dimarts, 26 de març del 2013

Última crònica de la Fira del Llibre de París (en diferit total)

El diumenge em vaig saltar la que havia de ser l'última crònica de la Fira perquè em vaig deixar enredar per dos dels meus editors i la meva agent que, enlloc de deixar-me anar a treballar a l'hotel, com se suposa que han de fer, em van arrossegar als antres de perdició de Montparnasse per gaudir d'una vetllada de Bordeaux i astrologia en companyia d'una altra agent. Bé, era la meva útlima nit a París, s'esqueia una mica de disbauixa.

Això ho lligo amb una pregunta que em va fer un periodista unes hores abans. Em va dir que havia trobat Hipnofòbia molt subversiva (em va agradar l'adjectiu, mira) i em va preguntar si jo era també subversiu en la meva vida privada. No vaig saber si confessar-li que sóc un pare de família amb feina estable, hipoteca i la mateixa dona des de fa 22 anys o construir-me una imatge a mida i dir-li que esmorzo absenta i passo les nits al cementiri amb una groupie diferent cada vegada. Vaig optar la veritat, que suposo que em restarà vendes.

I és que diria que ho estic fent malament, com la majoria d'autors catalans que conec, almenys els de la meva generació, que semblen tots persones molt agradables i "normals". Aquests dies de signatures al costat d'autors d'altres literatures he vist que molts, a part d'escriure, "van d'escriptors". És a dir, que s'ho creuen (o si més no ho fan veure). Part del paquet és ser un enfant terrible i/o posar cara de profund/maleït/de tornada de tot. Sobretot si escrius thrillers i històries violentes o generacionals sembla que el lector se't creu més si encaixes en la mena d'històries que fas. M'ha passat també en una taula rodona amb una poetessa rumana, que anava tant de poetessa que semblava que havia de parlar en vers. Buf. Perdoneu-me, però prefereixo vendre menys llibres i no semblar una caricatura. I qui no es cregui que puc escriure bé una història carregada de morts, explosions, violacions i sadisme només perquè tinc una vida pacífica, doncs que no me la compri. S'ha de saber separar el personatge de l'obra, ja sé que costa, però és que sinó tot plegat és una mica absurd.

Altres companys de signatura, en canvi, han sigut un sol. Un d'ells, per exemple, un suís dissenyador gràfic, pare de dues nenes molt bufones (em va ensenyar fotos que tenia al telèfon), que escriu històries de serial killers molt fosques Com que ens va tocar el "torn del cementiri" (a la fira, el de les 10 del matí del diumenge, quan la gent encara està menjant els croissants), es va entretenir fent-me aquest dibuixet que teniu aquí al costat (molt representatiu de la situació). La sessió de la tarda va ser encara més estranya. La nostra editorial es va auto-contraprogramar posant-nos a la mateixa hora que les californianes bestsellers que us comentava l'altre dia. Impressionant la marabunta de fans adolescents embogides que va col·lapsar l'estand i impedir que els (pocs) lectors adults arribessin fins a nosaltres. Gairebé em van voler lapidar quan em vaig posar a parlar amb una de les autores (que repeteixo que eren encantadores i amb molt pocs fums, a diferència dels paios afectats que citava al paràgraf anterior) i els la tapava per les fotos que li volien fer. Aquí sota teniu una petita mostra de la cua enorme que tenien.

La resta del dia la va completar una taula rodona divertida a la paradeta de Barcelona, on el Javier Calvo i jo vam intentar lligar la novel·la de política ficció realista amb la de ciència ficció posant-li sobretot imaginació i predisposició. Em sembla que al final ens en vam sortir. S'ha de dir que tots els actes programats pel Llull van tenir una assistència de públic molt bona, i no només de catalans fent turisme, sinó també de nadius genuïnament interessats en el tema. Per exemple, nosaltres fèiem de teloners de la presentació del Quadern Gris, que va rebentar l'aforament. En sembla que el balanç de promoció que s'ha fet de la literatura catalana, i en part també de la que es fa a Catalunya en castellà (tot i que aquests eren sobretot bestsellers que no necessiten cap promoció), ha estat molt positiu.

