen no és tan clar. És cert que existeix una correlació entre els quocients intel·lectuals de generacions consecutives d'una família, moltes vegades òbvia sense que sigui necessari fer mesures molt complicades, però ¿quina part depèn realment dels gens i quina de l'entorn?

Aquesta és una pregunta amb moltes implicacions pràctiques, més enllà de la simple curiositat científica. Si el límit de la intel·ligència que podem aconseguir estigués marcat només per l'agilitat neuronal dels nostres ascendents, seria inútil esforçar-se a millorar més enllà d'un punt determinat. En canvi, si tothom pot arribar a ser un premi Nobel, estaríem desaprofitant el potencial d'un munt de persones que no tenen accés a l'estimulació necessària per arribar tan lluny com podrien. Evidentment, el més possible és que hi hagi un punt mitjà entre el determinisme genètic de la primera opció i el conductisme exagerat de la segona, i això és precisament el que s'està intentant definir des que les millores tècniques ens han permès llegir genomes sencers invertint-hi quantitats cada vegada més assequibles de temps i diners. La clau és trobar quins gens poden fer-nos més o menys intel·ligents per poder valorar així en quin percentatge determinen la nostra capacitat cerebral.

Però de moment, els resultats que s'han obtingut resulten poc clars, fins al punt que una bona part dels treballs que han identificat regions de l'ADN possiblement implicades en la intel·ligència han estat criticats severament i, en alguns casos, fins i tot s'ha vist que contenien errors metodològics importants. Això sí: els d'estudis realitzats en bessons idèntics en els últims anys confirmen que el quocient intel·lectual ha de tenir un fort component genètic.

A més a més, se sap que la intel·ligència pot variar al llarg del temps, i el fet que les capacitats mentals dels nens es correlacionen amb les que tenen quan són adults es converteix en una prova més que hi ha d'haver una base genètica important. I no obstant, a principis d'aquesta dècada es va veure que les diferències a l'ADN d'un grup d'individus no eren suficients per explicar les variacions de la intel·ligència que hi havia entre ells, el que s'ha anomenat el «problema de l'herència desapareguda». Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem?

L'últim estudi en aquest camp, publicat fa unes setmanes a la revista PNAS pel doctor Daniel Benjamin i els seus col·laboradors, ha estat considerat pels experts un dels més rigorosos i amplis i, no obstant, ha tornat a topar amb el problema d'on s'amaguen els «gens de la intel·ligència». Els investigadors van estudiar les variants genètiques de més de 106.000 persones i en van trobar 69 que estan relacionades amb quin nivell d'educació havien aconseguit. Un bon principi. A sobre, tres d'aquestes variants es veien també més sovint en els individus amb quocients intel·lectuals més alts. ¿Són aquests, doncs, els gens invisibles que buscàvem? El que passa és que, a l'hora de la veritat, els seus efectes resulten molt petits: haver heretat dues còpies (del pare i de la mare) d'una d'aquestes variants només faria pujar 0,3 punts el quocient. És a dir, cap dels gens identificats determina significativament per si mateix quina intel·ligència tenim. Si un estudi tan exhaustiu com aquest no ha trobat els gens responsables de l'intel·lecte, ha arribat l'hora de replantejar-nos les hipòtesis.

L'explicació que seria més lògica per a aquesta sorprenent falta de dades genètiques que corroborin que la intel·ligència s'hereta podria ser que hi ha molts gens (centenars o potser milers) que hi participen. Si fos d'aquesta manera, cada un d'aquests gens aportaria únicament una part molt petita en la suma total, com suggereix l'estudi que hem comentat. Per tant, seria gairebé impossible descobrir tot el conjunt sencer tret que s'estudiessin moltes més persones. El doctor Benjamin calcula que aquesta xifra hauria d'arribar a ser d'almenys un milió d'individus. Potser algun dia hi podrem arribar, qui sap, però de moment sembla que continuarem sense saber en quin racó del genoma hi ha la informació que especifica fins on pot arribar el cervell. 

[Publicat a El Periódico, 4/10/14] 

dimarts, 23 d’agost de 2016

«Al meu veí li va funcionar»

La lluita contra el perillós atractiu de les pseudociències a vegades pot semblar fútil. Per molt que avanci el coneixement humà i per molt culta que sigui una societat, sembla que mai deixarem de ser vulnerables al cant de sirena del pensament màgic, sobretot en moments crítics. Ja ens podem escarrassar apel·lant al sentit comú, que les promeses dels qui poden fer-ne sense haver de demostrar resultats sempre guanyaran la partida a la rigidesa necessària del raonament científic. És normal que quan algú busca urgentment resultats, se senti temptat per la possible solució immediata, per molt inversemblant que li sembli, en lloc d'esperar un veredicte (sovint negatiu) fruit d'hores d'investigacions. És tan normal com absurd, i hem de mirar d'evitar-ho.

