dimarts, 31 de maig del 2011

Anar de museus

Tinc una manera peculiar de visitar museus, fruit d'haver viscut força temps en un parell de ciutats ben dotades en aquest sentit. M'agrada anar-hi no com a turista (el qui té només un dia per veure-ho tot abans de tornar a casa i s'hi passa sis hores per assimilar tota la cultura que pot) sinó com aquell que va a una llibreria. Hi entres, dones una volta, mires una mica i després d'una estoneta, marxes (a la llibreria a més al final compres alguna cosa, és inevitable, però als museus no et deixen). I al cap d'uns dies, hi tornes i repeteixes. A Manhattan, anava al Metropolitan gairebé un cop per setmana, sempre per poca estona, un raconet nou cada vegada. Al final algunes obres d'art les repetia i s'acabaven convertint en vells coneguts. Si feia massa dies que no veia el Temple de Dendur el trobava a faltar. I sempre que hi entrava em parava a conteplar el primer Pollock que vaig veure a la meva vida (i així revivia l'impacte) i el racó dels Van Goghs. Abans d'això, a Barcelona quan podia feia una volta pel Museu d'Art Modern, quan encara estava a la Ciutadella. És clar que aquest vici pot costar-te una mica car. Per això a NY em concentrava en el Met, que és de franc, i deixava les visites al Guggenheim o el MoMA per quan venien turistes. A Madrid, quan hi passo per feina, no deixo d'entrar al Prado, al Reina Sofía o a la Thyssen, ni que sigui per un quart d'hora. Però els pocs cops que he anat a París, per exemple, he fet el guiri i m'he passat tot un dia al Louvre. I no és el mateix.

Ara visc en una ciutat francament minusvàlida en el tema museístic (tot i que a la universitat tenim el departament d'estudis d'aquest tema més important del món, diuen). Londres està a una hora llarga en tren, així que quan tinc el mono sempre puc fer una escapada, no passa res. Quan hi he d'anar per qualsevol motiu, aprofito per reservar-me mitja horeta per fer un entra-i-surt ràpid en algun dels seus fabulosos museus. Fa uns mesos va tocar una visita llampec a la National Gallery. El divendres passat, aprofitant que anava a veure en Toni Clapés (em podeu sentir parlant de futbol i ciència aquí) vaig passar-me pel British, que em venia de camí. Vaig anar directament a la Pedra Rosetta (feia 25 anys que no la veia i vaig tenir la mateixa sensació que el primer cop: la vaig trobar petita) i al Moai de l'Illa de Pàsqua. Vaig ignorar molt gustosament tota la resta i en qüestió d'un quart ja estava al carrer, sentint-me més londinenc que ningú.

[Per accident vaig ensopegar amb una exposició a la British Library que si us passeu per Londres aquests dies us recomano ferventment: Out of this world, un recull d'incunables de la ciència ficció muntat amb molt de gust per gent que es nota que el sap del tema. Hi ha des de primeres edicions a còmics, robots i un trípode de War of the worlds presidint la sala. El que més em va agradar: un manuscrit anotat the High rise, que J.G. Ballard escrivia quan estava de vacances a Empuriabrava amb els seus fills.]

9 comentaris:

C. ha dit...

Jo m'hi he passat dies als museus! Una bona estona davant d'un quadre. Compro les guies, miro anècdotes, parlo amb el vigilant, deixo que m'expliquin coses...però entenc el que fas tu.

Sidereal cucumber ha dit...

Uau. Això és una expo. Vas pescar el catàleg? ;-)

Salvador Macip ha dit...

Vaig pensar en el catàleg, però al final vaig passar (era gros i no volia anr tot el dia carregat). Però era molt maco. Em sembla que el venen online al link de la expo...

Mr. Aris ha dit...

wao! la pedra roseta! no venen reproduccions a la botiga del museu? això seria un bon souvenir

Anònim ha dit...

Sempre que puc faig el mateix que tu. A Barcelona, per exemple, sóc soci del Museu d'Història. No desaprofito cap ocasió d'entrar-hi. M'hi estic una estona i marxo. Ara miro això, ara miro allò; sovint res concret. Fer un volt. A París faig igual. I a Madrid. És com passejar pel carrer: et pots deixar captivar per alguna cosa o, simplement, anar passant tot anant cap a un altre lloc.

Pinta molt bé aquesta exposició que comentes!

Salvador Macip ha dit...

Aris, vaig estar a punt de quedar-me una estoreta pel mouse. Menys reproduccions a mid areal tenen de tot!

Enric, ah sí, el d'Història és un altre que val la pena anar visitant sovint. És exactament com dius: passejar per un museu ha de ser com passejar pel carrer. M'agrada la comparació.

carina ha dit...

Buf,
em sento identificada m'encanta passejar pels museus de les ciutats que no són la meva, m'agada perdre'm per les sales i asseure'm una bona estona davant d'algunes obres. Aquest any m'ha agradat especialment el Reina Sofia (sobretot les exposicions fotogràfiques d'hiperrealisme francès). De Londres m'al·lucina la Tate, i de Madrid m'agobia El Prado.
I no et queixis Salvador, que a Leicester tu ara tens els prats i els ramats, que deuen ser bonics de mirar, no? ;)

Ferran Porta ha dit...

Fantàstics tasts de museus! He perdut el costum, però fa un parell d'anys feia exactament el mateix: entra-i-surt i narinant sovint.

Clidice ha dit...

Quan vaig ser a Londres, l'únic museu que vaig mirar i remirar de dalt a baix va ser el d'Història Natural, que era un espai mític per a mi. A la National vaig entrar, em vaig adreçar a un sol quadre, que frisava per veure en directe, i me'n vaig anar. Al British la Rosetta també :) Anar als museus a recórre'ls sencers és una tortura que no m'infringeixo de fa anys.