dimecres, 31 de desembre del 2008

Balanç.

Fidel al costum de tancar l'any amb un resum, aquí va el que ha estat per mi el 2008: un rebombori. He canviat de continent, he canviat de casa, he canviat de feina, he après a conduir per l'esquerra, he publicat un llibre en dos idiomes, n'he acabat d'escriure dos més, i durant uns dies la meva closca va sortir a tots els mitjans de comunicació. I he aprofundit en el meu nou paper de pare, que és una font constant de novetats i alegries. Ah, i he arribat a l'entrada 100 (aquesta) de la segona època del bloGuejat, on cada dia tinc més amics.
Ha estat un any de canvis i de satisfaccions, malgrat la crisi. A veure com es porta el següent.
Que tingueu un gran 2009, ple de salut, amor, humor i bona sort.

dilluns, 29 de desembre del 2008

La BSO d'un dia plujós (XIV).

Tanquem la recopilació (i pràcticament l'any) amb el Brothers in Arms dels Dire Straits, que encara que sigui òbvia, a mi segueix agradant-me molt.

Amb aquesta fan catorzeles cançons seleccionades com a banda sonora per a moments melancòlics. Ja en teniu prou per fer-vos un CD que deprimeixi fins les pedres. Hi ha hagut de tot: temes dels 60, dels 70, dels 80 i dels 00 (m'he saltat els 90, crec), des de clàssics a cançons obscures. L'any que ve pensarem en un tema més alegre...

dissabte, 27 de desembre del 2008

Un Nadal de primera.

El meu primer Nadal català en una dècada i què em trobo?

- 1 plana sencera a l'Avui el dia que aterro.

- 1 Obama caganer a la fira de Santa Llúcia. A veure com expliques a la resta del món que no és un insult, que en aquest país si no tens un caganer amb la teva imatge o surts al Polònia no ets ningú.

- 1 temporal de neu que gairebé ens deixa bloquejats a la Cerdanya.

- 1 temporal de Llevant que s'ha endut la platja del meu poble i a canvi hi ha deixat un vaixell embarrancat i dos fet mil bocins. [Fotos i més detalls al aquí, amb uns vídeos esfereïdors].

- 1 milió de calories innecessàries gustosament emmagatzemades al meu cos.

- i 1 munt d'amor repartit per familiars i amics.

No es pot demanar més.

divendres, 26 de desembre del 2008

Al servei de sa majestat.

Veig escrit al sobre de la carta que m'acaba d'arribar: "On her Majesty's secret service". Caram! Com a les pel·lícules! M'han escrit del MI6? Em volen reclutar per a alguna missió perillosa? L'obro tot emocionat.

Dins, em parlen d'una enquesta molt important a la que volen que participi. Em miro altre cop el sobre, decebut. Resulta que la meva ment, acostumada a llegir en diagonal i interpolar significats a partir d'estructures conegudes, havia afegit el "secret" a l'eslògan. L'envien els del departament d'estadística del govern, que també estan al servei de sa majestat però fan feines més públiques i burocràtiques que en James Bond.

Miro la lletra petita. "Les dades de l'enquesta es mantindran en el més absolut secret". Ah, potser no anava tan desencaminat! Més avall posa: "I com a compensació per la seva ajuda, li regalem aquests sis segells". Ves per on. Espero que en 007 cobri més per la seva feina, sinó no li arribarà ni pels martinis.

dijous, 25 de desembre del 2008

Bon Nadal.

A tots els qui esteu perdent el temps davant de l'ordinador enlloc d'anar a menjar els turrons amb la família:

B O N N A D A L


dilluns, 22 de desembre del 2008

La BSO d'un dia plujós (XIII).

Song to the siren. L'original és de Tim Buckley, però aquesta versió de Robert Plant, gravada fa no gaires anys, és potser més bona.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Primeres paraules.

El pare espera el moment amb dissimulada ansietat. Dirà "papà". La mare sap que la primera paraula del seu fill no pot ser altra que "mamà". Tots dos escolten cada gargarisme, eructe i murmuri de la criatura per veure qui s'emporta l'honor pírric de ser el primer en inscriure l'entrada inaugural a les planes encara en blanc del seu diccionari. La cursa en la que cap dels participants admet córrer comença amb els primers sorolls que emet el nadó i va adquirint tints de thriller a mida que les síl·labes es comencen a formar mandrosament.

Un no es pot adjudicar el mèrit si la paraula ha sortit per pura xamba. Els meu fill repeteix mama-mama-mama-ma constantment i ja havíem quedat amb la meva dona que si de tant en tant es parava cada dues síl·labes, això no comptava: calia intenció. Vèiem que poc a poc ens anàvem acostant al final d'aquest concurs inútil, així que quan l'altre es despistava, aprofitàvem per incentivar el jutge. Va, digues "papà". "Papà". Veus què fàcil? Ara tu: "papà". Però no obteníem res, només una mirada absent i un gu-gú aleatori.