L'objectiu d'aquest article no és denunciar, una altra vegada, com ens enganyen, com els mitjans col·laboren en l'estafa donant veu als farsants, o com professionals amb un títol en principi respectable se salten sense miraments la barrera de l'ètica. Això, per sort, ho fan regularment divulgadors com en Daniel Closa, en Jesús Purroy o en J. M. Mulet, entre molts d'altres a casa nostra. Busqueu els seus noms a internet el proper cop que us vulguin vendre aigua amb sucre per curar tots els mals i trobareu prou arguments per prendre una decisió intel·ligent. El que volia comentar és aquell fenomen de «al meu veí li va funcionar», màxima que se suposa que ha d'atorgar fiabilitat a qualsevol producte i que s'usa massa sovint per justificar l'eficàcia d'un tractament alternatiu. El cas recent d'un amic il·lustra per què no hem de caure en el parany de creure'ns-ho.

Un dia, aquest amic va començar a tenir uns mals de cap severs que no se li n'anaven amb res. Preocupat, va demanar hora al metge. Després de provar sense èxit uns quants fàrmacs durant setmanes, aquest va enviar-lo a un especialista per descartar que no hi hagués res de greu. Per sort, no era el cas. El diagnòstic final va ser de mal de cap diari d'origen desconegut que resistia totes les intervencions. El meu amic estava content de no tenir un tumor, però desesperat perquè la cosa no millorava amb res. El metge li va dir que l'únic que podia fer era esperar que passés i li va donar una sèrie de recomanacions per minimitzar l'impacte del dolor.

Una persona, sens dubte ben intencionada, va suggerir llavors al meu amic que provés un curandero que coneixia que equilibrava els txakres, o una cosa similar, que no hi perdia res per provar-ho. Ell em va preguntar què em semblava la proposta. Jo li vaig demanar si creia en aquestes coses. Quan em va dir que no, vaig recomanar-li que s'estalviés el temps i els diners. Les teràpies d'aquesta mena només funcionen a través de l'efecte placebo, una important (i ben real) reacció psicològica que, malgrat que no s'ha de menysprear mai, té unes limitacions evidents. En casos de dolor crònic, pot tenir un impacte positiu en l'estat general, però llevat que hi dipositis una fe cega és poc probable que vegis cap millora. Així doncs, va declinar l'oferta i va armar-se de paciència. En qüestió de poc temps el mal de cap va començar a remetre i ara està molt millor. Com en moltes altres malalties, possiblement no sabrem mai què la va desencadenar ni com es va solucionar.

Però ¿què hauria passat si el meu amic hagués anat al curandero? És probable que tant ell com la persona que l'havia recomanat haguessin cregut que la història dels txakres havia funcionat, encara que no tingués cap explicació lògica, quan òbviament no hauria tingut res a veure amb la curació. Una experiència positiva, personal o propera, fa que la gent tregui conclusions precipitades, i això és un error. Una relació causa-efecte és molt fàcil d'inferir però molt difícil de comprovar. Els científics tardem anys a poder demostrar si existeix o no, i aquest és un pas que no ens podem saltar si no volem caure en paranys com els de l'exemple.

Quan algú recomana un tractament recolzant-se en anècdotes puntuals, l'instint ens hauria d'empènyer a valorar-ho amb escepticisme, en lloc de deixar-nos enlluernar pel geni que ha de convertir els nostres desigs en realitat. Amb la quantitat d'informació que tenim a l'abast avui en dia, no hi ha excusa per no investigar si una afirmació està avalada per estudis seriosos. En absència de dades obtingudes amb mètodes rigorosament dissenyats i controlats, l'única manera que coneixem de treure l'entrellat de les coses, la millor resposta serà sempre «no, gràcies». Si tenim això present, haurem desactivat una de les armes més habituals dels venedors de fum i estarem preparats per entendre que la ciència és tan poderosa precisament perquè sap mantenir els peus a terra

[Publicat a El Periódico, 12/7/14] 

dimarts, 16 d’agost de 2016

La recompensa de la nostàlgia

Quentin Compson és un jove estudiant que, des d'una habitació a la residència de la Universitat de Harvard, recorda la història d'unes quantes generacions de la seva família i, de retruc, la vida al sud dels Estats Units que acaba de deixar enrere. L'any és el 1936, i la narració de Quentin és el nucli d'Absalom, Absalom!, una de les novel·les més conegudes de William Faulkner i un bon exemple de l'ús literari de la nostàlgia per crear obres d'art perdurables. Un altre cas, tan conegut que molts el poden citar sense ni tan sols haver obert mai el llibre, és la magdalena proustiana, que amb una simple mossegada desencadena els records que omplen els sis volums d'A la recerca del temps perdut. ¿Què té la nostàlgia que ens fascina tant, des del punt de vista creatiu i, per tant, també des de l'emocional?

