dilluns, 16 d’octubre de 2017

Violència (II)

La violència és prevalent en la naturalesa. Molts animals la utilitzen per alimentar-se, aparellar-se o mantenir les estructures socials pròpies de la seva espècie. La violència també és un dels engranatges de la selecció natural, i així ha contribuït a l’evolució d’organismes físicament més resistents. Des del punt de vista biològic, té una utilitat innegable. Per això els humans l’hem practicada des dels inicis. Però amb el pas dels mil·lennis hem desenvolupat un nivell de complexitat en el qual és necessari que l’individu tingui uns drets bàsics per damunt del bé de la comunitat. En aquest context, la violència contra un membre de la mateixa espècie pot arribar a ser contraproduent i anar en detriment del progrés. Per això hem inventat maneres de regular-la.

Podríem pensar llavors que l’home no és violent per defecte. Aquest és un tema que sempre ha preocupat els filòsofs. Recordem que Hobbes creia que naixem amb l’impuls de la violència implantat, mentre que Rousseau en donava la culpa a l’entorn, que ens obliga a escollir un camí o un altre. La ciència moderna pot oferir respostes i ajudar a resoldre aquests dubtes. Per exemple, un estudi de l’any passat calculava que, quan van aparèixer els primers mamífers, el 0,3% de les morts eren degudes a violència entre congèneres. A mesura que els animals evolucionaven, la xifra augmentava i, quan van sorgir els primats, ja superava el 2%. Entre ells, els humans érem els pitjors, amb uns percentatges de morts violentes fa 200.000 anys sis cops més alts que la mitjana de tots els mamífers. Gràcies a les anàlisis sabem que aquests comportaments han d’estar determinats genèticament, ja que espècies evolutivament properes presenten xifres similars. Semblaria, doncs, que la intuïció de Hobbes era correcta.

Però si continuem investigant la història veurem que al final les coses canvien. Tot i que fa entre 500 i 3.000 anys aconseguíem xifres rècord del 15-30% de morts causades per nosaltres mateixos, un segle enrere ja havien baixat en picat i arribaven als nivells actuals, propers al 0,01%. Són uns 200 cops menys del que ens tocaria, biològicament parlant. Això voldria dir que, encara que la natura ens hagués fet intrínsecament violents, seríem capaços de modificar significativament les nostres tendències innates. ¿Com ho hauríem aconseguit?

La violència es pot modular de moltes maneres. Hi ha teories que diuen que la dieta hi pot tenir un efecte: menjar més bé frenaria les respostes agressives. De fet, una estudi a les presons britàniques va concloure fa quinze anys que els suplements dietètics reduïen un 35% els incidents entre els reus. Les temperatures també hi tenen un impacte. S’ha vist que els crims augmenten quan fa més calor i que qualsevol desviació substancial dels patrons habituals d’una zona indueix a la violència. Es creu que el fet que les condicions climàtiques extremes siguin més freqüents gràcies a l’escalfament global podria haver incrementat un 16% els conflictes en algunes àrees. A nivell molecular, la testosterona s’ha relacionat amb la violència però tot i que és cert que l’hormona masculina fomenta l’agressió en resposta a provocacions, també és responsable de la generositat en altres circumstàncies, així que el lligam no és tan directe. També s’ha vist que bloquejar la serotonina augmenta els atacs entre ratolins mascles, cosa que fa pensar a elevar-ne els nivells per tractar els individus més perillosos.

Però la victòria sobre la violència no ha vingut per cap d’aquestes bandes. El nostre èxit principal és haver transferit el poder al grup: la violència ha deixat de ser un dret personal per convertir-se en un monopoli dels estats. Una cessió tan simple l’ha convertit en prescindible. Ara només cal aplicar-la en ocasions puntuals perquè, en la resta, la por a rebre el càstig legal és suficient per evitar que la vulguem fer servir. La violència, que liberalitzada era una amenaça pels nivells extremadament regulats d’ordre que requereixen les comunitats modernes, s’ha convertit en un dels fonaments de la pau social un cop continguda.

Per això els qui la controlen tenen una gran responsabilitat. Només la poden utilitzar contra la població quan està justificat, i mai per resoldre conflictes de naturalesa pacífica. Un Estat que legitima la força innecessària com a eina resolutiva o no la talla d’arrel quan sorgeix espontàniament està franquiciant-la de nou als particulars, que se senten apoderats per aplicar-la al seu gust. Aquest és el camí més ràpid per tornar a l’edat mitjana.

[Publicat a El Periódico, 14-10-17. Versió en castellà.]

divendres, 13 d’octubre de 2017

Violència (I)


Aquests dies he parlat amb una hongaresa, un rus, un marroquí, un grec, un japonès, una nigeriana, una portuguesa, quatre anglesos i dos espanyols, tots científics, i tots ells, TOTS, m'han dit el mateix: és increïble el que va fer la policia espanyola l'1-O. Una cosa així és inaudita a l'Europa occidental (la nigeriana i el rus deien que els recordava el que passa a casa seva), s'ha de condemnar i no s'ha de repetir. El referèndum i l'absurda actuació del govern espanyol ha sigut el mecanisme de propaganda més eficaç que ha tingut l'independentisme català. Absolutament tot el món ha estat pendent aquests dies del que passava a Catalunya i la gran majoria ha optat per fer-nos costat.

Ara bé, molta de la gent amb la qual vaig parlar coincidien també en una cosa: el separatisme el consideraven poc útil (suposo que cal viure aquests moviments des de dins per simpatitzar amb les raons, i alguns d'ells en tenien exemples als seus països que influïen en com ho veien). De totes maneres, altre cop tots estaven d'acord en una cosa: és el poble català qui ha de decidir què vol fer, i les accions d'Espanya han legitimat encara més les nostres demandes. Per tant un referèndum era l'única opció possible. Si el que vam fer es pot considerar vàlid o no ja és una altra discussió, però en tot cas ningú m'ha negat el dret a decidir. Tota aquesta gent, és clar, viuen fora d'Espanya, i tenen accés a premsa que no està controlada per l'Estat, per tant es poden formar una idea més propera a la realitat. També tinc amics a Madrid que ho estan entenent tot d'una altra manera. 

La pressió de l'Estat sobre Catalunya està arribant a uns límits increïbles (m'agradaria poder dir inesperats) i ningú sap com acabarà tot això. Jo sempre he cregut que l'encaix entre Catalunya i Espanya no era l'adequat i que ens en sortiríem millor pel nostre compte, però ara la independència s'ha convertit ja en una qüestió de supervivència. Un estat que et tracta així, com més lluny millor.

dimarts, 3 d’octubre de 2017