dimecres, 29 d’octubre del 2014

Els límits de la vida (el Making of, i 3a part)


Ahir havíem deixat el Making of en el punt que entrava en escena la Iolanda Batallé, la dinàmica directora editorial de La Galera (amb qui ja he treballat anteriorment dues vegades), que va sentir que els tres científics estàvem preparant un llibre que expliqués què és la vida des de punts de vista diferents i va decidir proposar-nos un repte: per què no convertíem el nostre assaig en un llibre de divulgació que pogués interessar a tots els públics? La Galera té ja un llarg historial en el camp del crossover, el llibre que pot llegir tan un adolescent com un adult, i la Iolanda creia que els més joves estarien especialment interessats en aquests temes (al cap i a la fi, és a l'adolescència quan la majoria ens comencem a plantejar qui som, d'on venim i a on anem).

Els tres autors vam fer una reunió per valorar el nou possible enfocament i ràpidament ens vam posar d'acord: era una gran idea. En aquest format seria un llibre encara més divertit de fer (tot i que possiblement més difícil). Però la Iolanda es guardava a la màniga una altra idea, que va posar sobre la taula un cop ens va veure convençuts: i si convertíem el llibre en una novel·la?

Aquí hi va haver uns moments de pànic. El nostre assaig, inicialment potser una mica erudit, s'havia convertit de sobte en una novel·la crossover. Els altres dos autors, que no havien escrit mai ficció, no ho veien clar. A mi, malgrat portar ja cinc novel·les a les espatlles i no estar gaire preocupat per la part fictícia, em va semblar un repte complicadíssim, que ja sabeu que és la mena de coses que em costa resistir. Ens vam tornar a reunir i vam valorar els pros i els contres. Tots tres estàvem d'acord que ens interessava arribar al màxim públic possible i que aquesta semblava una manera ideal de fer-ho. El que no estava clar era com ho aconseguiríem resoldre. Després d'unes quantes anades i vingudes, vam trobar el desllorigador: la història de la Lara, una noia malalta que passa una nit a l'hospital entre la vida i la mort, durant la qual coneix una persona que li fa plantejar una sèrie de coses sobre la importància d'estar vius. El món de la Lara (la seva família, els seus amics, els seus amors...) va anar creixent i aviat vam veure que ens en sortiríem. Li vam dir a la Iolanda que acceptàvem el repte i ens vam posar a treballar.

Uns quants mesos després teníem la primera versió del manuscrit, que vam polir al llarg dels mesos següents amb l'ajut de l'editor, el David Monserrat, que ha sigut la "llevadora" perfecta per aquesta criatura, i les contribucions de la Iolanda, la Carlota (l'agent) i els altres lectors de prova. Jo penso que hem aconseguit el que volíem, i que la història de la Lara enganxa, però ara us toca a vosaltres dir-nos si ens n'hem sortit. De moment, les primeres impressions que hem rebut han sigut positives, i el llibre va despertar força interès a la Fira de Frankfurt (les imatges que il·lustren aquest post són del catàleg que va fer La Galera per la fira, per això estan en anglès, tot i que el llibre surt de moment en català i castellà). Veurem fins on arriba...

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Els límits de la vida (el Making of, 2a part)

Van ser els coautors, l'Eduard i en David, que em van contactar ja amb la idea al cap de fer un llibre que expliqués què és la vida des del punt de vista científic. M'hi vaig apuntar de seguida, després d'un brainstorming en un bar de la zona universitària barcelonina, perquè el projecte prometia ser interessant. Al principi, ens plantejàvem incloure una quarta persona, que toqués el tema des d'un punt de vista més filosòfic, però al final vam decidir no complicar-nos i encarregar-nos nosaltres mateixos també d'aquesta part. 
El primer pas va ser fer una llista de coses que volíem tractar, triar-ne les més interessants i repartir-nos-les. Com que tenim interessos i backgrounds diferents (som dos biòlegs i un metge) no ens vam barallar gaire per decidir qui escrivia què. En aquesta fase, el llibre era encara científic al 100%, i amb un enfocament que segurament l'hagués portat cap a una editorial universitària, ja que tirava bastant cap a l'assaig.
I llavors va ser quan, per atzars de la vida, les nostres intencions van arribar a oïdes d'una editora que ens va convèncer per canviar radicalment l'enfocament del projecte. (Continuarà...)