La jornada va acabar amb una altra sessió de signatures tranquil·la (la majoria de gent marxava cap a casa) que em va permetre xerrar amb calma amb el meu company de taula, descobrir que tenia una relació (professional) amb la seva dona sense saber-ho i demanar-li que em recomanés un llibre seu perquè no n'havia llegit cap. Al final vaig sortir carregat. Aquí al costat em teniu, feliç per haver acabat l'última guàrdia. I després, com que tot el negoci la literatura catalana semblava estar a París (des de llibreters a editors, passant per agents i periodistes culturals), vaig aprofitar per saludar i xerrar amb un munt de gent que normalment no veig, abans d'acabar arrossegat al vici francès, com mencioava al principi. Vaig tenir temps, això, sí de fer-me una foto amb dos dels meus ídols, perquè després no pugui dir que no sóc també una mica mitòman:


I fins aquí les meves contracròniques oficioses de la Fira de París. Espero que us hagueu pogut fer una idea (esbiaixada potser) de com ha anat l'experiència. Em queda pendent fer una anàlisi més seriosa de les implicacions político-literàries del sarau, però això ho deixo per un article que ha de sortir la setmana que ve, ja us n'informaré quan arribi el moment. Com a aperitiu del què diré, tanco la sèrie amb una mini entrevista que va sortir ahir a El Periódico, on cinc escriptors ben diferens fèiem un balanç de la Fira, principalment des de l'òptica de les dues llengües presents. Té la gràcia extra que, almenys a mi, me la van fer via Twitter, el primer cop que em passa una cosa tan moderna.


dissabte, 23 de març del 2013

Tercera crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

Avui la crònica serà una mica més fotogràfica. He passat una bona estona firmant llibres, cosa que ha anat bé perquè avui hi havia una gentada encara més espectacular a la fira. Els passadissos semblaven la Rambla per Sant Jordi: no hi cabia una agulla. És clar, jo he seguit al meu ritme de sis o set per hora...


...mentre que uns metres més cap allà hi havia aquesta cua espectacular per a un escriptor que deuria firmar sis o set llibres per minut:


La gràcia és que això era a l'stand de Barcelona. Suposo que amb això ja heu endevinat qui era el personatge en qüestió...


Doncs el què us deia: igual que un Sant Jordi. Només faltava l'Albert Espinosa. A l'stand he aprofitat per saludar editors, llibreters, periodistes i altre gent del ram i m'he fet una foto històrica amb l'editor de la meva darrera novel·la i l'editora de la primera (històrica perquè és el primer cop que coincidim físicament tots tres en un mateix lloc).


I parlant de l'stand, jugem al joc de les 8 diferències? Digueu-me en què no s'assemblen la portada del programa de mà...


...i el gran panell que presideix la delegació barcelonina:


Exacte: no coincideix pràticament cap nom, excepte Pla i Rodorera. S'entén que es prioritzin els que són més vendibles, no tinc cap objecció. Tot un plaer cedir els meus centímetres quadrats del collage a Isaac Albeniz, un nom menys literari que jo però sens dubte més popular...

I per acabar, aquí teniu la foto d'un altre personatge que m'ha estat mirant tota l'estona des del seu racó, a l'altra banda del passadís de la paradeta on signava. Ni a París te'n pots escapar...

divendres, 22 de març del 2013

Segona crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

La meva experiència a la fira avui m'ha servit per confirmar el que us deia sobre les semblances amb el nostre Sant Jordi. Tal i com vaig experimentar fa un parell d'anys, els lectors són molt mitòmans i els agrada aconseguir la signatura del seu autor preferit. Però és clar, si no ets un bestseller (i a mi a França encara ni em coneixen), les sessions de firmes són tirant a avorrides. Jo he aconseguit convèncer un grapadet de compradors al llarg de dues hores, però és que just a l'altra banda del passadís l'Amélie Northomb i el seu inseparable barret de prestidigitador no donaven a l'abast. Una autència allau, malgrat les tanques i la seguretat. Almenys he tingut temps per escapar-me a veure la competència i fer-li una foto. I, a diferència del que ens va passar a les Rambles compartint parada amb l'Albert Espinosa, les seves fans embogides no ens han sepultat.

Poca relació amb l'ambaixada catalana, avui. Quan he passat per l'stand, els autors de còmics (Gallardo, Pellejero i Bernet) tenien una bona cua esperant amb els àlbums a la mà. No és d'estranyar, perquè als francesos els va molt la BD. També hi havia una mena de taula rodona, amb un públic respectable. Com que era en francès (com havia de ser) i no he reconegut ningú, he tornat a la meva paradeta.