Si la pregunta te la pots plantejar llegint Faulkner o Proust, una possible explicació biològica es podia trobar fa poc a la revista Neuron, on un article escrit per uns científics de la Rutgers University, a Nova Jersey, proposava que l'exercici de la nostàlgia desencadena una resposta química al cervell comparable a la que experimentem quan ens donen diners. És a dir: desconnectar del present per repassar els grans èxits del passat genera una recompensa física tangible, cosa que explicaria perquè en som addictes. Per demostrar-ho, el grup d'investigadors dirigit pel doctor Mauricio Delgado van demanar a un grup de voluntaris que recordessin moments feliços de la seva vida i altres de neutres mentre se sotmetien a una ressonància magnètica funcional, una tècnica d'imatge que permet veure en temps real quines parts del cervell estan actives i quines, no. Com era d'esperar, tots els subjectes es passaven més estona pensant en els records agradables que no pas en els que no tenien cap component emocional positiu.

El més sorprenent era que, durant la sessió nostàlgica, se'ls encenien unes zones cerebrals conegudes com el còrtex medial prefrontal i el cos estriat, les mateixes que se sap que responen sempre que ens trobem en una situació de guany econòmic. Encuriosits, els científics van proposar-los un altre experiment. Els van oferir una quantitat de diners per recordar un fet positiu i una de més elevada per recordar-ne un de neutre. La majoria de voluntaris no ho dubtaven: preferien menys diners a canvi de poder gaudir un cop més de les millors experiències de la seva vida. A més a més, la resposta neurològica observada mitjançant la ressonància era de més magnitud en aquelles persones que després de la sessió deien que el seu estat d'ànim havia millorat notablement.

Tot això demostraria que aquesta necessitat mental de tornar periòdicament a les coses bones que hem deixat enrere té una raó de ser, més enllà de proporcionar temes interessants als artistes. Només cal reconèixer com gaudim de festivals nostàlgics com poden ser els sopars amb amics de la infantesa, on la inevitable successió espontània de batalletes obliga el còrtex medial prefrontal a fer hores extres. La capacitat tan típica dels humans de perdre'ns en els records podria ser en realitat una estratègia més de l'evolució, una resposta biològica potser apareguda gràcies a unes connexions neurològiques accidentals, que la selecció natural hauria conservat pels clars efectes euforitzants que tindria en el nostre estat d'ànim.

Però abusar-ne pot ser perillós. Així com una dosi raonable de nostàlgia sembla ser saludable, convertir-la en una màxima que et dirigeixi el curs de la vida, com encara ara podem veure que fan certs elements reaccionaris de la societat, va en contra del que ha permès que la nostra espècie aconseguís fites espectaculars: la voluntat d'innovar. El problema ve quan es vol anar més enllà de l'exercici de la imaginació per intentar reproduir, en un entorn contemporani, el que la memòria ens diu que era millor, en lloc de continuar caminant endavant. Per avançar hem de venerar el passat, però sempre sent conscients que l'hem de deixar enrere.

D'una manera o una altra, la nostàlgia és una part important de la nostra existència, i ara sabem que això té una raó biològica de ser. Està molt integrada en les rutines vitals de la humanitat, cosa que fa que acabi reflectint-se en les manifestacions artístiques o que alguns la utilitzin d'estendard per justificar el seu tradicionalisme. Fins i tot el llenguatge ha sentit la necessitat de crear paraules úniques per definir-la, com la saudade portuguesa o la morriña gallega, per posar dos exemples pràcticment intraduïbles. No té res de dolent recrear-se una estona en els records feliços: el cervell us ho agrairà. Tingueu-ho ben present, i el proper cop que claveu queixalada a una magdalena, feu-ho sense remordiments però amb mesura.
[Publicat a El Periódico el 29/11/14]

dimecres, 10 d’agost de 2016

L'origen del llenguatge

Una de les coses que ens fa únics als humans és la capacitat d'usar el llenguatge per comunicar-nos. Cap altre animal en aquest planeta pot fer-ho. N'hem parlat altres vegades: a part de la seva utilitat com a eina, el ­llenguatge ens ha permès evolucionar, ha donat forma a les nostres societats i, en el fons, ens ha fet com som. Si ho portem a les últimes conseqüències, podríem certament creure que els límits del llenguatge són també els límits del nostre món, parafrasejant la màxima de Wittgenstein. És per tot això que l'estudi del llenguatge, tant des del punt de vista històric com del científic, sempre ha despertat molt d'interès, sobretot pel que fa als seus misteriosos orígens.

No està del tot clar en quin moment vam començar a crear paraules. Com que no hi ha cap prova documental que hagi sobreviscut fins als nostres dies (les gravadores són un invent modern, per desgràcia), tot el que podem fer és hipotetitzar. Hi ha científics, per exemple, que creuen que més de dos milions d'anys enrere, els primers humans ja havien desenvolupat alguna mena llenguatge rudimentari. Altres diuen que això no va passar fins molt més tard, potser fa només 50.000 anys, en ple Paleolític Superior, quan els cromanyons estaven a punt de començar a estendre's per Europa. Si realment fos d'aquesta manera, voldria dir que abans hauríem inventat l'art (les primeres restes artístiques tenen uns 70.000 anys d'antiguitat), fet que no deixa de ser curiós.

