Després de dos anys de fer d’ovella o de romà que aguanta una llança, aquest any per fi a l’hereu de casa li ha tocat un paper estel•lar a la funció de Nadal de l’escola. Bé, estel•lar pot ser una exageració paternal, però sí que almenys ha pogut tenir el seu moment de glòria sota els focus, recitant amb convicció un grapat de frases sense rellevància històrica. Si segueix així potser accedirà a algun dels papers protagonistes abans no li toqui anar a la universitat. Esperarem el moment amb paciència.
Fa gràcia veure una tropa de nanos de 7 anys (i una dotzena de sacrificats professors) organitzant-se amb entusiasme per construir un espectacle del qual se’n puguin sentir orgullosos tan ells mateixos com el públic. Més encara quan molts (gairebé la majoria, a la ciutat anglesa on visc) venen de famílies amb un entorn cultural molt allunyat de la mitologia cristiana. Per entendre’ns, la representació de l’escola pot comptar fàcilment amb un Baltasar de pell fosca i un Gaspar indi (fidels a algunes descripcions clàssiques, per cert), així com un Herodes xinès i una Maria amb trets aràbics, tots treballant units en una missió comuna.
Aquesta estampa pot semblar exagerada, però és ben real: a l’escola de l’hereu conflueixen tradicions que abracen tot l’espectre, i tothom és capaç d’oblidar les diferències ideològiques bàsiques quan tenen un objectiu clar que volen aconseguir. Potser sí que la veu cantant la porta la cultura amfitriona, que és la que proporciona l’ideari de base, però de la mateixa manera que els nens d’altres religions accepten gustosament les normes del joc pel bé comú (la recompensa en forma d’aplaudiment emocionat dels pares i d’orgull per la feina ben feta), els angelets rossos com un fil d’or tampoc no fan escarafalls en veure pastors amb el mocador dels sikh al cap.
Suposo que ja us heu adonat dels paral•lelismes entre aquesta funció de Nadal i el Procés. Catalunya també és una terra on hi conflueixen cultures i on tothom i té cabuda si té ganes de sentir-se’n part. En aquest moment especial s’ha proposat un canvi, nascut d’un sentiment històric que molts no han viscut mai com a seu. Numèricament no tindrà el recolzament majoritari que necessita sense la participació de tothom. Ningú no sap encara si els números sumen o no, per moltes enquestes i manifestacions que s’hagin fet, però hi ha ganes de fer un recompte tan aviat com sigui possible. El problema no ve dels qui no són partidaris de la idea, que és una opció tan vàlida com qualsevol altra, sinó dels qui no reconeixen que Catalunya tingui dret i capacitat per decidir el seu futur.
Això ho complica tot molt, fins al punt que, ara mateix, hi ha almenys dues propostes oposades sobre la taula per trobar la millor manera de superar els pals a les rodes. És difícil predir quina és la més bona, donada la manca d’experiència en aquesta mena de situacions. El que sí que està clar és que no hi haurà funció de Nadal si tothom no llegeix el mateix guió, si els hindús no accepten fer veure que adoren el Messies o si el noi alt, blanc i ros no deixa que per una vegada el negre grassonet faci de Sant Josep. Els nens de primària són capaços d’entendre-ho. Ara faltarà veure si també ho seran els polítics catalans i, sobretot, la gent que els ha de votar, que al cap i a la fi són els que determinen com es comporten els seus líders.
[Publicat a l'Esguard, 10/15/14]
3 comentaris:
Sempre cal un gran esforç en aquestes funcions, encara que tots saben que al públic li agradarà igualment, ja que tots són familiars dels nens ;D
a part de la representació dels nens, estic d'acord amb el que dius, però ja sabem que de vegades als polítics els costa entendre les coses més bàsiques.
Un encertat paral·lelisme Salvador. Que tinguis unes Bones festes nadalenques amb angelets i pastors!
Si per negre grassonet en aquest cas entenem en Junqueras, no cal dir que com sempre li tocarà baixar-se els pantalons perquè si no el blanc i alt del tupè no dirà la data de la funció de nadal. I de totes maneres, faci el que faci el grassonet, sempre serà el culpable del que passi, això està molt clar.
Com a metàfora no està malament, i potser s'hi assembla, perquè en una obra de teatre de l'escola hi ha una autoritat que és qui decideix l'argument i el que es representa. Això és potestat del govern, però vull creure que els altres hi tenen alguna cosa a dir, a diferència dels nens de l'escola. Però en realitat no, si us sembla maco 'ho fas com dic jo o no ho fem', doncs així anem. És exactament el que diu el govern, així que no ho fem. Per què serà que els partits independentistes de sempre no volen aquesta fórmula? Doncs perquè saben, com dius tu, que l'altra només suma convençuts, i que amb aquests no arribem enlloc. Tot es queda igual, tot es pacta, i és la història de sempre. Llarga vida al pujolisme! Perquè és clar, ara tampoc toca!
Publica un comentari a l'entrada