La part divertida de la promo ha sigut un speed dating que hem fet tres autors d'Hachette amb una dotzena de periodistes. Quan faig premsa a casa nostra, normalment quedem amb el periodista en un cafè, i com a molt ens prenem una aigua o una cocacola (i sovint conviden ells). Aquí, ha sigut l'editorial la que ha convidat tota la tropa a un dinar ben bo. Que no es noti la crisi. Hi havia tres taules, i la idea era que els autors menjàvem un plat a cadascuna d'elles. Quan sonava la campana (en aquest cas, el cap de premsa, que ens tocava discretament l'espatlla), agafàvem el nostre vas i el tovalló i ens traslladàvem a la següent taula, on la conversa es repetia pràcticament idèntica. La primera ha sigut molt divertida. A la segona hi havia una periodista (?) que estava com un llum (i ja portava unes quantes copes de vi a sobre), un paio de com a mínim 90 anys que s'havia adormit i un que era massa tímid per parlar. He estat a punt de fer un Umbral i aturar les converses absures que teníem amb la borratxa amb un "He venido aquí a hablar de mi libro!". Ha sigut el plat que m'ha costat més d'empassar, però després hem rigut molt. I a la tercera, la meva traductora (una noia molt simpàtica i divertida) ja portava una hora repetint (com jo) les mateixes frases, així que quan he contestat la primera pregunta, ella l'ha traduïda diligentment i després ha afegit tot de frases extra que sabia que diria a continuació (després d'un parell de dies aquí ja enganxo un bon percentatge del que diuen en francès, per sort). L'he deixat parlar una estona i fer la meva feina. M'ha anat perfecte, perquè així m'he pogut menjar les postres amb calma. Veurem què ens espera demà...

dijous, 21 de març del 2013

Crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

Estic a París, presentant la versió francesa d'Hipnofòbia convidat pels meus editors locals i l'Institut Llull, que és qui ha muntat la paradeta de Barcelona que veureu a les fotos a continuació. Avui s'inaugurava el sarau. Perquè us feu una idea, és com un Sant Jordi condensat en un palau de congressos. No té l'encant de les paradetes de la Rambla, però a canvi els estands són més luxosos. I, almenys avui, oferien piscolabis diversos. L'espai és immens, i estava a rebentar (no sé si pel reclam dels llibres o pel del menjar gratis). Veurem si aguanta aquest nivell durant els propers dies, però de moment fa pensar que en aquest país no senten gaire això de la crisi que fa estralls a la nostra lieratura.

Jo he estat fent acte de presència primer a la paradeta de Hachette, els meus editors, que veureu a aquestes fotos que fa molt de goig. Tot en vermells i negres, molt a to amb la temàtica de thriller de la nova col·lecció que presenten i de la qual Hipnofòbia forma part. He pogut conèixer un parell d'autores de llibres juvenils d'aquestes que venen a cabassos (ara fan una pel·li d'una de les seves sèries, amb el Jeremy Irons), dues californianes molt simpàtiques que han rodat per mig món gràcies a les seves sèries i són fans de Barcelona (és clar). El millor ha estat fer-me fotos al costat dels pòsters que anuncien el meu llibre (les californianes, més bregades en el tema, també ho feien amb el seu, així que he pensat que no faria gaire el ridícul), felicitar la dissenyadora de la portada, parlar amb les editores i signar el meu primer llibre d'estranquis (les sessions oficials de signatures comencen demà) a un home expert en thrillers (així me l'han presentat) que ha dit que li havia entusiasmat com pocs. El que faltava per acabar de raspallar l'ego.




A l'altra banda del pavelló, una mica a l´"extraradi", on hi ha els estands d'altres països convidats i editorials petites, hi ha el dedicat a la ciutat de Barcelona, molt gran i vistós, però amb colors més sobris.


He anat cap allà a saludar escriptors, editors, organitzadors i personalitats diverses, però he fet tard per picar res (ja només donaven aigua o cocacola). Hi havia un bon nombre de polítics per metre quadrat (els distingeixes perquè van mudats), i la majoria dels "pesos pesants" de la delegació catalana. També taules plenes de llibres nostres en francès i castellà (poca VO, per motius obvis). Allà, com que jugo una mica de reserva, ni tinc pòster ni tan sols el nom amb lletretes negres a les taules, honor reservat, suposo, als que venen de veritat. Però ja va bé una mica de sobrietat per contrastar, que sinó l'ego s'infla massa.


He pogut desvirtualitzar al Jordi Puntí (amb qui vaig compartir una taula rodona virtual tripartita ahir a la ràdio) i al gran Miquel de Palol, que havia aconseguit localitzar un stand o donaven un bon vi negre i donava les indicacions a l'Eduardo Mendoza per a què es pogués escapar de la tirania de l'aigua que imperava a la zona catalana. He aprofitat per fotografiar-me amb ell, com a bon fan que sóc, i l'Alicia Giménez Barlett, que m'ha semblat una dona molt divertida.


