dimarts, 30 d’agost del 2016

Els invisibles gens de la intel·ligència

Els fills hereten dels pares coses bones i dolentes, com per exemple el color dels ulls, la pell i els cabells, un nas més o menys gran, la predisposició a engreixar-se, algunes habilitats atlètiques o la capacitat intel·lectual. ¿O no? Encara que la majoria de la gent estaria d'acord amb aquesta afirmació, alguns científics matisarien l'últim punt. Així com és obvi que la pràctica totalitat dels nostres trets físics vénen molt determinats per la barreja de l'ADN que rebem dels progenitors, quan parlem d'intel·ligència, l'origen no és tan clar. És cert que existeix una correlació entre els quocients intel·lectuals de generacions consecutives d'una família, moltes vegades òbvia sense que sigui necessari fer mesures molt complicades, però ¿quina part depèn realment dels gens i quina de l'entorn?

Aquesta és una pregunta amb moltes implicacions pràctiques, més enllà de la simple curiositat científica. Si el límit de la intel·ligència que podem aconseguir estigués marcat només per l'agilitat neuronal dels nostres ascendents, seria inútil esforçar-se a millorar més enllà d'un punt determinat. En canvi, si tothom pot arribar a ser un premi Nobel, estaríem desaprofitant el potencial d'un munt de persones que no tenen accés a l'estimulació necessària per arribar tan lluny com podrien. Evidentment, el més possible és que hi hagi un punt mitjà entre el determinisme genètic de la primera opció i el conductisme exagerat de la segona, i això és precisament el que s'està intentant definir des que les millores tècniques ens han permès llegir genomes sencers invertint-hi quantitats cada vegada més assequibles de temps i diners. La clau és trobar quins gens poden fer-nos més o menys intel·ligents per poder valorar així en quin percentatge determinen la nostra capacitat cerebral.

Però de moment, els resultats que s'han obtingut resulten poc clars, fins al punt que una bona part dels treballs que han identificat regions de l'ADN possiblement implicades en la intel·ligència han estat criticats severament i, en alguns casos, fins i tot s'ha vist que contenien errors metodològics importants. Això sí: els d'estudis realitzats en bessons idèntics en els últims anys confirmen que el quocient intel·lectual ha de tenir un fort component genètic.

A més a més, se sap que la intel·ligència pot variar al llarg del temps, i el fet que les capacitats mentals dels nens es correlacionen amb les que tenen quan són adults es converteix en una prova més que hi ha d'haver una base genètica important. I no obstant, a principis d'aquesta dècada es va veure que les diferències a l'ADN d'un grup d'individus no eren suficients per explicar les variacions de la intel·ligència que hi havia entre ells, el que s'ha anomenat el «problema de l'herència desapareguda». Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem?

L'últim estudi en aquest camp, publicat fa unes setmanes a la revista PNAS pel doctor Daniel Benjamin i els seus col·laboradors, ha estat considerat pels experts un dels més rigorosos i amplis i, no obstant, ha tornat a topar amb el problema d'on s'amaguen els «gens de la intel·ligència». Els investigadors van estudiar les variants genètiques de més de 106.000 persones i en van trobar 69 que estan relacionades amb quin nivell d'educació havien aconseguit. Un bon principi. A sobre, tres d'aquestes variants es veien també més sovint en els individus amb quocients intel·lectuals més alts. ¿Són aquests, doncs, els gens invisibles que buscàvem? El que passa és que, a l'hora de la veritat, els seus efectes resulten molt petits: haver heretat dues còpies (del pare i de la mare) d'una d'aquestes variants només faria pujar 0,3 punts el quocient. És a dir, cap dels gens identificats determina significativament per si mateix quina intel·ligència tenim. Si un estudi tan exhaustiu com aquest no ha trobat els gens responsables de l'intel·lecte, ha arribat l'hora de replantejar-nos les hipòtesis.

