dimecres, 31 de març del 2010

L'escollit (XLVI)


No queda massa bé escollir-se a un mateix, ja ho sé. Però avui ho faig per un bon motiu. La rokins, que ja havia aparegut fa uns mesos a aquesta secció, s'ha empescat un projecte molt interessant. Es tracta de demanar-li a un escriptor que composi un text inspirat en una de les seves fotos, sense cap altra restricció que la de ser breu. He tingut l'honor de ser l'encarregat d'inaugurar aquestes "Converses", com ella les anomena. Aquí en teniu el resultat. Ja em direu què us sembla. Tinc ganes de veure com seran les properes col·laboracions!

dilluns, 29 de març del 2010

Dilluns musicals: Dinosaur rock


Sóc conscient que dec ser l'únic que ronda per aquí que es compra els discs del Steve Hackett. La majoria no sabeu ni qui és (ara mateix ho arreglo: l'ex-guitarrista de Genesis). Què fa un fòssil com aquest en una secció musical que intenta descobrir temes nous i interessants? Doncs que de tant en tant les mòmies també l'encerten. Deixant a banda el meu rol de fan esbiaixat, aquesta cançó del disc que treu d'aquí poc l'he trobada prou evocativa com per a què li pugui agradar a algú més que no als incondicionals. Ja m'ho sabreu dir. Steve Hackett, Fire on the moon (Out of the tunnel's mouth).

dissabte, 27 de març del 2010

A la recerca de l'essència invisible

Existeix una essència primordial, per dir-ho d'alguna manera,  capaç de ser reconeguda i apreciada per qualsevol ésser humà, independentment de factors circumstancials com l'època en la qual vivim? D'acord, la resposta fàcil és el sexe, però em refereixo a productes manufacturats per nosaltres, no regals de la Naturalesa. Si sabéssim respondre aquesta pregunta, tindríem a les mans un poder incalculable.

Amb dos anys i mig, el meu fill ja identifica i aparella moltes coses. Sobretot personatges de dibuixos animats amb el seu nom corresponent. De fet, una de les primeres paraules que va dir va ser "Tigger" (un ninot dels contes de Winnie de Pooh). El mèrit no és seu: aquests animalons estan dissenyats per engalipar la quitxalla. Tenen alguna cosa que estimula les neurones adequades: han aconseguit esgarrapar una mica d'aquesta essència misteriosa que us deia, suficient per apel·lar als baixos instints infantils de diferents cultures. Per exemple, tinc el nano molt interessat ara mateix en els Looney Tunes, que mantenen intacta a seva efectivitat 60 anys després de ser creats. Jo, com a pare responsable que sóc, intento canviar-li el canal perquè vegi les històries ensucrades de la Disney, on gairebé ningú es pega, es dispara, es persegueix o s'estavella. Però ell no es deixa enganyar i em demana insistent les bufetades del Daffy i el Bugs Bunny, les corregudes del Speedy González i Sylvester i les batacades del Coyote. Jo accpeto la derrota i penso que si dues ja generacions hem crescut exposats als missatges erròniament violents dels dibuixos de la Warner no crec que una tercera se'n surti massa pitjor.

Aquest element primordial que atrau fins i tot als cervells més tendres sorprenentment no es troba tan sols en l'animació. L'altre dia el meu fill pregunta a la seva mare (entre senyes, paraules i grunyits) què era aquell dibuix que portava a la samarreta. La resposta  innocent va ser "Nike". Doncs bé, ara el nano va dient "naiki, naiki!" cada cop que veu la marca brodada en algun lloc, com un reflex. El mateix va passar poc després amb les anelles dels Audi, que pel que sembla també resulten molt atractives per als ulls infantils. No podem sortir a passejar sense que assenyali el logo cada cop que el veu al crit de "adi, adi!". El reconeixement universal d'una marca a partir d'un símbol mínim deu ser el millor elogi que se li pot fer a un publicista. Més encara si el client potencial és algú que encara no té edat per portar targetes de credit a la cartera (o fins i tot cartera).