(Nota: la foto que encapçala l'entrada, amb la Palomera blanenca de fons, és d'en Pepquímic.)

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Els límits de la vida (el Making of, 1a part)


Com us deia l'altre dia, ja està a la venda Els límits de la vida, la novel·la que he escrit a sis mans amb dos científics més, l'Eduard Martorell i el David Bueno, i que ha publicat l'editorial La Galera. Em sembla que és un dels llibres més originals que he fet (o, si més no, un dels que ha representat un repte més important). Primer, perquè significava fer un llibre de tres autors, una combinació que no havia provat abans i que tenia tots els números per ser complicada (aquest "rècord" d'autoria múltiple només durarà un mes, perquè d'aquí poc el superaré amb un altre exercici arriscat). A més, la idea era barrejar ficció i ciència d'una manera que no havia fet mai, un pas més enllà dels "exemples pràctics" que obrien els capítols de l'altre llibre que he publciat aquest any, Jugar a ser déus. Com acostumo a fer, aquesta setmana us parlaré una mica de la novetat i el seu making of.

Què és Els límits de la vida? Sens dubte una novel·la, com resa el subtítol, però també un text amb voluntat divulgadora. Barregem una història de ficció, una nit especialment complicada en la vida de la Lara, una noia amb una malaltia crònica, amb una sèrie de dades i anècdotes científiques que ens serveixen per parlar de la vida en general, des dels seus orígens a les seves múltiples formes. Hi ha molta ciència, sí, però també filosofia, religió, un pèl de metafísica, psicologia i fins i tot un romanç. El còctel pot agradar a qualsevol mena de lector (es publica amb vocació de ser un crossover, que pugui interessar a adolescents i adults) i no requereix cap coneixement previ de ciència. Qualsevol que s'hagi plantejat alguna vegada què som i què hi fem aquí el trobarà interessant. És un llibre per a gent curiosa, sobretot, que esperem que contagiï la passió per la vida que sentim els autors. Demà us explico com se'ns va ocórrer ficar-nos en aquest projecte.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Avui, conferència a Alzira

Avui a les 7 de la tarda, inauguraré el cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira d'aquest any amb una xerrada sobre les implicacions ètiques dels nous descobriments científics, basada en el llibre que va guanyar el premi de divulgació de l'any passat, Jugar a ser déus. Si esteu prop d'Alzira passeu a veure'm!




dimecres, 22 d’octubre del 2014

Demà, a les llibreries: Els límtis de la vida


La setmana que ve us parlo amb més detall del meu nou llibre. De moment, fullegeu-lo a les llibreries a partir de demà!

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Recull mediatic del mes

Fa temps que no us penjo les meves col·laboracions a la premsa, així que deixeu-me que actualitzi la llista. A veure si en trobeu alguna que us faci el pes. Aquesta temporada no tinc ràdio, així que son totes en paper. 

A l'ARA he publicat un parell d'articles darrerament. El primer, sobre les capacitats mentals dels ximpanzès, en alguns camps superiors a les nostres. L'altre potser us farà gràcia: va sobre el sexe a l'espai (i no, no és de ciència ficció), un tema que ja sabeu que domino perfectamet des que vaig escriure Mugrons de titani.

Mentrestant, a El Periódico he parlat dels misteriosos gens que determinen la intel·ligència i de manipular el cervell, un tema que ja sabeu que m'interessa en tots els seus formats.

A més, he fet un parell de "cameos" de la mà de l'Elisenda Roca, que a aquesta original entrevista i en el vídeo que teniu a sota (minut 1:40) parla d'un projecte que estem fent plegats i que encara no us havia comentat (més detalls d'aquí un temps).



