divendres, 27 d’octubre de 2017

Visca la República Catalana


Després dels preliminars, comença la part difícil de veritat. Ningú no ens traurà aquest moment històric, passi el que passi a partir d'ara. 

dijous, 26 d’octubre de 2017

Hackers de la constitució

Avui pot ser un (altre) dia històric per Catalunya. Estem navegant entre la suspensió (temporal?) dels nostres drets i la incertesa del que pot passar si ens neguem a acatar les ordres de qui té tota la força. Jo ni tinc tota la informació ni prou coneixements de política per presumir de saber la resposta a la difícil decisió que han de prendre els nostres governants aquests dies, així que els donaré suport passi el que passi i confiaré que l'encerteran. Però, en tot cas, ahir vaig deixar clar el meu modest punt de vista a la revista Esguard, referint-me a la necessitat d'invocar la defensa pròpia davant una constitució que en el seu dia va ser hackejada pels feixistes que la tutelaven, que hi van instal·lar una backdoor que els permetria a ells i els seus hereus saltar-se la democràcia si feia falta, com està passant ara.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Estancament

Aquests dies he parlat amb uns quants amics meus escriptors i tots estem afectats d'una apatia comú: ens costa fer la nostra feina. Escriure requereix una certa capacitat de concentració i abstracció, i ara estem massa preocupats amb altres coses. No sé si la mostra és gaire representativa de la literatura catalana, però si ho fos, voldria dir que estem passant un trist període d'estancament creatiu (la realitat interferint en la ficció). De la mateixa manera que diuen que nou mesos després d'una apagada hi ha un pic de natalitat, la collita literària del país l'any que ve serà ben minsa si aquesta "apagada" dura gaire més.

Però per sort hi ha alternatives. Durant aquesta crisi, les xarxes s'han convertit en un reducte de la creativitat. Hi ha gent realment ingeniosa trobant-li l'humor a les dures situacions que estem vivint o fent anàlisis molt profundes de la situació política usant només tuits.  No puc evitar quedar-m'hi enganxat. Jo mateix estic molt més actiu del normal, tuitejant, retuitejant i interaccionant amb molta gent que se sent igual d'indignada amb el que està passant (per això suposo que dedico menys temps al blog, un format que per segons quines coses sembla antiquat, ja). És una bona manera d'alliberar la tensió i les frustracions que se'ns acumulen darrerament, ràpida i directa. 

Les eines que tenim a l'abast avui en dia ens permeten fer un seguiment de tot això que estic dient. Ja he mencionat altres vegades el klout, l'indicador numèric d'impacte a les xarxes. Últimamentem el mantenia pels volts dels 63 punts, exceptuant moments concrets. A principis de setembre, la xifra va començar a pujar i des de llavors no ha parat fins arribar als 70, com veieu a la gràfica d'aquí al costat. Un salt de set punts és tota una fita en l'algoritme del klout i és una bona quantificació de tot el temps que inverteixo en activitats socials (enlloc d'estar escrivint...).

Curiosment, una bona part d'aquest ressò es concentra en accions puntuals. Per exemple, aquests tres tuits han generat cadascun el mateix impacte (medit en "impressions") que tot un mes d'activitat a twitter a l'època pre-referèndum: 
No és que tingui un gran nombre de seguidors que escampin els meus comentaris, però en en tinc un parell o tres que són influencers. És talment com diuen als manuals: si tinc la sort que algun d'ells em retuitegi, l'efecte bola de neu fa que guanyi una audiència inusual. I també alguns trols, és clar, que ja se sap que suten com els bolets quan hi ha temes polèmics. És molt interessant com funciona aquest món, les dinàmiques i les normes que ha generat en el poc temps que fa que funciona.