L'explicació que seria més lògica per a aquesta sorprenent falta de dades genètiques que corroborin que la intel·ligència s'hereta podria ser que hi ha molts gens (centenars o potser milers) que hi participen. Si fos d'aquesta manera, cada un d'aquests gens aportaria únicament una part molt petita en la suma total, com suggereix l'estudi que hem comentat. Per tant, seria gairebé impossible descobrir tot el conjunt sencer tret que s'estudiessin moltes més persones. El doctor Benjamin calcula que aquesta xifra hauria d'arribar a ser d'almenys un milió d'individus. Potser algun dia hi podrem arribar, qui sap, però de moment sembla que continuarem sense saber en quin racó del genoma hi ha la informació que especifica fins on pot arribar el cervell. 

[Publicat a El Periódico, 4/10/14] 

dimarts, 23 d’agost del 2016

«Al meu veí li va funcionar»

La lluita contra el perillós atractiu de les pseudociències a vegades pot semblar fútil. Per molt que avanci el coneixement humà i per molt culta que sigui una societat, sembla que mai deixarem de ser vulnerables al cant de sirena del pensament màgic, sobretot en moments crítics. Ja ens podem escarrassar apel·lant al sentit comú, que les promeses dels qui poden fer-ne sense haver de demostrar resultats sempre guanyaran la partida a la rigidesa necessària del raonament científic. És normal que quan algú busca urgentment resultats, se senti temptat per la possible solució immediata, per molt inversemblant que li sembli, en lloc d'esperar un veredicte (sovint negatiu) fruit d'hores d'investigacions. És tan normal com absurd, i hem de mirar d'evitar-ho.

L'objectiu d'aquest article no és denunciar, una altra vegada, com ens enganyen, com els mitjans col·laboren en l'estafa donant veu als farsants, o com professionals amb un títol en principi respectable se salten sense miraments la barrera de l'ètica. Això, per sort, ho fan regularment divulgadors com en Daniel Closa, en Jesús Purroy o en J. M. Mulet, entre molts d'altres a casa nostra. Busqueu els seus noms a internet el proper cop que us vulguin vendre aigua amb sucre per curar tots els mals i trobareu prou arguments per prendre una decisió intel·ligent. El que volia comentar és aquell fenomen de «al meu veí li va funcionar», màxima que se suposa que ha d'atorgar fiabilitat a qualsevol producte i que s'usa massa sovint per justificar l'eficàcia d'un tractament alternatiu. El cas recent d'un amic il·lustra per què no hem de caure en el parany de creure'ns-ho.

Un dia, aquest amic va començar a tenir uns mals de cap severs que no se li n'anaven amb res. Preocupat, va demanar hora al metge. Després de provar sense èxit uns quants fàrmacs durant setmanes, aquest va enviar-lo a un especialista per descartar que no hi hagués res de greu. Per sort, no era el cas. El diagnòstic final va ser de mal de cap diari d'origen desconegut que resistia totes les intervencions. El meu amic estava content de no tenir un tumor, però desesperat perquè la cosa no millorava amb res. El metge li va dir que l'únic que podia fer era esperar que passés i li va donar una sèrie de recomanacions per minimitzar l'impacte del dolor.

Una persona, sens dubte ben intencionada, va suggerir llavors al meu amic que provés un curandero que coneixia que equilibrava els txakres, o una cosa similar, que no hi perdia res per provar-ho. Ell em va preguntar què em semblava la proposta. Jo li vaig demanar si creia en aquestes coses. Quan em va dir que no, vaig recomanar-li que s'estalviés el temps i els diners. Les teràpies d'aquesta mena només funcionen a través de l'efecte placebo, una important (i ben real) reacció psicològica que, malgrat que no s'ha de menysprear mai, té unes limitacions evidents. En casos de dolor crònic, pot tenir un impacte positiu en l'estat general, però llevat que hi dipositis una fe cega és poc probable que vegis cap millora. Així doncs, va declinar l'oferta i va armar-se de paciència. En qüestió de poc temps el mal de cap va començar a remetre i ara està molt millor. Com en moltes altres malalties, possiblement no sabrem mai què la va desencadenar ni com es va solucionar.

Però ¿què hauria passat si el meu amic hagués anat al curandero? És probable que tant ell com la persona que l'havia recomanat haguessin cregut que la història dels txakres havia funcionat, encara que no tingués cap explicació lògica, quan òbviament no hauria tingut res a veure amb la curació. Una experiència positiva, personal o propera, fa que la gent tregui conclusions precipitades, i això és un error. Una relació causa-efecte és molt fàcil d'inferir però molt difícil de comprovar. Els científics tardem anys a poder demostrar si existeix o no, i aquest és un pas que no ens podem saltar si no volem caure en paranys com els de l'exemple.