El resultat d'aquests moments d'inspiració dels homes de Madison Avenue és que el nostre fill ja s'ha iniciat en la cultura del consum sense saber ni tan sols què són els diners. La pregunta és: el condicionarà això d'alguna manera en el futur? Quan tingui l'opció demanarà als seus pares que li comprin unes Nike i un Audi? (que no ens passi res...) O que els publicistes hagin trobat per accident un fragment del Sant Grial que permet sintonitzar amb el costat més primitiu de la ment humana acabarà només com una curiositat infantil sense conseqüències a llarg termini? La resposta a l'experiment, d'aquí tres o quatre anys.

dijous, 25 de març del 2010

Què vol dir publicar en una editorial potent

A long time ago -I was a so called ‘young promise’ then- I had the chance to sign a deal with a big publisher. They offered to me, among other luxuries, to call a girl when I felt the infamous writer’s block, and then she would come and give me head for free. Just to relax, I was told, to relieve your stress. But no so often, just once or twice a month and only if you had already delivered some work. When you finished a chapter, you were allowed full intercourse: copulation, I mean. And your final draft would grant you the right to do anything to her. Anal sex, a little bondage, those things.

Unfortunately my novel was a complete failure and I had to come back to my previous publisher. This is indeed a small company, where everyone must lend a hand, they told me. And, well, I would say I am the whore, here.

Confesso que a mi encara no m'han oferit cap tracte com aquest...

[Vist aquí.]

dimecres, 24 de març del 2010

L'escollit (XLV)



L'Escollit d'avui ve del blog Productes de neteja, que el Rubèn, el seu autor, descriu com un recull de "passejades urbanes i anècdotes descrites en gag minimalista". A mi m'agrada perquè va al gra, les històries estàn explicades en un to original i les fotos pròpies que l'acompanyen sovint són molt maques. És un blog ben entretingut.

El post que he triat parla de l'ús de les noves eines d'internet que fan alguns artistes espavilats, i cita uns resultats molt imaginatius i interessants. El meu preferit és aquest vídeo, on un pianista improvisa cançons per als usuaris que es connecten amb ell a través del Chatroulette, un d'aquests darrers invents diabòlics de la xarxa 2.0.

dilluns, 22 de març del 2010

Dilluns musical: poti poti cultural


Avui us poso un making of enlloc d'una cançó. Això és el que passa quan s'ajunten uns irlandesos i un americà per tocar música tex-mex. Les barreges solen ser interessants, i més si les fan gent solvent com aquesta. Ry Cooder and The Chiftains presenten el seu nou disc, San Patricio.

divendres, 19 de març del 2010

Dones modernes

Tot això del dia de la dona treballadora i el dia de la mare (versió britànica) de la setmana passada m'ha fet pensar en el concepte de dona que tinc imprès als meus circuits. Durant la meva adolescència, quan les hormones començaven a suggerir-me que hi havia coses més divertides que jugar a futbol, vaig cometre l'error de devorar apassionadament tota la literatura romàntica que em queia a les mans. El Werther era un dels meus llibres de capçalera. L'altre eren les Rimas de Bécquer, que em sabia pràcticament de memòria. Els efectes secundaris no es van fer esperar. Les dones es van convertir en éssers magnífics i quasi perfectes, nascuts per ser admirats i idolatrats. No cometien mai errors de judici, no s'emborratxaven, no coneixien la grolleria i possiblement els seus cossos excelsos ni tan sols realitzaven funcions excretores. A més, eren d'una fragilitat que demanava a crits la protecció d'un cavaller predisposat. Entendreu que per aquelles èpoques jo no lligués massa.

La meva és potser la primera generació del país que ha crescut sentint i veient que les dones poden arribar tan lluny com els homes si s'ho proposen. Són igual de fortes, decidides, emprenedores i valentes que nosaltres, o això almenys és el que ens han inculcat des de petits. Els nostres pares no fregaven plats ni canviaven bolquers. Per nosaltres (exceptuant algunes deshonroses excepcions) tot això és ben normal. No partim de cap suposició d'avantatge de cap tipus. Els privilegis ens els hem de guanyar. És evident que la dona real de finals del segle XX no quadrava per res en aquells esquemes juvenils d'amor cortès que us explicava.