Potser podríem definir millor els inicis del llenguatge si entenguéssim quina necessitat concreta ens va empènyer a crear-lo. Si ens basem en els principis de l'evolució, que ens diuen que en biologia aquests canvis tan importants no solen ser accidentals, podem aventurar que la selecció natural hi deuria tenir alguna cosa a veure. És a dir: si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè deuria proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. Això és el que pensen un grup de psicòlegs de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, dirigits pel doctor Thomas Morgan. En un article publicat la setmana passada a la revista Nature Communications, proposen que el llenguatge podria haver sorgit per la necessitat d'explicar als nostres congèneres com fabricar utensilis de pedra, una habilitat revolucionària que ens va permetre començar a fer passes de gegant fa un parell de milions d'anys.

Els psicòlegs van dividir una colla d'estudiants en grups. Van ensenyar uns quants voluntaris a fabricar ascles olduvaianes, uns trossos de sílex tallants en forma de petxina que són una de les primeres eines que es coneixen. No és una feina fàcil, perquè cal colpejar la pedra d'una manera concreta perquè quedi ben afilada. Al primer grup, no hi havia cap persona que sabés generar les ascles, només el material necessari i uns quants exemples. Als altres hi van posar un mestre que podia ensenyar a un alumne el que feia: en un grup no es podia comunicar, en un altre podia fer només gestos i al darrer podia parlar per explicar-li el procés detalladament. Quan algú ho aprenia, es convertia en el mestre del següent membre del grup.

Usant aquesta cadena de transmissió d'informació, van arribar a generar més de sis mil ascles. Com era d'esperar, el grup que no tenia tutor no se'n va sortir gaire bé. Però només mirant tampoc van aconseguir resultats satisfactoris. Tan sols als dos últims grups, on hi havia alguna mena de comunicació entre mestre i alumne, les ascles eren de la mida adequada i prou punxants per ser útils. I concretament, quan s'usava el llenguatge es quadruplicava les possibilitats d'obtenir uns bons resultats. Van concloure que una explicació del boom tecnològic que es va donar a principis del Pleistocè seria que els nostres avantpassats van descobrir la manera d'explicar als seus companys com es construïen les eines, primer a través de gestos i, finalment, amb un llenguatge rudimentari. La producció més efectiva d'ascles seria el que va fer que aconseguissin sobreviure ­millor.

Naturalment, aquests experiments tenen la limitació que han estat fets amb voluntaris que han nascut i crescut en un entorn on el llenguatge és bàsic per funcionar. És probable que els seus cervells hi siguin addictes d'una manera que els humans primitius no es podrien imaginar. Deduir a partir d'aquí el que passava a les planúries de Tanzania, on l'Homo habilis produïa les seves ascles, potser és massa optimista, però la hipòtesi no deixa de ser interessant. En tot cas, sembla mentida que una capacitat que va aparèixer per la necessitat de difondre coneixements que ens permetessin avançar, avui en dia es faci servir tan sovint per escampar mentides, odi i ignorància, que tenen just l'efecte con­trari.

[Publicat a El Periódico, 24/1/15]

divendres, 5 d’agost de 2016

Altres coses que he fet aquestes vacances


A part d'estirar-me a la platja i menjar més del compte, durant les vacances he fet també una miqueta de feina, per no perdre el ritme.

Vaig trobar un moment per passar pel programa Això és Mórdor que presenta Marc Garriga a Catalunya Ràdio. Aquí podeu escoltar com fem una mica de conya amb en Marc a partir d'una sèrie de paraules  i frases friquis (a partir del minut 33).

Quan fas cua per entrar en directe a la ràdio a vegades tens sorpreses agradables. Aquest cop vaig coincidir amb els grans Cels Piñol i Ricard Ibañez, que venien a parlar de jocs de rol. Abans d'entrar vam estar parlant de l'època clàssica dels fanzines, en la que tots tres vam participar d'una manera o altra, i la conversa va derivar en un interessant exercici de política-ficció sobre la independència de Catalunya que algú ens hauria de convidar algun dia a reproduir en directe perquè tenia molt de suc.

També vaig tenir l'honor de participar en una taula rodona com a part d'un curs dels Juliols de la UB que dirigia Amàlia Lafuente. Amb la Imma Monso i l'Isidre Grau havíem de parlar de l'ús del dolor i la malaltia en la literatura, i vam acabar discutint sobre un munt de coses, entre elles l'estat de la literatura catalana en el segle XXI. El debat el vam continuar després en privat tot dinant a la terrassa d'un hotel cèntric, tot un luxe.
I també vaig tenir temps de trobar-me amb en Daniel Closa, per comentar un projecte que estem fent plegats de cara al 2018, que va començar com una broma al Facebook i aviat es va convertir en una realitat quan els editors van començar a intervenir-hi. Tinc un parell de llibres de divulgació en solitari programats per aquesta temporada tardor/hivern, ja en parlarem més endavant, i el proper serà ja el que parirem a mitges amb en Dan, i que promet ser molt interessant, és clar.