Llavors ens vam adonar amb horror que tal volta cap dels dos se sortiria amb la seva: la primera paraula podia molt bé ser una que no tingués res a veure amb els seus progenitors. Un dia el nano va dir una cosa que va sonar clarament com "gotta go" (me n'he d'anar). Ens vam parar, ens vam mirar i vam desqualificar immediatament l'intent. No podia ser que sapigués què vol dir l'expressió: nosaltres no la hi havíem ensenyat. No gaire després va semblar que deixava anar un "hòstia". No ho vam ni considerar: aquestes paraulotes a casa no les diem, i en una guarderia on l'idioma oficial és el de la Reina era impossible que ho haguès après. Era, un cop més, una broma de l'atzar.

Finalment, ahir diu: 'una. Què? 'Una, repeteix, assenyalant una làmpada amb forma de lluna que li han comprat els avis. Casumtot! Aquesta sí que val! La guanyadora no és "papà" ni "mamà", que mira que són fàcils, sinó "lluna"! Això ens passa per repetir-li "Mira la lluna" quan passàvem pel davant i cantar-li tot seguit "La lluna, la pruna". Quina badada. El nen ara cada cop que veu un llum, de qualsevol forma i mida, l'apunta amb el dit i fa servir orgullós l'única paraula que sap: 'una.

dijous, 18 de desembre del 2008

Feliç bookcrossing!

He decidit que avui, per celebrar el meu aniversari, faré un regal a un grapat de desconeguts.

En aquests moments, els meus "agents" estan deixant uns quants llibres meus repartits per Barcelona (per motius de distància no puc fer-ho personalment, és clar). Qui els trobi que se'ls quedi.

És un bookcrossing peculiar, perquè no penso donar cap pista, ni registrar els llibres, ni fer-ho oficial, ni res. Així serà més inesperat i cap dels presents tindrà avantagte. Si algun dels afortunats llegeix mai aquest post, cosa poc probable, que m'envïi un missatge!

dilluns, 15 de desembre del 2008

La BSO d'un dia plujós (XII).

Harry's game, dels Clannad. Imprescindible en aquesta recopilació de cançons evocatives que estic muntant. És un tema que s'escolta millor si a l'altre costat del vidre està plovent.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Necrològiques.

Bettie Page ( 1923-2008)


Van Johnson (1916-2008)
A vegades, la sorpresa d'una necrològica ve quan descobreixes que el finat encara estava viu. És el problema dels famosos que es retiren de la vida pública.

divendres, 12 de desembre del 2008

Documentació i sex shops.

Potser altres no ho fan, però jo quan he d'escriure un llibre em documento molt. És igual si es tracta de ciència o si és una novel·la. Per a què sigui creïble, has de saber de què estàs parlant. Evidentment, quan havia d'escriure Immortals, sans i perfectes vaig llegir un munt, però comptava amb l'avantatge que els temes els dominava degut a la meva feina i que només per aquest motiu ja havia d'estar al dia de les novetats. A El rei del món, l'objectiu era que semblés que un rapper explicava la història, així que em vaig passar un parell d'anys devorant llibres, veient un munt de documentals i videoclips, entrevistant gent que estava ficada en la cultura del hip hop i escoltant un munt d'àlbums del gènere. Confesso que en algun punt del procés em vaig penedir d'haver escollit aquest tema. Per fer el Tururut vaig passar moltes hores a la secció de llibres infantils del Barnes & Noble del barri empassant-me tot el que trobava, perquè en aquells dies encara no tenia molt clar quina mena de coses llegeixen els nanos (tres llibres i un fill després es pot dir que en sóc un expert). Les dependentes sovint em miraven de reüll, sense saber si havien d'avisar les autoritats perquè se'ls havia colat un pervertit que rondava massa per la zona dels menors. Deuria semblar prou inofensiu, absort en les lectures com estava, així que no va haver-hi mai cap escàndol.

Més problemàtica va ser la documentació de Mugrons de titani. No us penseu ara que pel fet que un llibre sigui de ciència ficció un s'estalvia el treball de camp. El cas era que el Sebastià Roig i jo teníem unes protagonistes que eren lesbianes (i exercien com a tals en més d'una escena) i no volíem que se'ns acusés de retratar els personatges des de la típica òptica heterosexual, alimentada per l'abundant material erótico-pornogràfic que corre per tot arreu. Volíem ser més realistes. Vam decidir que el que ens calia era obtenir dades de fonts més fiables. Després de deliberar, se'ns va ocórrer que el millor era visitar una sex shop orientada al públic lesbià i arreplegar tots els documents gràfics que poguéssim. Precisament n'hi havia una bastant famosa a Nova York, així que la responsabilitat recauria en mi. L'inconvenient d'aquesta estratègia era que jo no responia al patró de la clientela d'aquest local. Si hi entrava i començava a remenar possiblement no serien tan comprensives com al Barnes & Noble i em farien fora a puntades de peu.