Encara m'ha passat una cosa més curiosa. En un moment d'inspiració, fa unes setmanes, vaig crear un meme amb l'ajut d'una de les moltes webs que es dediquen a aquestes coses. No ho havia fet mai i em va semblar un bon moment per estrenar-me. El vaig tuitejar i ja està. Em pensava que el veurien quatre amics, potser a algun li agradaria, riuríem una mica i passaríem a una altra cosa. Però, inesperadament, un d'aquests tuitstars amb un cabàs de seguidors el va retuitejar i va començar a circular com la pòlvora. Algú el va agafar i el va penjar a un altre web, allà va sortir a la llista de "trending" de la setmana i, al final, va passar allò que se sol dir: es va viralitzar. Com que no sortia enlloc el nom de l'autor, alguns amics m'enviaven el meme per whatsapp o twitter sense saber que l'havia fet jo, cosa que em feia molta gràcia. Vaig mantenir l'anonimat tota l'estona, fascinat per veure com la meva creació prenia vida pròpia i s'incorporava per unes hores a l'imaginari col·lectiu. Gràcies als comptadors que hi ha als webs vaig poder veure que en menys d'una setmana, el meme tenia mig milió de visualitzacions. No cal dir que va passar a l'oblit tan ràpid com va ascendir a la glòria. És la llei dels memes... Malgrat que casos semblants es veuen diàriament, mai m'hagués imaginat que em podria passar a mi, va ser una experiència divertida.

I res, ja veieu, enlloc d'estar escrivint la novel·la que tinc entre mans, perdo el temps explicant-vos històries i repassant estadístiques inútils. El que us deia: estem estancats. A veure si sortim d'aquest pou d'una vegada...

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Mild-mannered supermen



No ve a propòsit de res, però l'altre dia vaig recordar un instant curiós que va passar fa exactament deu anys, quan sortia del concert de Genesis al Madison Square Garden. Genesis és el meu grup preferit i no els havia vist mai tocar amb el Phil Collins al micro (tampoc amb el Peter Gabriel, és clar, que és el que m'hagués agradat realment), així que quan el 2007 van anunciar la gira de comiat vaig córrer a comprar entrades. La meva dona, embarassada, em va donar el vist i plau perquè hi anés sol: el concert era el 25 de setembre i la criatura no havia de néixer fins a mitjan octubre. Cap problema. Els qui seguiu el blog ja sabeu que a l'hereu no li agrada seguir ordres i se'ns va avançar un mes. Així que un parell de setmanes després del seu naixement, vaig abandonar la famíla i me'n vaig anar a veure el concert, amb una mica de remordiments, tot sigui dit (els qui heu sigut pares sabeu que les primeres setmanes són un embolic total, i més si vius fora i no tens suport logístic extra). Genesis van tocar tocar tot el que havien de tocar i més i els fans en vam sortir satisfets.

L'instant que us deia es va produir tornant cap a casa, al metro. L'andana estava plena de gent que sortia del concert i, mentre no venia el tren, uns quants es van posar a cantar de manera espontània Carpet Crawlers, cançó emblemàtica dels Genesis dels 70, i que havia sigut el bis final.  Amb l'andana en silenci però plena de gent, la majoria que venia del mateix lloc, va ser un moment bonic de comunió entre estranys, units per uns versos escrits feia trenta anys a l'altra banda de l'Atlàntic. És interessant com a vegades trobem coses que ens lliguen i, d'una forma inesperada, passem a formar part d'una multitud que combrega amb certes idees o interessos, sense un líder concret, sense ningú que organitzi el happening, molt espontani, com a resposta d'una necessitat interior que connecta amb la nostra manera de ser. I ja està, només era això. No sé perquè m'ha vingut al cap ara...