Quan algú recomana un tractament recolzant-se en anècdotes puntuals, l'instint ens hauria d'empènyer a valorar-ho amb escepticisme, en lloc de deixar-nos enlluernar pel geni que ha de convertir els nostres desigs en realitat. Amb la quantitat d'informació que tenim a l'abast avui en dia, no hi ha excusa per no investigar si una afirmació està avalada per estudis seriosos. En absència de dades obtingudes amb mètodes rigorosament dissenyats i controlats, l'única manera que coneixem de treure l'entrellat de les coses, la millor resposta serà sempre «no, gràcies». Si tenim això present, haurem desactivat una de les armes més habituals dels venedors de fum i estarem preparats per entendre que la ciència és tan poderosa precisament perquè sap mantenir els peus a terra

[Publicat a El Periódico, 12/7/14] 

dimarts, 16 d’agost del 2016

La recompensa de la nostàlgia

Quentin Compson és un jove estudiant que, des d'una habitació a la residència de la Universitat de Harvard, recorda la història d'unes quantes generacions de la seva família i, de retruc, la vida al sud dels Estats Units que acaba de deixar enrere. L'any és el 1936, i la narració de Quentin és el nucli d'Absalom, Absalom!, una de les novel·les més conegudes de William Faulkner i un bon exemple de l'ús literari de la nostàlgia per crear obres d'art perdurables. Un altre cas, tan conegut que molts el poden citar sense ni tan sols haver obert mai el llibre, és la magdalena proustiana, que amb una simple mossegada desencadena els records que omplen els sis volums d'A la recerca del temps perdut. ¿Què té la nostàlgia que ens fascina tant, des del punt de vista creatiu i, per tant, també des de l'emocional?

Si la pregunta te la pots plantejar llegint Faulkner o Proust, una possible explicació biològica es podia trobar fa poc a la revista Neuron, on un article escrit per uns científics de la Rutgers University, a Nova Jersey, proposava que l'exercici de la nostàlgia desencadena una resposta química al cervell comparable a la que experimentem quan ens donen diners. És a dir: desconnectar del present per repassar els grans èxits del passat genera una recompensa física tangible, cosa que explicaria perquè en som addictes. Per demostrar-ho, el grup d'investigadors dirigit pel doctor Mauricio Delgado van demanar a un grup de voluntaris que recordessin moments feliços de la seva vida i altres de neutres mentre se sotmetien a una ressonància magnètica funcional, una tècnica d'imatge que permet veure en temps real quines parts del cervell estan actives i quines, no. Com era d'esperar, tots els subjectes es passaven més estona pensant en els records agradables que no pas en els que no tenien cap component emocional positiu.

El més sorprenent era que, durant la sessió nostàlgica, se'ls encenien unes zones cerebrals conegudes com el còrtex medial prefrontal i el cos estriat, les mateixes que se sap que responen sempre que ens trobem en una situació de guany econòmic. Encuriosits, els científics van proposar-los un altre experiment. Els van oferir una quantitat de diners per recordar un fet positiu i una de més elevada per recordar-ne un de neutre. La majoria de voluntaris no ho dubtaven: preferien menys diners a canvi de poder gaudir un cop més de les millors experiències de la seva vida. A més a més, la resposta neurològica observada mitjançant la ressonància era de més magnitud en aquelles persones que després de la sessió deien que el seu estat d'ànim havia millorat notablement.

Tot això demostraria que aquesta necessitat mental de tornar periòdicament a les coses bones que hem deixat enrere té una raó de ser, més enllà de proporcionar temes interessants als artistes. Només cal reconèixer com gaudim de festivals nostàlgics com poden ser els sopars amb amics de la infantesa, on la inevitable successió espontània de batalletes obliga el còrtex medial prefrontal a fer hores extres. La capacitat tan típica dels humans de perdre'ns en els records podria ser en realitat una estratègia més de l'evolució, una resposta biològica potser apareguda gràcies a unes connexions neurològiques accidentals, que la selecció natural hauria conservat pels clars efectes euforitzants que tindria en el nostre estat d'ànim.