Així que un dia, tot sopant, li deixo anar a la meva dona: "Escolta, m'hauries de fer un favor...". Va posar uns ulls com taronges i em va enviar a pastar fang. Em va costar una mica convèncer-la que la seva expedició a la sex shop lèsbica era pel bé de la literatura catalana. Al final va accedir, a contracor i amb la condició que no hi aniria sola. La segona part del tràngol va ser explicar-li a una amiga nostra (em va tocar a mi, és clar) que la necessitàvem per a una missió molt delicada. Amb la promesa que els pagava de la meva butxaca una ronda de copes al bar de la seva elecció, les vaig enviar a fer recerca. No sé què es pensaven que es trobarien allà, però van tornar a casa dient que havien passat una molt bona estona. Es veu que les noies que portaven la botiga havien sigut molt amables amb elles quan les havien vist tan despistades i lis havien fet unes quantes recomanacions. Van estar remenant, triant i rient mitja tarda i en van sortir amb dues bosses plenes de revistes i vídeos. Després d'agrair-los l'esforç, em va tocar a mi la part dura d'estudiar-me a fons els documents que, deixeu-me que us ho digui, eren molt menys glamurosos i apeteixibles que els que van destinats a un públic masculí. De tota aquesta recerca se'n va beneficiar molt les descripcions d'objectes i pràctiques sexuals que surten a la novel·la (i moltes que al final vam retallar per no fer-nos pesats). No crec que fos precisament per aquesta raó que vam guanyar un premi, però potser va ajudar. Ja ho veieu: la feina de l'escriptor (i de la seva dona) és molt dura.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Santa Claus i Déu.

Uns científics estan estudiant com i quan s'adonen els nens que Santa Claus no existeix i quins efectes psicològics té la descoberta. Després d'unes conclusions interessants, es plantegen una pregunta pel proper experiment:

"Si els nens atribueixen els mateixos poders supernaturals a Santa Claus i a Déu, per què quan deixen de creure en Santa segueixen creient en Déu?".

Un podria esbossar una teoria que ho expliqués usant com a model el cas del tabac i el cànnabis: l'ús d'un està social i legalment aprovat mentre que l'altre el posen a la llista negra per motius més històrics que científics.

Se m'ocorre una variant interessant i més ibèrica de la qüestió: "Si els nens deixen de creure en els Tres Reis Mags per què segueixen creient en la monarquia?". La ment humana està plena de misteris.

dilluns, 8 de desembre del 2008

La BSO d'un dia plujós (XI).

Shangri-La, dels Kinks. Els primers minuts d'aquesta cançó són simplement genials, malgrat parli de temes tan prosàics com comunes instal·lades al pati de darrera de casa (no es pot tenir tot). Perfecta banda sonora per un altre dilluns gris, que ens arriba després d'un cap de setmana estranyament assolellat. Fins aquí el reportatge meteorològic des de les Midlands.

divendres, 5 de desembre del 2008

Art.

Art és allò que no pot fer qualsevol persona. Artista és qui demostra una capacitat per crear que la majoria no té. Com menys gent ha arribat on tu arribes, més bo ets. A partir del moment que una cosa la pot produir tothom que s'hi esforci una mica, allò deixa de ser art. Ser artista és com totes les altres professions. N'has d'aprendre i has de servir. Ningú no espera que un advocat sàpiga dissenyar un pont ni hauria d'esperar que tothom que un bon dia té un rampell pugui crear.

Això no vol dir que l'art hagi de ser sempre tècnicament difícil, que calgui un entrenament dur i llarg per adquirir les habilitats necessàries. N'hi ha prou amb que sigui innovador i diferent a tot el que hi havia fins aquell moment. Una de les imatges que acompanyen aquesta entrada és un Mondrian i una tan sols una imitació. Per què la primera és art i l'altra no, si tenen les mateixes qualitats visuals, si evoquen els mateixos sentiments? Perquè avui en dia, qualsevol amb un regle i quatre retoladors pot aconseguir aquest efecte. En el 1920, els requadres de Mondrian eren radicalment sorprenents, ara no són més que ratlles. L'art no existeix en el buit: s'ha de situar històricament. El Quijote pot ser un dels llibres més importants que s'ha escrit mai, imprescindible per al sorgiment de la novel·la moderna i tot això, però actualment se'n publiquen milers cada any que el superen (malament aniríem sinó). Això no afectarà mai el seu innegable valor artístic.

El context, doncs, és clau. Quan Eno feia ambient als setanta estava creant art. Ara, un nen amb un PC pot arribar al mateix punt en pocs minuts. El producte final pot mantenir la mateixa bellesa intrínseca, sense dubte, i ser molt bonic, però ha perdut tot el component artístic. El mateix serveix per la literatura. La tècnica del corrent de consciència era art quan la feia Joyce però passats Kerouac i els beats ja s'havia degradat a truc de fira. Tolkien va iniciar i matar el gènere de la fantasia, amb tot el respecte pels esforços de LeGuin. Les històries de crims i policies, més populars que mai, segueixen encara en la majoria dels casos els patrons que va dictar Conan Doyle i que Agatha Christie va convertit involuntàriament en caricatura. La transgressive literature de Hubert Selby Jr. ha estat explotada tant per Dennis Cooper, Easton Ellis o Palahniuk que tot i no haver perdut per res la capacitat de sobtar, se li comencen a difuminar els seus valors com a art. I parlant de tecnologia, els blogs han fet que qualsevol que sàpiga unes mínimes normes ortogràfiques i sintàctiques pugui trobar el seu públic, i així és com s'omple d'escombraria el ciberespai. En aquestes condicions, voler fer art escrivint al segle XXI és un repte continu. Però al cap i a la fi, això és el que fa que crear sigui fascinant.

dijous, 4 de desembre del 2008

God save the queen.