Acabo el repàs amb uns quants enllaços. Al blog Dreams of Elvex, van fer una ressenya d'El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, i la van deixar molt bé. El XeXu va fer el mateix amb el tercer volum de Sóc un animal, col·lecció juvenil que sembla que també fa riure els adults. Casualment, en Llort i el Sergi Càmara van anar a parlar aquests dies del mateix llibre a Més content que un gínjol, programa de literatura juvenil i infantil ràdio de la Xarxa.

Acabo amb una mica de ciència. L'últim article publicat a l'ARA parla de les necessitats metabòliques úniques del nostre cervell, una peculiaritat que ens fa únics entre els primats. I un anunci: el 24 de novembre participaré en un debat sobre els límits de les manipulacions genètiques, el transhumanisme i el futur de la nostra espècie, conjuntament amb l'experta en bioètica Núria Terribas, al cicle Futur(s) que organitza La Caixa al Palau Macaya. Està obert a tot el públic i pinta bé, així que jo de vosaltres m'ho apuntaria a l'agenda.

dimarts, 2 d’agost de 2016

De vacances

M'he pres uns dies de vacances i, com es fa en aquests casos, ara em toca passar-vos les diapositives del viatge (o, la versió actual, que són les fotos d'Instagram). Jo ja he tornat al fred anglès (literalment, avui m'he hagut de posar la jaqueta!) però espero que els qui encara teniu l'estiu per davant el disfuteu molt. Endavant imatges!

Feia temps que no anava a Cadaqués i aquest any per fi hi he tornat amb la família. La primera sèrie de fotos és del poble i la lluna plena que ens va rebre. Malgrat que a aquesta època de l'any està ple a rebentar, val la pena perdre's pels seus carrerons.

 

 



Ja que érem a Cadaqués, no costava gaire apropar-se a Portlligat i visitar la casa-museu de Dalí. No ho havia fet mai i és una experiència que recomano. Vaig tenir una sensació semblant a la que vaig experimentar al Graceland d'Elvis. Entres en el que havia estat el racó privat d'una persona genial i pots tafanaejar una mica els seus vicis i preferències. La part guiada de la visita és molt interessant (la foto de la finestra és del dormitori) però encara és més divertit passejar-se pel jardí barroc i anar descobrint totes les animalades que s'hi amaguen (la resta de les fotos).

L'escala que porta cap al jardí (que està més elevat que la resta de la casa) és per trencar-se el coll, però fa un efecte molt bonic.
Aquesta foto té un significat especial per mi. Fa poc vaig escriure una novel·la juvenil amb en Sebastià Roig que girava al voltant d'una banya de rinoceront que contenia uns dimonis d'una altra dimensió, entestats en envair la Terra. La primera escena del llibre passava en aquesta sala, un menjador exterior, on els lladres intenten robar aquest cap de rinoceront tan surrealista. No us faig un espòiler massa gran si us explico que no ho aconsegueixen: la banya es trenca i comencen a passar una sèrie de fets paranormals. Doncs bé, em vaig haver de refiar dels coneixements del Sebastià per escriure aquell pròleg, perquè no havia estat mai al menjador del rinoceront. Ara ja puc dir que l'he vist en directe. I és realment digne de sortir en una aventura espectral com és El secret de la banya embruixada.
Aquesta bústia per als pobres estava instal·lada prop de la piscina.
El lleó dissecat feia companyia a l'os i al rinoceront.
A part de Cadaqués, també he visitat el meu poble, coincidint amb la festa major. He passat tanta estona com he pogut a la platja (fins i tot de nit, com es veu a la primera foto!) i per primer cop en molts anys he pogut veure el concurs de focs artificials (aquest any feia de jurat, amb la inestimable col·laboració de l'hereu), del qual en podeu admirar unes quantes instantànies.





Una cosa que no ha faltat aquests dies han estat els esmorzars (i altres àpats) pantagruèlics. Amb les bones pastisseries que hi ha a Blanes i les ganes dels familiar de fer-nos tastar tot el que no tenim a Anglaterra, ha sigut impossible evitar carregar uns quans quilets més cap a casa. Ara toca fer bondat altre cop...










Acabo amb dues imatges que resumeixen la darrera fal·lera que ens ha envait, el joc del Pokemon Go (sí, l'hereu també s'hi ha enganxat). Almenys hi ha gent que sap prendre-s'ho amb humor, com demostren aquests dos cartells trobats a Blanes.


dimarts, 26 de juliol de 2016

Biologia i cura dels fills

Hi ha pocs sons més insuportables que el plor d'un nen. La majoria d'humans reaccionem en sentir-lo amb una incomoditat que ens empeny a buscar-hi una solució, encara que l'emissor no sigui fill nostre. Un article publicat el mes passat a la revista American Naturalist descobria que aquest instint transcendeix els límits de les espècies: un cérvol, en sentir un plor gravat anteriorment, correrà a auxiliar de la mateixa manera una cria seva que una de foca, de marmota o fins i tot humana. De fet, fa temps que se sap que els gossos responen quan senten plorar nadons, igual que ho fem nosaltres si un gos es queixa, però es creia que això era un efecte secundari de la domesticació. Sembla que no: en el plor d'un mamífer hi ha un component ancestral i universal que dispara les alarmes de tots els altres animals de la mateixa classe, malgrat que en alguns casos ens separin fins a 90 milions d'anys d'evolució.

