dimecres, 19 d’agost del 2015

God save the Queen

Fa unes setmanes, la reina d'Anglaterra celebrava que portava 60 anys asseguda al seu tron (al ritme que va, sembla que morirà amb la corona al cap, malgrat les ganes que té el seu fill de posar-se-la també). Potser amplificat pel fet de ser emigrant, tinc el sentiment patriota ben interioritzat, i no me n'avergonyeixo. Sóc dels qui respecta els símbols i penja la bandera al balcó les dates assenyalades. Ara, l'esclat de vermell, blanc i blau que he hagut de viure aquests dies m'han deixat un xic embafat. Des dels aparadors de les botigues a les capses de galetetes, passant per les banderoles al carrer i a les finestres dels cotxes. No hi ha hagut manera d'escapar-ne.

Gran part de la culpa del meu esgotament patriòtic l'ha tingut el programa de festes que han muntat a l'escola de l'hereu per unir-se a les celebracions reials. Hem estat tres o quatre setmanes trobant-nosunion jacks per tot arreu. Dibuixades, retallades, enganxades, en polseres, collarets, samarretes, pintades a la cara... La culminació va ser una tea party a la qual hi havien d'anar vestits amb els colors nacionals i amb un barret fet a casa (això vol dir fet pels pares), que fos vistós i a joc. Tants esforços per festejar una reina (jo, que de monàrquic en tinc més aviat poc) que ni tan sols és la meva... La manera de superar el trauma ètic ha sigut no pensar gaire en el significat de tot el que feia l'hereu. Al cap i a la fi, aquest és el seu país d'adopció, i si aquí es tornen bojos amb la reialesa (una xiulada com la de la darrera Copa del Rei seria impensable), doncs au, a integrar-se amb els indígenes, que no sigui dit que som els raros. Quan sigui gran ja decidirà si prefereix alinear-se amb Robespierre.

Per acabar-ho d'arrodonir, quan el meu fill arriba a casa després de la famosa tea party, ens demana que li comprem una tassa amb l'efïgie de la reina i es posa a cantar tot orgullós el God save the Queen. Curiosament, la versió que li han ensenyat a l'escola no és la mateixa que em vaig aprendre quan era adolescent (algun dia n'haurem de parlar, d'això).

[Publicat originalment el DIVENDRES, 22 DE JUNY DE 2012]

2 comentaris:

jomateixa ha dit...

Els fills ens fan fer coses que no hauríem pensat mai ;D
Mirat de lluny sembla divertit, una estoneta, però segur que sí que ha acabat sent embafós.

Sergi ha dit...

D'adoctrinament n'hi ha a totes bandes, i cadascú té les seves coses per adoctrinar. Quan veus nens aquí amb les estelades no és que els hagi sortit de manera espontània, però ho veiem millor, perquè a nosaltres ens agrada. A alguna gent no, és clar. I allà, davant de pares monàrquics convençuts, suposo que veure nens que no comulguen és com una ofensa i està mal fet. Clarament, l'Hereu seria el raret de la classe si no ho fes, i de tretuc us ho fes fer a vosaltres. I això seria fatal per les seves aspiracions de latin lover oficial. No se li poden tallar les ales.