En aquests moments, des de la finestra del meu despatx estic veient la reina d'Anglaterra. No al·lucino: és real. Està de visita a la universitat i distingeixo la seva figura enmig d'un munt de seguretat allà al fons. El meu minso interès per la monarquia fa que no pensi en acostar-m'hi. Prefereixo quedar-me aquí bloguejant. A més, fora fa fred. El dia ha començat plujós però acaba de sortir el sol, com si sabés que la reina havia de passejar a la intempèrie i no volia que se li mullés la corona.

dilluns, 1 de desembre del 2008

dissabte, 29 de novembre del 2008

Ejaculació precoç.

A ningú se li escapa que la Natura no es va inventar això del sexe per a què ens ho passéssim bé: la idea era incentivar les ganes de reproduir-nos. Dintre d'aquest context funcional, l'orgasme femení és anecdòtic perquè no és imprescindible per a la fecundació. És com un efecte secundari. El masculí sí que és un requisit, en canvi. Per estalviar-nos temps de copulació innecessari, que pot ser més ben invertit en altres menesters, està dissenyat per aparèixer quan més aviat millor. És per això que el concepte d'ejaculació precoç és un terme inventat per la societat moderna: totes les ejaculacions, per disseny, haurien de ser precoces. Un clau de deu minuts no té cap interés biològic i és una despesa inútil d'energia, per no dir que et deixa vulnerable a tota mena de depredadors durant més estona de la que cal.

Fast forward uns milers d'anys i ens trobem que ens hem civilitzat. Ara que hem sortit de les cavernes i portem pantalons, tots tenim els mateixos drets. Les dones reclamen una mica d'atenció i un repartiment equitatiu. Però no és tan fàcil. Com que el mecanisme de l'orgasme femení ha estat deixat una mica de la mà de déu al llarg de l'evolució, ens trobem que cal fer certs ajustaments. Els ritmes dels dos sexes van notòriament desacompassats. Els homes ens convertim en malabaristes lluitant contra el temporitzador que la biologia ens ha implantat. Si fos per nosaltres, amb dos minuts la feina estava enllestida i apa, a sortir a caçar el mamut després d'una migdiada reparadora. En canvi, ens trobem fent esforços mentals per estar a l'alçada del que s'espera de nosaltres en aquests nous temps. Qualsevol cosa va bé per desconcentrar-se. Resoldre equacions de segon grau, repassar la taula de multiplicar del nou al revés, intentar recordar el poema que et van fer aprendre a tercer de bàsica. Tot segon que puguis esgarrapar et serà agraït. Però a vegades la fisiologia et guanya la partida. Quan tens parella fixe et pots permetre alguna relliscada de tant en tant perquè sempre hi haurà una altra ocasió per compensar-la. És clar que si rellisques massa sovint corres el risc de trobar-te els papers del divorci sobre la taula. Els qui van per lliure s'han d'esforçar encara més. Si no convencen a la primera la dona que es lliguen que això del càlcul mental se'ls dóna bé, probablement no tindran una segona oportunitat. I no és qüestió d'anar-se tancant portes, que tampoc hi ha tants peixos al mar i els rumors d'ineficiència poden propagar-se ràpidament. La pressió és alta.

Parlo l'altre dia amb un amic feliçment solter que m'explica que ha trobat una solució a aquest problema ancestral. Els de la Durex fa uns condons que porten una mena d'anestèsic untat a la part de dins. "És com quan vas al dentista i et deixen la boca mig adormida", m'explica emocionat. Perdona si no em moro de ganes de provar-ho, penso en silenci. Però es veu que té la seva utilitat. L'amic ha fet sessions maratonianes sense defallir abans d'hora i ha quedat com un senyor. Algunes li pregunten si es dedica al negoci de l'odontologia, perquè senten una olor familiar al dormitori que no acaben d'identificar, però a part d'això, tot va com una seda. Menys l'altre dia, que es veu que la potinga va fer el seu efecte massa eficaçment i allò no hi havia qui ho acabés. La noia ja feia estona que havia guanyat la cursa i ell que no notava si estava en ple fornici o li estaven traient un queixal. Quan la pobra començava a mirar el rellotge, esgotada, ell va haver de fingir l'orgasme per no quedar malament. No s'hi pot fer res, són els perills del dòping. Només espero que les nostres dones apreciïn tot els sacrificis que hem de fer per elles.

Paraula de blog.


El meu agraïment a la gent de l'Avui, que ha citat un altre cop el bloGuejat a la secció Paraula de blog del suplement de cultura del dissabte passat (sento el retard, però és que no m'arrriba l'edició digital fins una setmana després).

dijous, 27 de novembre del 2008

Diàleg profund.