L'experiment es va fer amb un cérvol femella però, almenys en humans, tot indica que hauria de funcionar en els dos sexes. Hi ha la concepció, tan errònia com fortament arrelada, que les dones estan biològicament més preparades per a la paternitat que els homes. Que això no és cert ho demostren estudis com el que apareixia aquest maig a la revista PNAS, on un grup de científics explicava que el cervell dels pares experimenta els mateixos canvis a nivell hormonal i funcional que el de les mares quan ells són els principals encarregats de cuidar els fills. Aquestes dades corroboren un treball del 2011, també vist a PNAS, que deia que la paternitat feia disminuir en els homes els nivells de testosterona, una hormona normalment implicada en activitats poc relacionades amb l'atenció als nadons.

Així doncs, les diferències entre gèneres pel que fa a l'habilitat de ser bons progenitors semblen determinades sobretot per condicionants socials, no pels cromosomes. El més greu és que no és tan sols l'actitud masclista d'alguns homes la que perpetua aquesta fal·làcia, sinó que moltes dones se senten còmodes admetent la seva suposada superioritat maternal, sense adonar-se que així entorpeixen els esforços que fem per evitar la discriminació en el mercat laboral. És evident que encara existeix el famós sostre de vidre que fa que alguns homes vegin les dones menys capaces per ocupar llocs de responsabilitat en una organització, tot i que m'agradaria creure que la conscienciació de les darreres dècades ha fet que les noves generacions ja no caiguem tant en aquesta trampa. Però, a part d'aquest impediment, existeix un altre motiu que saboteja les carreres de les dones, i que es basa en aquesta malentesa capacitat biològica d'ocupar-se millor dels infants. Tinc la impressió que juga un paper important a l'hora de determinar estadístiques com la que es va publicar el novembre de l'any passat a la revista Family Relations, on es deia que, malgrat que moltes parelles joves creuen que la responsabilitat de criar la descendència els primers anys ha de ser compartida, a l'hora de la veritat, les mares passen una mitjana del 70% del temps lliure cuidant els fills, mentre que en els pares aquesta xifra arriba com a màxim al 50%.

Només hi ha una diferència insalvable entre homes i dones quan parlem de paternitat: els homes no podem incubar un embrió dins nostre. Però passats els nou mesos de gestació, no hi ha motius biològics per carregar els neulers majoritàriament a les dones. Fins i tot la lactància es pot compartir. Existeixen bombes que extrauen llet i, sinó, tenim alternatives molt bones que haurien de deixar de demonitzar-se: tot i que la materna és sens dubte més recomanable, cap nen ha patit danys irreversibles per haver estat criat amb llet de pot. Si aquest és el preu a pagar per recuperar una part de la competitivitat de la dona, potser val la pena fer el sacrifici.

És molt senzill lluitar per la igualtat de gèneres quan podem donar tota la culpa al masclisme sorollós i atàvic, fàcilment identificable amb els estrats més casposos de la societat. Malgrat que és cert que encara en queden restes, és més perillós aquest masclisme social insidiós que portem homes i dones interioritzat després de mil·lennis d'immobilitat dels rols sexuals. Fins que no siguem tots conscients que existeix, no farem les primeres passes per eradicar-lo. La biologia no el recolza. Que quedi clar: no existeix cap impediment físic perquè els homes que ho desitgin puguin ocupar-se més dels fills que de la seva feina, de la mateixa manera que hauria de ser perfectament normal que una mare escollís dedicar més temps a la seva vida laboral que a tenir cura de les criatures, com majoritàriament han fet sempre els homes.

[Publicat a El Periódico el 1/11/14.]

dimarts, 19 de juliol de 2016

El descobriment de l'any

Sempre que s'acaba l'any, els diaris i les revistes airegen llistes d'èxits de tota mena, que a la vegada serveixen de resum dels llibres, els discs, els concerts, els personatges o les notícies que més han destacat al llarg dels darrers 12 mesos. També ho fan les publicacions científiques. Pràcticament a tots els top ten del 2014 hi ha figurat, al capdamunt i amb lletres d'or, la gesta de la sonda Rosetta i el seu estudi pioner del cometa 67P/Txuriúmov-Guerassimenko. Hi han aparegut també, entre d'altres, descobriments de fòssils interessants que han aclarit moments clau de l'evolució o avenços en biologia sintètica que anuncien possibilitats impactants per a un futur proper.