Després d'un temps de dubtes existencials, vaig descobrir quina era la mena de dona que de veritat m'encaixava. Per un costat havia de ser prou feble com per a deixar-se protegir. Per l'altre, havia de ser prou guerrera com per enfrontar-se a tots els contratemps possibles sense parpellejar. Pot semblar una paradoxa però aquesta dona existeix. Ho vaig saber del cert quan vaig descobrir la Tinent Ripley a les escenes finals d'Alien. Se la veu més espantada que una mestressa de casa de fa dos segles davant d'un ratolí, però malgrat tot aconsegueix acabar amb la bèstia més malparida de l'espai exterior gairebé sense despentinar-se. Impossible no enamorar-se d'una dona que comunica a la vegada fragilitat i autosuficiència (suposo que també ajuda que tot això ho faci en roba interior). El millor és que amb el temps vaig acabar trobant la meva Ripley de carn i ossos. Compadeixo l'alien que s'atreveixi a encarar-se amb la meva dona, i a la vegada estic molt content de córrer al seu costat quan es fa un tallet al dit tot cuinant i em demana entre crits i plors que li faci un torniquet abans no es dessagni. Es pot dir que sóc un home afortunat.

[Actualització: la Rita comenta aquesta entrada al final del seu últim post.]

dimecres, 17 de març del 2010

L'escollit (XLIV)

Avui, un escollit doble i ensangonat. L'Assumpta i el McAbeu, sempre disposats a animar la catosfera, han muntat una novel·la de misteri per terminis a quatre mans (Una agenda tacada de sang) que es publicarà al llarg de la setmana als seus blogs. Teniu les primeres entrades aquí i aquí. Es tracta, naturalment, d'endevinar qui és l'assassí. Felicitats als autors per una idea brillant i bona sort a tots els detectius!

dilluns, 15 de març del 2010

Dilluns musicals: invents del TBO.


Els OK Go! es van fer famosos per un vídeo aeròbic rodat amb quatre rals i molta habilitat. Contiuen pel mateix camí i el seu nou single, al marge de ser un cançó pop que es deixa escoltar, és un altre esforç lo-fi de complicar-se la vida. Aquests dies està corrent bastant per la xarxa. Fa gràcia. OK Go!, This too shall pass.

divendres, 12 de març del 2010

Experiment

Em vaig prendre les màximes del Richard Frost que vaig penjar la setmana passada com un repte. Com vaig dir als comentaris, l'única que no havia trencat era la d'escriure sota la influència de l'alcohol. Jo no sóc un bon bevedor. No puc amb la ressaca, ni amb la gastritis que l'acompanya, així que em limito a unes copetes de vi de tant en tant,  sempre amb el coixí d'una bona teca, o alguna cervesa per acompanyar les patates de l'aperitiu. Però en aquest cas valia la pena fer un esforç, en nom de l'experimentació científica.

L'alcohol i les tasques creatives no són una combinació que em funcioni. En el primer grup musical que tenia, se m'emborratxaven sistemàticament tots els companys abans dels concerts, més conscients que no pas jo de la màxima de sexe, drogues i rocanrol. Jo, que era l'únic que restava sobri, patia un estrés laboral considerable, sempre pendent de la següent cagada del baixista o el teclista. Una vegada, amb l'audiència mermada per un partit del barça i barra lliure al backstage (organitzadors de festivals benèfics: aquest és el pitjor error que podeu cometre), vaig decidir provar  per una nit què se sentia fent de Jim Morrison. M'ho vaig passar molt bé, em sembla, però a la vegada molt malament, perquè no tenia ni la més lleugera idea del que em feia. Hi ha una gravació d'aquell concert llegendari (que potser hauria de cremar en una foguera, per evitar xantatges futurs) i les poques persones que hi han estat exposades no han pogut reprimir un somriure en sentir els meus solos entrabancats per culpa de la torpesa etílica, i la meva facilitat sobrehumana per oblidar totes les lletres de les cançons (que jo mateix havia escrit, que té més delicte). Vaig jurar no repetir l'experiència mai més.