Però abusar-ne pot ser perillós. Així com una dosi raonable de nostàlgia sembla ser saludable, convertir-la en una màxima que et dirigeixi el curs de la vida, com encara ara podem veure que fan certs elements reaccionaris de la societat, va en contra del que ha permès que la nostra espècie aconseguís fites espectaculars: la voluntat d'innovar. El problema ve quan es vol anar més enllà de l'exercici de la imaginació per intentar reproduir, en un entorn contemporani, el que la memòria ens diu que era millor, en lloc de continuar caminant endavant. Per avançar hem de venerar el passat, però sempre sent conscients que l'hem de deixar enrere.

D'una manera o una altra, la nostàlgia és una part important de la nostra existència, i ara sabem que això té una raó biològica de ser. Està molt integrada en les rutines vitals de la humanitat, cosa que fa que acabi reflectint-se en les manifestacions artístiques o que alguns la utilitzin d'estendard per justificar el seu tradicionalisme. Fins i tot el llenguatge ha sentit la necessitat de crear paraules úniques per definir-la, com la saudade portuguesa o la morriña gallega, per posar dos exemples pràcticment intraduïbles. No té res de dolent recrear-se una estona en els records feliços: el cervell us ho agrairà. Tingueu-ho ben present, i el proper cop que claveu queixalada a una magdalena, feu-ho sense remordiments però amb mesura.
[Publicat a El Periódico el 29/11/14]

dimecres, 10 d’agost del 2016

L'origen del llenguatge

Una de les coses que ens fa únics als humans és la capacitat d'usar el llenguatge per comunicar-nos. Cap altre animal en aquest planeta pot fer-ho. N'hem parlat altres vegades: a part de la seva utilitat com a eina, el ­llenguatge ens ha permès evolucionar, ha donat forma a les nostres societats i, en el fons, ens ha fet com som. Si ho portem a les últimes conseqüències, podríem certament creure que els límits del llenguatge són també els límits del nostre món, parafrasejant la màxima de Wittgenstein. És per tot això que l'estudi del llenguatge, tant des del punt de vista històric com del científic, sempre ha despertat molt d'interès, sobretot pel que fa als seus misteriosos orígens.

No està del tot clar en quin moment vam començar a crear paraules. Com que no hi ha cap prova documental que hagi sobreviscut fins als nostres dies (les gravadores són un invent modern, per desgràcia), tot el que podem fer és hipotetitzar. Hi ha científics, per exemple, que creuen que més de dos milions d'anys enrere, els primers humans ja havien desenvolupat alguna mena llenguatge rudimentari. Altres diuen que això no va passar fins molt més tard, potser fa només 50.000 anys, en ple Paleolític Superior, quan els cromanyons estaven a punt de començar a estendre's per Europa. Si realment fos d'aquesta manera, voldria dir que abans hauríem inventat l'art (les primeres restes artístiques tenen uns 70.000 anys d'antiguitat), fet que no deixa de ser curiós.

Potser podríem definir millor els inicis del llenguatge si entenguéssim quina necessitat concreta ens va empènyer a crear-lo. Si ens basem en els principis de l'evolució, que ens diuen que en biologia aquests canvis tan importants no solen ser accidentals, podem aventurar que la selecció natural hi deuria tenir alguna cosa a veure. És a dir: si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè deuria proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. Això és el que pensen un grup de psicòlegs de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, dirigits pel doctor Thomas Morgan. En un article publicat la setmana passada a la revista Nature Communications, proposen que el llenguatge podria haver sorgit per la necessitat d'explicar als nostres congèneres com fabricar utensilis de pedra, una habilitat revolucionària que ens va permetre començar a fer passes de gegant fa un parell de milions d'anys.