Algunes llistes mencionaven un experiment que ha donat uns resultats sorprenents en el camp de l'envelliment. El que han fet és barrejar la circulació d'un ratolí jove amb la d'un d'edat avançada, una tècnica complicada però que fa més de 150 anys que es coneix. El que van veure els científics és que l'animal vell s'acabava rejovenint quan la sang de l'altre corria per les seves venes. Això s'ha anat descobrint gradualment des de principis d'aquest segle, però la novetat és que aquest any s'ha trobat el factor específic present al plasma que es creu que seria el responsable de l'efecte. Es diu GDF11, i en aquests moments s'està duent a terme el primer assaig clínic per determinar si realment té capacitats anti-ageing: 18 afectats de la malaltia d'Alzheimer estan sent tractats amb injeccions de plasma de donants joves i s'espera que a finals d'any que ve ja sabrem si tenen algun efecte positiu a l'hora de frenar el deteriorament neuronal.

No és l'únic tractament contra l'envelliment que podria funcionar. Malgrat que actualment encara no tenim cap producte que sigui veritablement útil en aquest sentit, hi ha un munt de laboratoris arreu del món, entre ells el meu, buscant possibles solucions. Una podria ser els antiinflamatoris, unes pastilles que molta gent es prenen regularment. Concretament, la setmana passada es va publicar a la revista PLOS Genetics que l'ibuprofèn allarga entre el 10% i el 17% la vida de cucs, llevats i mosques, tres models usats freqüentment en estudis de recerca. Les raons d'aquest efecte inesperat encara no estan gaire clares.

Uns resultats similars s'han vist amb la metformina, un fàrmac que usem actualment per controlar la diabetis, o la rapamicina, que té el problema de ser un immunosupressor important. A més, al meu laboratori hem descobert una substància que perllonga l'esperança de vida de les mosques més d'un 20%, a la vegada que les manté més actives, uns resultats que esperem fer públics properament. I hi ha moltes altres opcions que s'estan estudiant, amb resultats preliminars positius. El cas és que encara no sabem si cap d'aquests tractaments tindrà algun efecte en humans. La majoria d'experts pensen que un dia o altre trobarem alguna cosa que frenarà (poc o molt) el nostre envelliment. Pot ser un moment històric que obri les comportes d'una revolució mèdica sense precedents.

Explicava tot això en una xerrada que vaig fer la setmana passada en un institut, i una de les primeres preguntes que em van fer els alumnes va ser per què els científics estem tan obsessionats amb aturar l'envelliment, quan hi ha altres problemes més importants. Vaig contestar-li que quan tingui 40 anys i comencin a grinyolar-li algunes articulacions entendrà ràpidament la raó. La recerca de la immortalitat és una obsessió antiga, reflectida ja en una de les primeres obres literàries conegudes, L'epopeia de Guilgameix, de prop de 4.000 anys d'antiguitat, i ara que per fi entenem a nivell cel·lular per què ens fem vells, no ens aturarem pas.

El problema és que la ciència està avançant més ràpid que no pas la societat. ¿Estem preparats per a un món on una part important dels humans (inicialment la dels països rics, amb tota seguretat) visqui més de 100 anys? ¿Com assegurarem la sostenibilitat d'una població on el percentatge de vells superi de molt el de joves? ¿On ficarem tanta gent si els naixements continuen al mateix ritme però tardem molt més a morir? No són escenaris apocalíptics trets de llibres de ciència-ficció, sinó realitats que la recerca biomèdica pot fer possibles a curt o mitjà termini. Tant en conferències com en un dels meus últims llibres de divulgació (Jugar a ser déus, escrit a mitges amb Chris Willmott) defenso que hem de començar a debatre aquests temes com més aviat millor, perquè els investigadors, mentrestant, continuem fent la nostra. Hem d'evitar que arribi un dia que el descobriment científic de l'any sigui al mateix temps l'anunci d'una catàstrofe social de repercussions imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 27/12/14.]

dimecres, 13 de juliol de 2016

Dolly, 20 anys després

A finals dels anys 90, quan estava a la recta final de la tesi, em van proposar de donar una sèrie de conferències a associacions de la tercera edat repartides per tot Catalunya. Va ser la primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de fer divulgació. L'experiència va resultar tan satisfactòria que, des de llavors, sempre procuro trobar alguna manera de parlar de novetats científiques amb tothom que em vulgui escoltar.

Ho recordava aquesta mateixa setmana perquè dimarts es va complir el 20è aniversari del naixement de la famosa Dolly, l'ovella clonada a partir d'una cèl·lula adulta. La Dolly era una de les estrelles de les meves xerrades per a jubilats perquè llavors feia molt poc temps que Ian Wilmut i els altres científics del Roslin Institute d'Edimburg l'havien presentada al món. La gent volia saber qui era exactament aquesta bèstia amb nom de cantant de country (l'havien batejada així per la Dolly Parton) i què significava aquest avenç sorprenent que sortia a tots els diaris. I, sobretot, em preguntaven si això implicava que aviat podríem fotocopiar éssers humans. Malgrat que semblava una qüestió fàcil de contestar, encara ara no hem sabut donar-hi una resposta.