Tornant al cas que ens ocupa, el dissabte passat,  conscient de la meva missió, vaig acompanyar el sopar d'un gintònic (curt de ginebra), un còctel especial de la casa (*), un glop de porto i mig vas de Henessy. Suficient per enviar un fetge inexpert com el meu a l'estratosfera. En acabat, agafo el portàtil i em disposo a escriure almenys dues planes de la novel·la en la qual estic treballant actualment. (Parèntesi, de durada indeterminada). Quan em vaig despertar, havia aconseguit escriure les dues planes, sí. El problema era que estaven totes plenes de Ds, la lletra sobre la qual m'havia quedat adormit. Quin fracàs. O potser no. Vaig decidir que com a mínim podia incorporar l'experiència a l'argument de la història. Properament a les millors llibreries: la novel·la en la qual el protagonista es queda fregit sobre el teclat i omple la pantalla de Ds.

-------

(*) EPÍLEG

En la meva vida anterior, a.p. (abans de la paternitat), era un mestre cocteler de certa reputació entre els cercles catalans de Nova York. Els cosmopolitans made in Macip eren famosos, per exemple. No està malament per algú que no beu gaire. Fins i tot vaig arribar a inventar-me aquest còctel (que, curiosament, només m'agradava a mi):

- El suc de mitja llimona
- Un shot de Jack Daniel's
- Un shot de Southern Confort
- Una Coca-Cola light.

Es barreja tot en un vas llarg ben ple de gel, i se li afegeix una rodantxa de llimona i un parell de gotes d'angostura, si en teniu a mà. Ara que hi penso, em sembla que aquest és el primer cop que faig pública la recepta i, almenys que algú digui el contrari, em sembla que és del tot original. Per tant em toca batejar-la. Donat l'entorn en el que ens trobem, em sembla que el millor és que es digui el còctel bloGuejat. Si algú el prova ja em dirà què li sembla.

dimecres, 10 de març del 2010

L'escollit (XLIII)


No li faig cap favor al Palumbus Columbus recomanant el seu blog, perquè oficialment el va tancar el juny passat. Però aquesta setmana ha decidit deixar el seu estat d'hivernació, motivat per l'escandalós tancament de l'O.R.I.N.A.L. En sortim tots guanyant, perquè el seu post d'autobiogràfia condensada que fa d'epíleg al blog difunt és extraordinari.

dilluns, 8 de març del 2010

Dilluns musicals: Bruce WIllis vs. Gorillaz.

Els Gorillaz van ser un dels gups més originals de la darrera dècada, entre altres coses per tenir cara de dibuixos animats i la veu reciclada d'un grup de brit-pop dels 90. Pel tercer disc s'estrenen amb una persecució de cotxes protagonitzada pel Bruce Willis, que sembla ben bé feta a Hollywood. El tema no és tan potent com els singles dels discs anteriors, però igualment val la pena. Gorillaz, Stylo (Plastic Beach). Feu clic aquí per veure'l.

dissabte, 6 de març del 2010

Contaminació!

Una frase prou encertada del Joan Solà que es comenta aquests dies en algun que altre blog m'ha fet pensar en la paradoxa lingüística que vivim a casa. Jo quan escric procuro ser tan acurat com m'és possible i estalviar-me manlleus innecessaris o col·loquialismes absurds (si algun dia em veieu fer servir un "digue'm" us autoritzo a donar-me un bolet). Ara, quan parlo em deixo anar amb la tranquilitat que donen les paraules que s'emporta el vent. Per exemple, incorporo castellanismes i (sobretot) anglicismes quan millor em sembla, sense cap càrrec de consciència. És una mica el que diuen els addictes: no em preocupa perquè sé que puc parar quan vull.

Però ara que tenim una criatura a casa aprenent la nostra llengua, la responsabilitat m'ha fet afinar una mica més. Em sembla absurd que el meu fill, que no ha viscut mai a Espanya, parli el català contaminat pel castellà com els seus pares. Fet malbé d'acord, però amb la lògica adequada al seu entorn. Prou embolic es farà amb l'anglès, només falta que s'hi fiqui pel mig una tercera llengua que encara ni tan sols s'ha posat a practicar. És per això que la meva dona i jo hem bandejat els castellanismes tan com ens ha estat possible i ara parlem en família un català tan escaient (un pèl encarcart, potser) que semblem els del Digui digui.