Sortir al diari fa que el teu nom acabi als llocs més impensats. El següent diàleg, entre dos personatges que anomenarem A i B, l'ha trobat accidentalment un amic a un fòrum de discusió sobre l'alopècia. El reprodueixo en versió original, gairebé íntegre, profanitats i faltes incloses:

A: De nuevo llega a los médios de comunicación si tomar suplementos vitamínicos es bueno o negativo. Investigaciones del Dr. Macip indican que pueden ser roblematicas. (…)

B: Habia una contraportada de la Vanguardia de hará pocos meses donde un cientifico español en UK decía que los antioxidantes no sirven para nada segun su equipo de investigación....joder, que mal estoy de memoria

B: El investigador creo que era catalán, calvo y joven ( vaya con los espermatozoides echos mierda seguro...)

A: Parece que es el mismo investigador Salvador Macip, nacido en Blanes en 1970. Pero dicen que ahora trabaja en El Sinai, no en medio oriente sino en USA. (...)

B: Si coño era ese de Blanes, el Masip...hostia igual siempre estuvo en Usa....es que me patinan tanto las neuronas... Tanto cerebro y tan poco pelo...igual que yo con la polla...Dios es desmesurado y contradictorio...

B: Perdon MA C IP con "C"

A: No te preocupes; Io antenc un poc el catala. Que tingas un bon dia.


dimarts, 25 de novembre del 2008

Sagrada família.

Hi ha moments que no haurien d'arribar mai. Per exemple, quan per fi s'acaba una cosa que has estat esperant més temps del que és raonable: és impossible que el resultat no et decebi. La primera cita amb la dona que has idolatrat en silenci segur que no complirà les teves expectatives. O un disc que ha costat quinze anys i tretze milions completar: ni que fos una obrta mestra se salvaria de les brases. I el dia que es posi l'última pedra a la Sagrada Família segur que el primer que et vindrà al cap serà "tant de temps per això?". Almenys aquest darrer moment no el veuré mai.

dilluns, 24 de novembre del 2008

La BSO d'un dia plujós (IX)

Una mica tard l'homenatge a Rick Wright, que va morir de càncer el setembre passat. Echoes, de Pink Floyd, en la seva versió del Live at Pompeii. Avui, curiosament, tot i ser dilluns no està plovent (encara).

divendres, 21 de novembre del 2008

El gran engany de l'alimentació.

Recordo que a la universitat ens explicaven que si deixes que un nen prou petit triï la seva dieta, un moment o altre tendirà a escollir els aliments de forma equilibrada, perquè el cos és prou savi per demanar el que necessita en cada moment: més proteïna, més greix, etc. És quan, anys després, entren en joc factors socials i culturals, que un es llença sense contemplacions a l'horror del fast-food i les llaminadures, oblidant les súpliques del seu organisme. Doncs bé, jo dóno testimoni aquí mateix que tot això és un sac de mentides gros com una casa de pagès. Us exposo el cas.

Procurem alimentar l'hereu de forma variada i raonable, com manen els cànons. Una de les normes és que, per evitar que es torni un addicte als dolços com el seu pare (qui sap, la predisposició podria estar en els gens) no li donem de moment res ensucrat artificialment, ni xocolata ni altres coses bones de la vida. Algú ja ens ha acusat de crueltat amb el pobre infant, però jo estic convençut que és pel seu bé. Ja tindrà temps se sobres de viciar-se.

El portem l'altre dia a un restaurant i, com que amb un any llarg que té ja comença a menjar més o menys de tot, decidim demanar-li el seu primer menú infantil. És un plat de pasta, que es menja amb un interés relatiu, com tantes altres coses sanes que li posem davant. De postre ens arriba per sorpresa un mini-banana split que no havíem demanat. Li preguntem a la cambrera i ens explica que va amb el menú infantil. Es veu que no havíem llegit bé la lletra petita. Amb el plat allà, que té un aspecte deliciós, i el nano mirant-se'l encuriosit no tenim cor de dir-li que no. Un dia és un dia, què caram. Hauríeu d'haver vist com es va llençar sobre el gelat després de la primera cullerada. No tenia temps ni de respirar, el pobre, emocionat com estava. El volia agafar amb les dues mans. No en va deixar ni una gota. Hagués llepat el plat si hagués sabut com fer-ho. I quan no en quedava més, es va posar a bramar desconsoladament.

Ara que algun expert em digui que tenim programat quan naixem l'instint de menjar sa. I un rave. Crec que és just a l'inrevés. Part del procés de civilitzar-nos ha sigut descobrir que menjar no és una funció fisiològica sinó un plaer. Així, al llarg dels segles hem trobat la manera de fabricar totes aquelles coses que la Mare Natura provava d'amagar-nos. Pastissos! Cervesa! Lasagna! Conguitos! Mantega de cacauet! Coca-Cola! Polvorons! Marshmallows! Xoriço a la brasa! Oreos recobertes de xocolata blanca! No importa com de complexe sigui la recepta: l'hem acabat descobrint a cops de tenacitat. Tant esforç creatiu a la cuina ha estat dirigit per una motivació important: qualsevol llepolia que ens haguem inventat els humans, més enllà de la carn a la brasa i l'amanida que se suposava que havia de ser el nostre sustent pels segles dels segles, serà de ben segur nefasta per a la nostra salut però en canvi estarà dissenyada específicament per activar els nostres centres del plaer. Fins i tot els nens de bolquers ho tenen clar, no cal que els ho ensenyi ningú. No els demanis després que escullin un plat de pèsols enlloc d'un brownie recobert de nata. Seria antinatural.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Ferit de mort (II).