La Dolly no va ser el primer animal clonat. Aquest honor el té una granota creada l'any 1958 per sir John Gurdon, pioner de les cèl·lules mare i premi Nobel el 2012. Van haver de passar gairebé 40 anys perquè aquelles tècniques pioneres es poguessin aplicar als mamífers. Aquesta és la raó per la qual la Dolly va crear un rebombori extraordinari: acostava perillosament al nostre entorn més proper la possibilitat de fer duplicats genètics. Pocs anys després la fita es repetiria amb altres mamífers: ratolins, vaques, cabres... Semblava que no tardaríem gaire a afegir el nostre nom a la llista.

Però els experiments amb embrions humans encara es resistien, per motius que no estaven del tot clars. El 2004, el coreà Hwang Woo-suk va proclamar que havia creat cèl·lules mare clonades a partir d'un donant, el primer pas del procés, però al final es va descobrir que tot havia estat un engany. No ha sigut fins al 2013 que, pel que sembla, per fi s'ha aconseguit de veritat. Més enllà de la possibilitat de copiar-nos (crear un exèrcit de clons com el de Star Wars no ha sigut mai una prioritat científica), això podria servir per personalitzar cèl·lules mare que es podrien fer servir per reparar o substituir òrgans que no funcionen, sense que creessin un rebuig al cos perquè tindrien el nostre mateix ADN. Ha calgut que transcorrin dues dècades, però finalment el que avançava a les meves conferències que podia passar gràcies a les portes que s'havien obert amb la Dolly comença a prendre forma.

Gràcies a aquell cicle de xerrades vaig conèixer un munt de persones interessants, gent gran que no volien que aquest món se'ls escapés de les mans, que, malgrat que els semblava que havien caigut en un conte de ciència-ficció i no en podrien sortir, lluitaven per no quedar fora de joc. Gent de tota mena (universitaris, pagesos, empresaris, mestresses de casa...) que tenien una cosa en comú: ganes de saber, un dels impulsos més bàsics i antics de l'ésser humà.

Només em calia un projector de diapositives i una pantalla per ensenyar-los la cara de l'ovella Dolly i podia fer-los somniar amb un univers fantàstic que segurament no arribarien a conèixer mai. Però en tenien prou sabent que els seus fills i els seus néts potser sí que el podrien gaudir.

Aquell futur que ens prometia la Dolly ha resultat força diferent de com ens l'imaginàvem. Ni tan sols ara ens és possible endevinar quin efecte tindran aquests descobriments en la societat. Això sempre serà així. Per moltes previsions que fem, i als científics ens en demanen cada vegada que tenim un micro al davant, mai arribarem a encertar quan es faran realitat les meravelles que pronostiquem. Algunes coses que ara ens semblen fàcils d'aconseguir resultaran impossibles i altres que ni se'ns havien acudit es convertiran en revelacions imprescindibles. I, si tot va bé, anirem avançant a poc a poc cap a un lloc millor gràcies a la ciència.

Vint anys després de la Dolly continuo mirant d'explicar què fem els investigadors al laboratori i com intentem canviar el món. Hi dedico temps perquè m'agrada, perquè crec que és un dels deures dels científics i perquè estic convençut que la societat necessita estar ben informada per poder escollir el seu destí. Només espero que, d'aquí 20 anys més, quan sigui jo qui passi les tardes en un club de jubilats, un jovenet m'expliqui il·lusionat totes les coses fabuloses que aviat haurien de ser possibles, i que jo el sàpiga escoltar amb el mateix entusiasme que demostrava el meu primer públic.

[Publicat a El Periódico el 09-07-16. Versión en castellano.] 

dilluns, 11 de juliol de 2016

11 anys


Avui, dia 11, el bloGuejat fa 11 anys, una xifra que el posa directament a la categoria de zombi recalcitrant, que es resisteix a morir del tot com han fet la majoria de blogs de la seva quinta (hauria de dir directament de la majoria de blogs, punt, perquè el mitjà ha quedat del tot obsolet després d'una dècada). Gràcies a tots els qui encara us passeu per aquí regularment, i gràcies als qui us hi deixeu caure de tant en tant. Escriure sense públic seria molt menys divertit (però em temo que ho continuaria fent). 

Que tingueu tots un bon estiu. Jo aviat començaré amb les reposicions d'agost, com cada any, i ens veurem altre cop les cares quan comenci la temporada de tardor, que vindrà amb algunes novetats literàries que espero que us interessaran.

dijous, 7 de juliol de 2016

El català més sociable

M'hi he fixat per casualitat, perquè fa temps en vaig posar un widget al blog, que tenia mig oblidat: resulta que he arribat a dalt de tot de la llista que fa l'Alianzo per persones "sociables" catalanes. 



No sé exactament què vol dir aquesta "sociabilitat" (suposo que és una manera d'anomenar la presència a les xarxes), però em fa gràcia que al món virtual encapçali un top 10 d'aquesta categoria mentre que a la vida real a ningú se li acudiria fer servir l'adjectiu "sociable" per definir-me. Vivim en un món esquizofrènic.