Entren en escena els avis, no tan conscienciats com nosaltres d'aquestes preocupacions filosòfico-lingüístiques. "Nen, on has posat el mandu de la tele". Nyiiiec! Alarma! Massa tard. "Mandu?", repeteix el meu fill. "Mandu! Manduuuuuuu". Apa, ja tenim la paraulota incorporada al seu minso vocabulari. Intenteu canviar-la ara per un artefacte tan impronunciable com "comandament". Esbroncada als meus pares, que prometen mirar-s'hi més d'ara endavant. Però el mal ja està fet.

L'altre dia, amb la meva mare de visita, arribo a casa i em trobo el nano amagat darrera la porta. Em fa "buuu!" i surt corrent passadís avall content d'haver-me espantat, cridant a tot pulmó: "sustu! sustu!". Li envio una mirada assassina a la seva àvia, que reconeix avergonyida la culpabilitat. El nen no perdona ni la més petita relliscada! Ja em teniu a mi des de llavors repetnint-li "ensurt" un i altre cop. Sense cap mena d'èxit, és clar. Les paraules acabdes en "u" tenen per ell un atractiu ineludible: només li cal escoltar-les una vegada per adoptar-les amb un gran carinyu (aprofito per dir-ho aquí, ara que no em sent). Els petits errors es paguen cars i la nostra missió de depuració lingüística em sembla que serà més difícil del que ens pensàvem...

dijous, 4 de març del 2010

Millenium, avui

Últimes cuejades de la promo de les epidèmies modernes. Avui em podeu veure al Millenium (C33, 23.35).

[Actualització: aquí teniu el vídeo. La meva entrevista surt al principi.]


Mètodes

De tant en tant us explico detalls del mètode que faig servir per escriure, com a curiositat, sense ànim de pontificar. Aquí veureu consells de gent més solvent que jo, cosa que no vol dir res: el que li funciona a un que ven un milió de llibres a la setmana no té perquè funcionar-te a tu. En tot cas, hi trobareu coses divertides (i certes), com el que diu el Richard Ford a la foto.

dimecres, 3 de març del 2010

L'escollit (XLII)

Miro de no repetir escollits, però aquesta setmana em salto la norma, malgrat córrer el risc de ser acusat d'afavorir els amics. Però és que l'Enceneu els llums és un dels blogs revelació de la temporada passada. Jutgeu vosaltres mateixos: els seus dos posts sobre tipologia blocaire, un pels lectors i un pels autors, són excel·lents i molt encertats, sobretot considerant que venen d'algú relativament nou en el negoci. Ja posats, mireu-vos també la reinterpretació que en fa l'allau i la versió de can Riell.

dimarts, 2 de març del 2010

Peus bruts

Ja he comentat altres vegades la importància de descobrir on té els botons de pausa el teu nano. No sempre és obvi, i sovint en trobes quan menys t'ho esperes. Fa poc n'he descobert un altre. Quan està marranejant i no vol parar quiet, li trec ràpidament els mitjons. Fa un "oh" i atura en sec tot el que està fent per posar-se a inspeccionar entre els seus dits. Li horroritza la brossa que s'hi acumula i s'entreté a treure'n cada trosset. Llàstima que la pausa dura poc.

dilluns, 1 de març del 2010

Dilluns musicals: com escollir el millor tema per a una cançó.


Vaig tenir la sort de veure, just abans de marxar de Nova York, una de les poques representacions en directe que s'ha fet fins ara d'aquest excel·lent projecte. El CD surt al carrer aquest mes. El talent de David Byrne és innegable, i la barreja amb Fat Boy Slim és si més no curiosa. El més sorprenent, però, és que Byrne hagi escollit la Imelda Marcos com a protagonista del seu concept album. Però a veure, altres van fer servir un noi sord, mut i cec i bé que els va funcionar. David Byrne & Fatboy Slim, Please don't (Here lies love).