Desenllaç de la història del llibre passat per aigua. Què fer quan se't mulla un llibre:

1. Posa'l ben obert prop d'una font de calor, com un radiador.
2. Parla-li. Diuen que això als llibres els agrada.
3. Quan estigui ben sec, recomposa'l sense escatimar pega i deixa'l uns dies sota d'una enciclopèdia ben pesada.
4. Si cal, fes-li una passada amb la planxa, ben calenta però sense vapor.
5. Deixa'l refredar.
6. Llegeix-lo.

Heu vist la foto del abans. Aquí ve la del després. Final feliç.





dilluns, 17 de novembre del 2008

divendres, 14 de novembre del 2008

Silenci.

La cançó Trio de King Crimson (del disc Starless and bible black, 1974) consta que està escrita per tots els membres del grup. És, de fet, un instrumental improvisat en el qual no hi ha ni una gota de percussió. Quan preguntaven a la banda per què hi figurava com a compositor el bateria, si clarament no havia contribuit res al tema, ells contestaven que la seva decisió de no haver tocat ni una sola nota havia sigut clau per a què la cançó sortís com havia sortit, i per tant mereixia tant de reconeixement com els altres músics.

Una absència ben posada pot ser tan poderosa com mil paraules. King Crimson va manllevar el títol d'aquell disc d'un escriptor. Els escriptors podríem a canvi aprendre del seu gran respecte pel silenci. No cal omplir planes perquè sí: menys a vegades és molt més.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Activitats.

Coses que es poden fer al Regne Unit (resum d'activitats de la setmana passada):

- Celebrar el Diwali, el festival hindú de les llums. Una tradició més que he après, gràcies a viure en una ciutat amb tants indis com aquesta. I després que diguin que la diversitat no és enriquidora.

- Celebrar la Guy Fawkes Night, fogueres i petards (oferta: dos per un al super del barri) en honor al terrorista del segle XVII que va intentar volar les Cases del Parlament. Des que havia llegit V de Vendeta a principis dels noranta que m'havia fascinat el personatge, però no sabia que els britànics se'l prenien tan seriosament com per muntar en el seu honor una festa de solstici pel novembre.

-Peregrinar (amb l'hereu) al lloc on Tolkien va escriure El senyor dels anells. Un quart de segle que tenia ganes de fer-ho. A veure si m'he impregnat d'alguna cosa.

Ja veieu: estem ben distrets.

dilluns, 10 de novembre del 2008

La BSO d'un dia plujós (VII).


Avui és un altre d'aquests dilluns anglesos, amb aigua a dojo i cel gris. Sembla que la setmana sempre ha de començar així. Bon moment per una cançó.

No sé que té el Mull of Intyre dels Wings que evoca paisatges plujosos d'Escòcia (potser el títol? El vídeo? O és la música?).

diumenge, 9 de novembre del 2008

Llegir i escriure.

Tinc un problema greu: el millor llibre que he llegit darrerament l'he escrit jo. I això no pot ser. Analitzem científicament les possibles causes.

Una. No llegeixo prou. Certament: amb els horaris que faig, si vull tenir temps per escriure, alguna cosa he de sacrificar. La víctima sol ser la lectura. Les hores diàries dedicades a la literatura tenen un límit: si creo no tinc tant temps de consumir.

Dues. S'escriu tanta ronya que les probabilitats de trobar un llibre que valgui la pena són minúscules. L'oferta és massa gran i cada elecció és un risc. És així? Queden les obres mestres soterrades sota tones de llibres més vendibles? Llavors qui en tindria la culpa? Els escriptors per escriure massa? Els editors per publicar massa? Els lectors que tenen massa temps lliure i s'empassen tot el que els cau a les mans, fomentant així els excessos de la indústria?

Tres. M'he tornat massa exigent. Aquesta segur. No és que cerqui només llibres excelsos, de literatura en majúscules. El que passa és que espero d'un llibre unes coses molt concretes, les que a mi m'agraden, que poden no coincidir amb les que agraden escriure als altres autors o comprar a la majoria del públic. Per això deuen costar de trobar. L'enunciat inicial no era en absolut una mostra de pedanteria: quan estic davant d'un paper en blanc intento escriure precisament el que m'agradaria llegir. Per això jo sóc el lector perfecte per als meus llibres.

Quatre. També podria ser que realment fos el millor escriptor del món i ningú no se n'hagués adonat encara. Això sí que seria un problema greu. Enlloc d'estar gaudint dels milions generats pels meus drets d'autor i preparant el discurs d'acceptació del Nobel estaria aquí perdent el temps amb el relatiu anonimat d'aquest blog. Quina gran tragèdia per mi i per la humanitat.


dissabte, 8 de novembre del 2008

Ferit de mort (I).