Un autobús havia de traslladar després els presents que ho desitgessin a un acte que es feia a la delegació del govern en honor a nosequí, i on havíem de compartir focus amb un equip de rugbi. Jo he optat per anar a escoltar els Txarango, que animaven el públic francès amb els seus ritmes universals, i fer una retirada estratègica cap a l'hotel, que això de creuar el canal de la mànega per sota dóna una mica de jetlag. Paris la nuit el deixo per demà. (Continuarà... suposo)

dimarts, 19 de març del 2013

Condició de mare



Avui es presenta a Barecelona el llibre Condició de Mare, de Carme Parras i Jordi Sacristán. És una selecció d'entrevistes que neix del programa Maneres de viure de la COM i que trobo que parteix d'una premisa original: enlloc d'entrevistar gent coneguda, parlen amb les seves mares (en podeu sentir unes quantes aquí). Segur que més d'una va fer que el seu fill es posés vermell...

Les entrevistes més interessants les han reunit ara en aquest llibre. Una de les que es va posar davant els micròfons va ser precisament la meva mare, i es veu que ho va fer prou bé com per sortir a la versió impresa, al costat de les progenitores de gent tan diversa com Gemma Mengual, Carme Ruscalleda, Xavi Hernández, Tortell Poltrona o Nacho Vidal. Encara no l'he tingut a les mans, però és un llibre que promet bastant.

dimarts, 12 de març del 2013

Dues passions

L'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears em va demanar si els podia escriure un article per la revista Annals de Medicina que treuen cada tres mesos, concretament per a la secció Fent d'escriptor, que va innaugurar Amàlia Lafuente l'any passat, on donen veu a (ho heu endevinat) metges que també escriuen. Els vaig dir que sí i aquí podeu llegir-ne el resultat (en pdf aquí), un breu resum de com em vaig trobar immers en el món de la literatura, acompanyat d'un parell de mostres de les meves novel·les.

divendres, 8 de març del 2013

Una pantalla petita però important

[Us penjo l'article que va sortir aquest dimecres a la revista Esguard, on elogio la televisió, i de pas menciono l'altra col·laboració mediàtica de la setmana, la meva columna a l'Ara del diumenge passat, sobre la pressa que se'ns exigeix als científics.]


I used to think that I should watch TV
I used to think that it was good for me
Wanted to know what folks were thinking
To understand the land I live in

David Byrne & St. Vincent
I should Watch TV
(Love this giant, 2012)


Estava escoltant una cançó de l’últim disc de David Byrne i un vers (el que encapçala aquest article) m’ha fet pensar fins a quin punt la televisió és important per entendre un país. No em refereixo a valorar el nivell intel•lectual mitjà d’una població prenent com a referència la quantitat de programes de qualitat dubtosa a la què estan exposats diàriament, que seria un altre tema. El que a vegades oblidem és que la televisió, ens agradi més o menys, subministra una quantitat important dels continguts que configuren la cultura popular d’un lloc i d’un instant concret del temps. El seu valor històric i social és immens, i és absurd girar-li l’esquena amb l’excusa que no arriba a un nivell intel•lectual mínim per ser important.

Des del punt de vista de l’emigrant, a més, la televisió és bàsica tant per no perdre les arrels com per integrar-te. D’això no te n’adones fins que surts de casa. Una bona part de les persones que es poden anomenar “famoses” ho són perquè en algun moment o altre la seva activitat s’ha vist reflectida a la petita pantalla (fins i tot n’hi ha que no han fet altra cosa per merèixer el reconeixement social que sortir-hi). Per exemple, l’altre dia llegia un article d’un diari català que mencionava una sèrie de persones conegudes que s’havien apuntat a no-sé-quina causa. Malgrat que procuro estar pendent de la nostra premsa, la majoria dels noms m’eren desconeguts. Unes cerques al google em van revelar que es tractava de gent que s’havia fet important no per sortir a les notícies, sinó per actuar en una sèrie, cantar en un grup o alguna cosa similar. Sense una exposició ni que sigui esporàdica a la televisió local que amplifiqués i comuniqués l’activitat d’aquests personatges m’era impossible reconèixer-los. I això feia que m’allunyés una mica més de casa meva.

A l’inrevés passa igual. Quan et trasllades a un nou país, si vols estar mínimament integrat has de fer l’esforç de conèixer els mateixos noms i cares que els teus veïns. I no val saber només els que han triomfat a nivell internacional o els que encaixen més amb els teus gustos i aficions. Si parlo amb algú de Leicester, és més probable que surti a la conversa el nom de Manu Tuilagi (el central dels Tigers, l’imparable equip de rugby de la ciutat) que el de Julian Barnes (escriptor de renom nascut aquí). No estar al dia d’aquestes coses fa que vagis perdut quan es dóna el water cooler effect [1]: el fet de comentar amb els teus companys de feina els esdeveniments més rellevants del dia anterior . En aquest sentit, la televisió és una arma que t’ajuda molt a encaixar.