A part d'això, han aparegut a la xarxa algunes ressenyes dels meus llibres: Jugar a ser déus, (que, curiosament, encara sortia a la llista de més venuts d'una llibreria, com veieu a la foto, un fet inaudit per un llibre d'aquestes característiques), també aquí, Científics lletraferits, El joc de Déui una mica d'Ullals.


I fins aquí les novetats. El proper mes continuem.

dijous, 16 d’octubre del 2014

Lliçons de l'ebola

Quan el primer missioner espanyol afectat d’ebola va ser repatriat cap a Madrid, no van tardar gaire a aparèixer a Internet comentaris de científics que entenien una mica del tema. Els va ser fàcil assenyalar ficades de pota evidents, com un operari amb la granota protectora oberta fins a mig pit mirant tranquil·lament com, al seu costat, els companys movien l’urna que contenia el malalt. Molt bé, nano. Pel que es veu, al llarg de tota l’operació la tònica va ser aquesta: gent mal preparada per una feina de responsabilitat dirigida per supervisors encara més incompetents. I després es veu que encara anaven oferint serveis de consultoria a altres països que ho volguessin provar. 

Traslladar a Europa un infectat d’ebola no és tan perillós com molts es pensen. En un entorn controlat, les possibilitats d’iniciar una epidèmia són nul·les. Però és clar, cal entendre amb quines cartes estem jugant. No es pot anar marcant paquet davant la comunitat internacional quan el teu propi personal sanitari s’està queixant que no ha rebut l’ensinistrament adequat per lidiar amb un virus d’aquestes característiques. Improvisació de nivell deu. Jo he treballat diverses vegades amb virus nocius, sortosament menys que el de l’ebola, i he estat en instal·lacions preparades per a l’estudi de patògens d’alt nivell, i sé que les normes que cal seguir per evitar contagiar-se no són de les que s’aprenen en un seminari d’una hora. Ningú que entengui la magnitud del problema seria tan inconscient de tocar-se la cara portant guants, com diuen que va fer la infermera infectada. O no córrer a l’hospital en notar els primers símptomes típics d’una infecció vírica. La culpa no és només d’ella, és clar, sinó d’un sistema que, a part de no admetre que tot això el supera, tampòc té mesures a punt per quan algú se salta els protocols. Un vaixell que fa aigües per tots cantons. 

Una altra cosa és si gastar-se una milionada en repatriar malalts és el més productiu que poden fer els països desenvolupats. Aquests diners salvarien més vides (fins i tot la dels missioners afectats) si s’invertissin en millorar les condicions sanitàries a l’Àfrica. El virus de l’ebola té un percentatge molt alt de mortalitat, però una gran part és culpa de la manca de recursos als llocs on se solen veure els brots. Si es poden controlar els símptomes de la infecció, les possibilitats de sobreviure-la augmenten molt. Equipar hospitals a zones clau, junt amb una campanya informativa potent, podria tallar l’epidèmia de soca-rel. 

Però és clar, als ulls del govern espanyol això seria menys espectacular que muntar una operación retorno estil Hollywood, amb incubadores i escafandres llampants, que fa pujar molts enters l’orgull patri. De la mateixa manera que és menys vistós posar un gos en quarantena, que sacrificar-lo sumàriament per demostrar que, quan s’ha de fer, s’actua amb la celeritat i contundència necessàries. L’animal ha acabat sent una víctima col·lateral de l’intent desesperat de rentar la imatge als qui han fet fet un ridícul espantós. Més aplaudiments. Davant d’aquesta cadena de nyaps majúsculs, en qualsevol país civilitzat hi hauria hagut dimissions o almenys cessaments fulminants a les altes esferes. A Espanya probablement en sortiran tan impol·lutes com sempre. 