Aquest llibre ha passat una setmana al jardí, dins una caixa de cartró. Allí el va deixar per error el carter, i així de moll me l'he trobat avui, per casualitat. Pobre. Les nits (i els dies) al ras a Anglaterra són molt humides.

Aconseguiré guarir-lo? Tornarà a semblar algun dia un llibre? Es podrà arribar a llegir? La resposta, d'aquí uns dies.

dilluns, 3 de novembre del 2008

dissabte, 1 de novembre del 2008

Viure perillosament.

Està clar que hi ha alguna cosa de l'evolució que no acabem d'entendre. Si se suposa que només sobreviuen els més forts i preparats, com pot ser que els cadells humans siguin com una mena de detectors ambulants de situacions perilloses? No ens hauríem d'haver extingit com a raça fa segles, morts tots abans d'arribar a l'edat de reproduir-nos?

Feu la prova. Agafeu un nen que tot just comença a gatejar. Deixeu-lo al bell mig d'una habitació qualsevol. En menys d'un minut us haurà trobat totes les coses que poden ferir-lo, punxar-lo, mutilar-lo o deixar-lo sec. Sense cap ajuda. Cables que pengen, endolls descoberts, el DIEC que reposa al segon prestatge (et cau al cap i te l'aplana), la porta que t'enganxa els dits, la tauleta de cafè amb cantonades assassines... No es fixarà ni una dècima de segon en res que sigui tou, rodó, suau i innofensiu. Que poc interessant. Als nanos els agrada viure perillosament.

Com hem aconseguit arribar fins aquí, doncs? A la prehistòria, per exemple, eren els petits troglodites igual de curiosos i irresponsables? Si fos cert, la majoria s'haguessin escatxat barranc avall o haguessin acabat els seus dies fets una coca sota un dolmen. O potser la paternitat ha estat sempre així de sacrificada i els nostres ancestres ja es passaven el dia perseguint les seves cries per a què no prenguessin mal i assegurant-se que tots els racons de les seves coves estaven a prova de nens. Potser aquestes ganes d'aventura i d'aprendre són precisament el que ens fa humans. Inevitables. Llavors està claríssim: els pares hem vingut a aquest món a patir...

dijous, 23 d’octubre del 2008

Hem nedat a l'estany amb lluna plena.

Parlem doncs avui de Raimón Esplugafreda. La història és una mica llarga, espero no perdre-us pel camí, perquè el final val la pena...

Tenia onze o dotze anys i havia descobert ja que m'ho passava més bé llegint que jugant a futbol. Moltes hores lliures acabava a la biblioteca de l'escola, molt ben assortida, i que comptava a més amb una terrasseta assolellada. Un lloc fabulós per perdre's dins un llibre. Fins i tot em vaig apuntar com a voluntari a no sé quina activitat relacionada amb la biblioteca com a excusa per poder-hi anar més sovint i gaudir de més hores de lectura. Aquesta idea també la va tenir una companya de la meva classe, que semblava tant interessada pels llibres com jo, i junts passàvem hores asseguts al sol en silenci devorant planes àvidament.

Per acabar de situar-nos, hem de tenir present que era la primera meitat dels vuitanta. Als qui se'ns començaven a despertar les hormones no teníem ni les pel·lis del divendres a la nit del Canal Plus ni la internet, les fonts inesgotables de saviesa sexual i cossos nus de les generacions posteriors a nosaltres. Ni tan sols hi havia pràcticament topless a les platges. Si algú aconseguia robar-li d'estranquis un Interviu al seu pare, es convertia en un tresor preciat que passava de mà en mà entre crits ofegats d'admiració. Un parell de pits era la imatge més poderosa que podíem conjurar amb tots els esforços de la nostra imaginació.

En aquest context, un dia arreplego un llibre acabat d'arribar amb un títol que em crida l'atenció: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimón Esplugafreda. Començo a llegir-lo i m'atrapa de seguida la història de misteri. Jo estava en aquells moments molt ficat en els clàssics (els hobbits de Tolkien, l'Arthur Gordon Pym de Poe, el Lau de Carles Soldevila, Frankenstein...) i allò em va semblar com una versió més real i contemporània del llibre d'aventures. El millor estava per arribar.

En un moment donat, i sense esperar-m'ho, em topo amb una escena pujada de to, amb petons i fins i tot un cert grau de nuesa que em va fer enrojolir. Era el primer cop que veia una cosa així en un llibre. Em vaig quedar una mica atabalat. Això es podia fer? Era com si de cop i volta algú hagués aixecat el teló. Fins ara els meus móns imaginaris estaven poblats per elfs i criatures assexuades amb més ganes d'explorar el desconegut que d'aparellar-se. S'obria un univers de noves possibilitats davant meu: acabava de perdre la meva innocència com a lector.