He conegut gent que es vanta de no tenir un televisor a casa. I d’altres que estan molt orgullosos de no tenir ni un coneixement mínim d’esports, música contemporània, còmics, pel·lícules de Hollywood i/o cap altra manifestació de cultura popular. Són la mena de gent que creu que l’“alta cultura” és l’única que és vàlida i requereix la nostra atenció, i només llegeixen Shakespeare i escolten música clàssica. No defenso que t’hagi d’agradar més el Gangnam Style que la Cinquena simfonia de Mahler, ni que hagis de preferir Dan Brown a Macbeth, al contrari: la qualitat artística és un valor objectiu que cal reverenciar, més enllà de les preferències de cadascú. Tampoc és que calgui compartir gustos amb la gran massa, tradicionalment poc selectiva a l’hora d’escollir que consumeix, però el que no pots fer és girar l’esquena al que passa al teu voltant. No està informat del que fan els teus contemporanis et converteix en un anacronisme ambulant, intel•lectualment molt elevat potser, però totalment fora de lloc.

Per això volia defensar avui la rellevància de la televisió com a altaveu del pols d’una societat. Per això procuro veure de tant en tant el Polònia, tot i que no és la mena d’humor que més m’agrada, i saber qui ha marcat els gols del Barça en el darrer partit de la lliga, malgrat que no em preocupa en excés qui guanyi el campionat. De la mateixa manera, miro de saber com es diu el guanyador del Britain’s got talent de l’any passat. No m’ho passo tan bé com llegint en Julian Barnes però és part del sacrifici que has de fer per ”entendre el lloc on vius” (o al lloc on pertanys), com deia David Byrne uns paràgrafs més amunt. I ara us deixo, que me n’he d’anar a mirar una mica la televisió.

------
[1] El water cooler és la font d’aigua que hi ha a les oficines nord-americanes, on coincideixes sovint amb altres persones quan vas a buscar-hi un got, i aprofites per xerrar una estona. L’equivalent que tenim aquí a Anglaterra és l’aixeta d’aigua bullint on ens trobem quan anem a preparar-nos el te de les quatre de la tarda.

dimecres, 6 de març del 2013

Kiut

L'altre dia em vaig trobar aquest punt de llibre per casa:



Em va fer gràcia redescobrir la "col·lecció" Kiut  més d'una dècada després del seu llançament. No sé si recordareu que l'invent se'l va treure de la màniga Empúries a principis de segle per definir una colla d'escriptors catalans de la nova fornada que tenia al catàleg. Deixant de banda el nom poc afortunat (i la descripció del concepte, a joc), és interessant repassar el llistat dels "joves" (i algun de més "clàssic") que aquells dies maldaven per fer-se un lloc al panorama literari de casa nostra. Alguns han continuat escalant, per un costat o altre, alguns s'han mantingut per sota els radars, i un tercer grup ha desaparegut del mapa. Suposo que això passa a cada generació.

Vaig llegir alguns d'aquests kiuts en el seu moment, i realment hi havia de tot. A part de (més o menys) l'edat dels autors, poca cosa més els unia (el mateix es pot dir de la fornada actual, és clar). El temps ha demostrat que alguns tenien veritable talent i que altres que a mi em semblaven bons no han trobat les forces per seguir lluitant per treure el cap. Aquest és un esport de resistència, sens dubte.

Pel que he pogut esbrinar, ha desaparegut qualsevol rastre del segell Kiut (a internet només n'he trobat un article i algunes referències perdudes, i al web de l'editorial ni en fan menció). Potser millor, perquè la cosa no anava gaire enlloc, més enllà de ser una operació de màrqueting. Això vol dir que aquest punt de llibre es pot considerar històric. Més val que el guardi bé. Actualment potser tenim una cosa semblant al Kiut a Proa, el que anomenen Beta, on van a parar els llibres una mica "diferents", o que no encaixen en la col·lecció mare (és on va sortir Hipnofòbia), però no hi ha cap altre esforç conscient, que jo sàpiga, d'aplegar noves veus sota un mateix paraigües generacional.

Jo he arribat massa tard per haver sigut dels kuits de principis de segle, i ara em sembla que sóc massa vell per ser inclòs a la generació dels 10s, la majoria d'ells menors de 35, tot i que ideològicament m'hi sento més proper. Tant li fa.  Un escriu com escriu, i la resta són etiquetes que no serveixen per res més que per omplir posts de blogs quan no tens res millor a dir...