dijous, 1 de desembre del 2016

Herba negra: el making of

Us deia ahir que Herba negra és el primer llibre que escric amb en Ricard Ruiz Garzón, i com que tenim intenció de repetir, hem creat el "segell" Macip Garzón per donar-li continuïtat al projecte. 

En Ricard i jo ens vam conèixer el 2011: ell era jurat del Joaquim Ruyra l'any que vam guanyar-lo amb Ullals. Des d'aquell dia, vam anar coincidint diverses vegades fins que el l'estiu del 2014 ens vam trobar a la festa de comiat del Via lliure, el programa de RAC1 del qual els dos érem col·laboradors. Allà vam coincidir a la barra i vam tenir l'oportunitat de xerrar amb calma. Després del primer mojito ja havíem decidit que havíem de fer un llibre plegats. Després del segon ja estàvem parlant d'alguna cosa apocalítpita. Després del tercer, estàvem convençuts que la dolenta de la història havia de ser una planta. Més enllà d'això, no recordo gaire més.

L'endemà ens vam enviar uns emails per veure si tot allò ho havíem somniat o què. Però no: havia passat i, el que era més important, a plena llum del dia encara crèiem que era una bona idea.

Immediatament ens vam posar a discutir la història, a fer l'escaleta i a començar a escriure la novel·la. Dos anys després la teníem acabada i ben repassada i ens vam plantejar quin recorregut podria tenir. Potser inspirats per la trajectòria d'Ullals, vam pensar que un premi com el Ramon Muntaner podria ser una bona oportunitat, i vam tenir la gran sort que el jurat va triar la nostra obra. I, uns mesos després, aquí teniu el llibre. Ara us toca a vosaltres dir què us ha semblat.

2 comentaris:

Xavier Salomó ha dit...

Enhorabona als dos!
De seguida l'hagi llegit et diré el què!
Una forta abraçada!

Sergi ha dit...

Que xulo conèixer la història de com es va gestar el llibre. A en Ricard el vaig conèixer un dia a la cafeteria de la llibreria Laie, estava prenent alguna cosa amb el Marc Moreno. Vam parlar una estona, coneixia el meu blog de llibres, cosa que està bé, perquè així ja sabrà on aviat li fotran estopa, hehehe. És broma. O no.