El virus de l’ebola és dels més malparits que es coneixen però, precisament per això, no és gaire bo a l’hora d’infectar persones. Comparem-lo amb el de la grip, que té les característiques contràries: una mortalitat molt baixa però una capacitat altíssima de propagar-se. Per una qüestió numèrica, és molt més perillós el segon, encara que es percebi al revés. Al meu llibre Les grans epidèmies modernes (2010) deia que si algun dia tenim la mala sort que un virus agressiu com l’ebola aprèn a escampar-se tant bé com el de la grip, l’apocalipsi està garantit. Per sort, les possibilitats que això passi són mínimes (però no inexistents). En tot cas, d’epidèmies més o menys virulentes en seguirem veient, i alguna pot arribar a ser perillosa de veritat. Només caldrà que uns quants inútils prenguin les decisions equivocades per desencadenar una veritable tragèdia. A veure si almenys aprenem de la crisi de l’ebola que amb aquestes coses és millor reconèixer les pròpies limitacions i no fer bromes. La combinació d’arrogància i ignorància pot ser letal.

[Publicat a l'Esguard, 15/10/14]

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Els primers 10 anys (i VII): Col·laboracions


Acabo el repàs a la primera dècada amb un trio de col·laboracions eclèctiques. Ja he dit que m'agrada apuntar-me a projectes una mica diferents, perquè surts del teu hàbitat natural i és una manera de divertir-se i aprendre a la vegada. Us he parlat de les novel·les i el llibre de divulgació que he fet a mitges, ara només em queda mencionar dos reculls: un de posts de blogs, La catosfera literària 08 (2008), i l'altre la clàssica antologia de textos per a la Marató de TV3, en aquest cas Tot està per fer i tot és possible (2012). I, finalment, el llibre més original que he fet (de moment): miLLoringliX (2011), una barreja de mètode humorístic per aprendre anglès i novel·la episòdica, basada en el blog del mateix nom que porta en Carles Roca-Font. M'hi vaig veure embolicat mig per accident i la veritat és que m'ho vaig passar molt bé fent-lo.

Fins aquí l'inventari. Ja heu vist que n'hi ha per a tots els gustos, i suposo que continuaré més o menys per aquest camí. Estic en un punt d'inflexió, això sí. L'any que ve sortiran les meves primeres novel·les juvenils (per la franja de 9-12 anys), un terreny que encara no havia explorat. A més, ja us he dit que en l'apartat de la novel·la per adults estic provant un gir més realista per al proper cicle, i en el de divulgació també vull intentar una aproximació diferent. O sigui que és difícil de predir com seran els propers deu anys... Mentre tingueu la paciència de llegir-me continuaré provant coses noves i mirantde sorprendre-us una mica, d'això en podeu estar segurs. Gràcies a tots!

dijous, 9 d’octubre del 2014

Els primers 10 anys (VI): Divulgació


Els llibres científics són els que m'han donat més visibilitat, fins al punt que se'm coneix més com a divulgador que com a novelista. Gràcies al ressò que han tingut m'han convidat a contribuir a diversos mitjans, de forma esporàdica o periódica, i això és un bonus inesperat que confesso que m'ha reportat moltes satisfaccions, com per exemple poder sortir a la televisió de tant en tant o aparèixer al número 127 dels opinadors catalans més influents, segons l'informe de media.cat de l'any passat (cosa que no deixa de ser curiosa, ja que no d'opinions no en dono gaire).

Això de la divulgació va començar una mica per accident. Va ser la meva dona que em va suggerir que barreges les meves dues passions. Va costar més del que semblava trobar un to assequible per explicar aquests temes complexes per a tots els públics, però al final Immortals, sans i perfectes (2008) va rebre bones crítiques en aquest sentit. Allà parlava d'uns quants temes d'actualitat científica, com les cèl·lules mare i la clonació. Després va venir Les grans epidèmies modernes (2010), sobre infeccions, que oportunament va coincidir amb la darrera pandèmia de grip (ara el podríem repescar pel tema de l'ebola), i Què és el càncer (2012), on parlo del meu tema principal de recerca. A aquesta trilogia personal hi he afegit aquest any Jugar a ser déus (2014), escrit a mitges amb Chris Willmott, que m'ha permès guanyar un premi i mantenir el ritme d'un llibre científic cada dos anys.