Els psicòlegs van dividir una colla d'estudiants en grups. Van ensenyar uns quants voluntaris a fabricar ascles olduvaianes, uns trossos de sílex tallants en forma de petxina que són una de les primeres eines que es coneixen. No és una feina fàcil, perquè cal colpejar la pedra d'una manera concreta perquè quedi ben afilada. Al primer grup, no hi havia cap persona que sabés generar les ascles, només el material necessari i uns quants exemples. Als altres hi van posar un mestre que podia ensenyar a un alumne el que feia: en un grup no es podia comunicar, en un altre podia fer només gestos i al darrer podia parlar per explicar-li el procés detalladament. Quan algú ho aprenia, es convertia en el mestre del següent membre del grup.

Usant aquesta cadena de transmissió d'informació, van arribar a generar més de sis mil ascles. Com era d'esperar, el grup que no tenia tutor no se'n va sortir gaire bé. Però només mirant tampoc van aconseguir resultats satisfactoris. Tan sols als dos últims grups, on hi havia alguna mena de comunicació entre mestre i alumne, les ascles eren de la mida adequada i prou punxants per ser útils. I concretament, quan s'usava el llenguatge es quadruplicava les possibilitats d'obtenir uns bons resultats. Van concloure que una explicació del boom tecnològic que es va donar a principis del Pleistocè seria que els nostres avantpassats van descobrir la manera d'explicar als seus companys com es construïen les eines, primer a través de gestos i, finalment, amb un llenguatge rudimentari. La producció més efectiva d'ascles seria el que va fer que aconseguissin sobreviure ­millor.

Naturalment, aquests experiments tenen la limitació que han estat fets amb voluntaris que han nascut i crescut en un entorn on el llenguatge és bàsic per funcionar. És probable que els seus cervells hi siguin addictes d'una manera que els humans primitius no es podrien imaginar. Deduir a partir d'aquí el que passava a les planúries de Tanzania, on l'Homo habilis produïa les seves ascles, potser és massa optimista, però la hipòtesi no deixa de ser interessant. En tot cas, sembla mentida que una capacitat que va aparèixer per la necessitat de difondre coneixements que ens permetessin avançar, avui en dia es faci servir tan sovint per escampar mentides, odi i ignorància, que tenen just l'efecte con­trari.

[Publicat a El Periódico, 24/1/15]

divendres, 5 d’agost del 2016

Altres coses que he fet aquestes vacances


A part d'estirar-me a la platja i menjar més del compte, durant les vacances he fet també una miqueta de feina, per no perdre el ritme.

Vaig trobar un moment per passar pel programa Això és Mórdor que presenta Marc Garriga a Catalunya Ràdio. Aquí podeu escoltar com fem una mica de conya amb en Marc a partir d'una sèrie de paraules  i frases friquis (a partir del minut 33).

Quan fas cua per entrar en directe a la ràdio a vegades tens sorpreses agradables. Aquest cop vaig coincidir amb els grans Cels Piñol i Ricard Ibañez, que venien a parlar de jocs de rol. Abans d'entrar vam estar parlant de l'època clàssica dels fanzines, en la que tots tres vam participar d'una manera o altra, i la conversa va derivar en un interessant exercici de política-ficció sobre la independència de Catalunya que algú ens hauria de convidar algun dia a reproduir en directe perquè tenia molt de suc.

També vaig tenir l'honor de participar en una taula rodona com a part d'un curs dels Juliols de la UB que dirigia Amàlia Lafuente. Amb la Imma Monso i l'Isidre Grau havíem de parlar de l'ús del dolor i la malaltia en la literatura, i vam acabar discutint sobre un munt de coses, entre elles l'estat de la literatura catalana en el segle XXI. El debat el vam continuar després en privat tot dinant a la terrassa d'un hotel cèntric, tot un luxe.
I també vaig tenir temps de trobar-me amb en Daniel Closa, per comentar un projecte que estem fent plegats de cara al 2018, que va començar com una broma al Facebook i aviat es va convertir en una realitat quan els editors van començar a intervenir-hi. Tinc un parell de llibres de divulgació en solitari programats per aquesta temporada tardor/hivern, ja en parlarem més endavant, i el proper serà ja el que parirem a mitges amb en Dan, i que promet ser molt interessant, és clar.

Acabo el repàs amb uns quants enllaços. Al blog Dreams of Elvex, van fer una ressenya d'El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, i la van deixar molt bé. El XeXu va fer el mateix amb el tercer volum de Sóc un animal, col·lecció juvenil que sembla que també fa riure els adults. Casualment, en Llort i el Sergi Càmara van anar a parlar aquests dies del mateix llibre a Més content que un gínjol, programa de literatura juvenil i infantil ràdio de la Xarxa.