Immediatament vaig voler compartir el descobriment amb la meva companya d'exili bibliotecari. Sense cap segona intenció, és clar: sabia que ella ho apreciaria tant com jo. I així va ser. Vam comentar i rellegir el llibre plegats un munt de cops. Ens vam sentir com si compartíssim un secret únic, com si haguéssim accedit a un coneixement prohibit. Ens vam sentir grans de cop i volta. I estic segur que això li va passar a més d'un, perquè Hem nedat es va acabar convertint en un èxit important entre la gent de la nostra edat. Fins i tot els qui no solien llegir gaire.

Quan es va publicar el següent llibre d'Esplugafreda, Potser aquesta nit a Cala Roja, ja tenia dos o tres anys més i entenia millor com funcionava el món. De totes maneres, vaig córrer a llegir-lo. La novel·la seguia un esquema similar a la primera i ja no em va impactar tant, però recordo haver reviscut en certa manera aquelles primeres sensacions. Els seus altres dos llibres, apareguts més tard, ja no els vaig arribar a llegir. El meu viatge iniciàtic s'havia completat i ha sabia volar sol. Però aquella primera aventura es va quedar gravada per sempre més a la meva memòria (fa un quart de segle i encara me'n recordo!).

I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill. No puc assegurar que Hem nedat hi tingués res a veure, però qui sap...

No va ser fins molts anys després d'aquelles sessions de biblioteca que vaig saber que Raimón Esplugafreda era un pseudònim. I no ha sigut fins que em vaig posar a remenar internet fa unes setmanes que vaig descobrir que darrera s'hi amaga un tal Jesús Bonals (el senyor de la foto), professor de matemàtiques d'institut nascut a Balsareny l'any 1943. M'agradaria felicitar-lo per haver sabut sintonitzar tan bé amb el que volíem llegir els joves de llavors. Des d'aquí, i en nom de tota una generació: gràcies, Raimón/Jesús!

dilluns, 20 d’octubre del 2008

La BSO d'un dia plujós (IV).

Per molt clàssic que sigui, l'Elvis té uns temes impressionants. Aquesta, Pocketful of rainbows, de la banda sonora de G.I. Blues, té alguna cosa especial, tot i no ser de les més conegudes. Fa conjunt amb la de la setmana passada, per això del rainbow.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Entrevista a TV3.

Avui al telenotícies han passat l'entrevista que em van fer a l'Hospital del Mar el passat 10 de setembre.

Podeu veure el vídeo aquí:

dijous, 16 d’octubre del 2008

Vicky Christina... Cheetah?

Aparco el tema que havia promès que tractaria avui per afegir un més a la munió d'articles que parlen de la darrera pel·lícula de Woody Allen. Ho faig expressament amb retard perquè no vull participar en les dues postures oficials ("és una merda" o "els que diuen que és una merda es deixen portar per raons extra-artístiques"). Entre altres coses, ni tan sols l'he vista, així que no puc entrar a valorar-la.

El que sí que faré és expressar la meva sorpresa pels rius de tinta que aquesta pel·lícula ha fet córrer a casa nostra quan n'hi ha una altra que mereixeria molt més aquest honor. Parlo de The Cheetah Girls 2, segona entrega d'una de les franquícies més rentables de la Disney, rodada íntegrament a Barcelona i estrenada el 2006.

Va rebre aquesta pel·lícula alguna subvenció institucional? Van sortir els polítics dels seus caus per fer-se fotos amb les bufones protagonistes? Es creava el caos al voltant dels llocs on filmaven? En van parlar tots els diaris? Per què no? Em direu que perquè Woody Allen és Woody Allen i les Xites aquestes no li arriben a la sola de la sabata. I estareu molt equivocats. Tot i que Vicky Christina Barcelona ha generat ja 29 milions de dòlars, la tercera màxima recaptació en la història del seu director, hem de tenir present que les Cheetah Girls les van veure vuit milions de persones el dia de la seva primera emissió als Estats Units (per televisió), superant així el récord anterior que tenia High School Musical. S'ha traduït a un munt d'idiomes i s'ha estrenat a tot el món (Austràlia, Polònia, Brasil, tota Àsia...). I des de llavors, es va emetent periòdicament a tots els canals Disney, multiplicant així constantment el nombre d'espectadors. A més, ha generat 18 milions només en vendes de DVDs i un milió i mig per la seva banda sonora. El pobre Woody Allen no ha tingut mai un impacte tan gran.

Els números són aclaparadors: molta més gent ha vist (i veurà) Cheetah que Vicky, que no deixa de ser un film més d'"art i assaig". La propaganda que han fet de Barcelona els de la Disney és mil cops més gran, i la imatge de postal, amb passejades pels llocs turístics de rigor, és la mateixa. A més, un actor català, l'Abel Folk, tenia un paper secundari destacat. Per què llavors ningú no n'ha fet ni cas? Potser perquè queda molt més cool dir que has vist un intel·lectual com Woody Allen rodar que no saludar un grup popular prefabricat com les Cheetah Girls? Quant esnobisme.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

La BSO d'un dia plujós (III).

Ronnie James Dio és possiblement la persona que més vegades ha cantat sobre els arcs de Sant Martí. Aquesta, Rainbow eyes, és la meva preferida de totes, de quan estava en una banda precisament anomenada Rainbow. Impressionant guitarra de Ritchie Blackmore.