Jo no em considero un divulgador, pròpiament dit, sinó un científic que, com part de la seva feina, fa divulgació. De divulgadors professsionals que s'hi dediquen intensivament n'hi ha uns quants de bons en català i castellà (molts menys, això sí, que en anlgès). De científics en actiu que surten a explicar ciència al públic general ja no n'hi ha tants, i això s'hauria de solucionar. Jo ho veig com una part necessària de la feina. A mi m'agrada fer-ho, i continuaré divulgant on i quan pugui. Però és possible que faci una petita pausa en el ritme biennal de llibres que porto fins ara. Tinc una idea al cap que em portarà més temps, i vull escriure-la amb calma.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Els primers 10 anys (V): Per nanos


M'agrada escriure per als nens. Vaig començar abans de ser pare, amb una col·lecció de tres llibres per a primers lectors que, per una d'aquestes coses que té la vida, van sortir a Canadà en francès. El primer de la sèrie es va publicar l'any següent en català, amb el títol L'Oriol i en Tururut (2007), però els altres dos volums, L'anniversaire (2006) i Une journé eau zoo (2006), quedaran inèdits  en la nostra llengua perquè la dibuixant no va voler continuar-hi treballant.

Aquest contratemps em va allunyar del gènere una temporada, fins que, ja amb l'hereu a casa i sobreexposat per culpa d'ell a tota mena de contes infantils, vaig decidir tornar-ho a provar. Vaig tenir la sort de trobar la Carme Sala i plegats vam crear una nova parella mixta, en Biel (un nen), i en Picapoc (un extraterrestre), que va estrenar-se a Cinc dies en un altre planeta (2013). Esperem que les seves aventures tinguin continuïtat.

Mentrestant, l'any que ve m'estrenaré en unes franges d'edat una mica més avançades, passats els 8 anys, amb una història escrita amb el Sebastià Roig i també amb una col·lecció que estic fent amb en Llort i el Sergi Càmara, de la qual es publicaran els dos primers números. A veure si agradaran...

dijous, 2 d’octubre del 2014

Els primers 10 anys (IV): Els contes


Tinc poca tirada als contes, ja ho he dit més d'un cop. Malgrat això, em vaig iniciar en l'escriptura a través de les narracions curtes, com fa pràcticament tothom. Cap al principi de la meva "carrera", vaig decidir reunir en un sol volum el millor de la meva producció primerenca, la "prehistòria", com si diguéssim. El llibre es va acabar anomenant Quina gran persona! (2007). Des de llavors, he escrit pocs contes, la majoria per encàrrec (si no m'hi obliguen no m'hi poso...), que potser algun dia, quan en tingui suficients, agruparé en un altre recull (però imagino que va per llarg). De moment, aquest és l'únic llibre de narrativa breu de la llista. L'estil d'aquests contes és bastant diferent al que escric ara, molt més humorístics, amb clares influències de Calders (i, per extensió, Quim Monzó, suposo, tot i que per aquelles dates encara no n'havia llegit res). L'editorial va fer fallida poc després de publicar-lo així que actualment és introbable. Si en teniu algun exemplar, conserveu-lo bé, que és una raresa!



Els meus contes també han aparegut en tres reculls. El primer, publicat molt molt abans de "professionalitzar-me", va quedar finalista d'un premi estatal i em va permetre donar la mà a Camilo José Cela, que era qui repartia els xecs. Aquests conte va anar a parar a Quina gran persona. El segon, aparegut en l'any de la meva "estrena", és un breu homenatge a Verne. L'altre, també inèdit en un llibre propi, és el que ha sortit publicat aquest any a Científics lletraferits, i que podeu llegir de franc aquí.