Acabo amb una mica de ciència. L'últim article publicat a l'ARA parla de les necessitats metabòliques úniques del nostre cervell, una peculiaritat que ens fa únics entre els primats. I un anunci: el 24 de novembre participaré en un debat sobre els límits de les manipulacions genètiques, el transhumanisme i el futur de la nostra espècie, conjuntament amb l'experta en bioètica Núria Terribas, al cicle Futur(s) que organitza La Caixa al Palau Macaya. Està obert a tot el públic i pinta bé, així que jo de vosaltres m'ho apuntaria a l'agenda.

dimarts, 2 d’agost del 2016

De vacances

M'he pres uns dies de vacances i, com es fa en aquests casos, ara em toca passar-vos les diapositives del viatge (o, la versió actual, que són les fotos d'Instagram). Jo ja he tornat al fred anglès (literalment, avui m'he hagut de posar la jaqueta!) però espero que els qui encara teniu l'estiu per davant el disfuteu molt. Endavant imatges!

Feia temps que no anava a Cadaqués i aquest any per fi hi he tornat amb la família. La primera sèrie de fotos és del poble i la lluna plena que ens va rebre. Malgrat que a aquesta època de l'any està ple a rebentar, val la pena perdre's pels seus carrerons.

 

 



Ja que érem a Cadaqués, no costava gaire apropar-se a Portlligat i visitar la casa-museu de Dalí. No ho havia fet mai i és una experiència que recomano. Vaig tenir una sensació semblant a la que vaig experimentar al Graceland d'Elvis. Entres en el que havia estat el racó privat d'una persona genial i pots tafanaejar una mica els seus vicis i preferències. La part guiada de la visita és molt interessant (la foto de la finestra és del dormitori) però encara és més divertit passejar-se pel jardí barroc i anar descobrint totes les animalades que s'hi amaguen (la resta de les fotos).

L'escala que porta cap al jardí (que està més elevat que la resta de la casa) és per trencar-se el coll, però fa un efecte molt bonic.
Aquesta foto té un significat especial per mi. Fa poc vaig escriure una novel·la juvenil amb en Sebastià Roig que girava al voltant d'una banya de rinoceront que contenia uns dimonis d'una altra dimensió, entestats en envair la Terra. La primera escena del llibre passava en aquesta sala, un menjador exterior, on els lladres intenten robar aquest cap de rinoceront tan surrealista. No us faig un espòiler massa gran si us explico que no ho aconsegueixen: la banya es trenca i comencen a passar una sèrie de fets paranormals. Doncs bé, em vaig haver de refiar dels coneixements del Sebastià per escriure aquell pròleg, perquè no havia estat mai al menjador del rinoceront. Ara ja puc dir que l'he vist en directe. I és realment digne de sortir en una aventura espectral com és El secret de la banya embruixada.
Aquesta bústia per als pobres estava instal·lada prop de la piscina.
El lleó dissecat feia companyia a l'os i al rinoceront.
A part de Cadaqués, també he visitat el meu poble, coincidint amb la festa major. He passat tanta estona com he pogut a la platja (fins i tot de nit, com es veu a la primera foto!) i per primer cop en molts anys he pogut veure el concurs de focs artificials (aquest any feia de jurat, amb la inestimable col·laboració de l'hereu), del qual en podeu admirar unes quantes instantànies.





Una cosa que no ha faltat aquests dies han estat els esmorzars (i altres àpats) pantagruèlics. Amb les bones pastisseries que hi ha a Blanes i les ganes dels familiar de fer-nos tastar tot el que no tenim a Anglaterra, ha sigut impossible evitar carregar uns quans quilets més cap a casa. Ara toca fer bondat altre cop...










Acabo amb dues imatges que resumeixen la darrera fal·lera que ens ha envait, el joc del Pokemon Go (sí, l'hereu també s'hi ha enganxat). Almenys hi ha gent que sap prendre-s'ho amb humor, com demostren aquests dos cartells trobats a Blanes.