He començat el post amb la versió cantada per Gabriel a The lamb lies down on Broadway i l'acabo amb la cantada en directe pel Collins durant la gira del 2007, la que vaig poder escoltar fa deu anys. Sigui com sigui, és un tema espectacular i té una de les millors estrofes de tots els temps que (no sé si és així o només el fruit de la paranoia causada pels intensos dies que estem vivint) trobo que encaixa molt bé en la situació actual, on també tenim superhomes discrets empresonats per una kriptonita que no poden resistir, una sèrie de bojos/boges (alguns d'ells pretenen ser savis) rient il·luminats, un festí que ens espera a l'altra banda d'una porta entreoberta i, abans d'arribar-hi, una escala de cargol que baixa donant voltes sense que en veiem el final. Us sona de res? L'original anglès diu això:

Mild-mannered supermen are held in kryptonite
And the wise and foolish virgins giggle with their bodies glowing bright
Through the door a harvest feast is lit by candlelight
Its the bottom of a staircase that spirals out of sight

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Violència (II)

La violència és prevalent en la naturalesa. Molts animals la utilitzen per alimentar-se, aparellar-se o mantenir les estructures socials pròpies de la seva espècie. La violència també és un dels engranatges de la selecció natural, i així ha contribuït a l’evolució d’organismes físicament més resistents. Des del punt de vista biològic, té una utilitat innegable. Per això els humans l’hem practicada des dels inicis. Però amb el pas dels mil·lennis hem desenvolupat un nivell de complexitat en el qual és necessari que l’individu tingui uns drets bàsics per damunt del bé de la comunitat. En aquest context, la violència contra un membre de la mateixa espècie pot arribar a ser contraproduent i anar en detriment del progrés. Per això hem inventat maneres de regular-la.

Podríem pensar llavors que l’home no és violent per defecte. Aquest és un tema que sempre ha preocupat els filòsofs. Recordem que Hobbes creia que naixem amb l’impuls de la violència implantat, mentre que Rousseau en donava la culpa a l’entorn, que ens obliga a escollir un camí o un altre. La ciència moderna pot oferir respostes i ajudar a resoldre aquests dubtes. Per exemple, un estudi de l’any passat calculava que, quan van aparèixer els primers mamífers, el 0,3% de les morts eren degudes a violència entre congèneres. A mesura que els animals evolucionaven, la xifra augmentava i, quan van sorgir els primats, ja superava el 2%. Entre ells, els humans érem els pitjors, amb uns percentatges de morts violentes fa 200.000 anys sis cops més alts que la mitjana de tots els mamífers. Gràcies a les anàlisis sabem que aquests comportaments han d’estar determinats genèticament, ja que espècies evolutivament properes presenten xifres similars. Semblaria, doncs, que la intuïció de Hobbes era correcta.

Però si continuem investigant la història veurem que al final les coses canvien. Tot i que fa entre 500 i 3.000 anys aconseguíem xifres rècord del 15-30% de morts causades per nosaltres mateixos, un segle enrere ja havien baixat en picat i arribaven als nivells actuals, propers al 0,01%. Són uns 200 cops menys del que ens tocaria, biològicament parlant. Això voldria dir que, encara que la natura ens hagués fet intrínsecament violents, seríem capaços de modificar significativament les nostres tendències innates. ¿Com ho hauríem aconseguit?

La violència es pot modular de moltes maneres. Hi ha teories que diuen que la dieta hi pot tenir un efecte: menjar més bé frenaria les respostes agressives. De fet, una estudi a les presons britàniques va concloure fa quinze anys que els suplements dietètics reduïen un 35% els incidents entre els reus. Les temperatures també hi tenen un impacte. S’ha vist que els crims augmenten quan fa més calor i que qualsevol desviació substancial dels patrons habituals d’una zona indueix a la violència. Es creu que el fet que les condicions climàtiques extremes siguin més freqüents gràcies a l’escalfament global podria haver incrementat un 16% els conflictes en algunes àrees. A nivell molecular, la testosterona s’ha relacionat amb la violència però tot i que és cert que l’hormona masculina fomenta l’agressió en resposta a provocacions, també és responsable de la generositat en altres circumstàncies, així que el lligam no és tan directe. També s’ha vist que bloquejar la serotonina augmenta els atacs entre ratolins mascles, cosa que fa pensar a elevar-ne els nivells per tractar els individus més perillosos.

Però la victòria sobre la violència no ha vingut per cap d’aquestes bandes. El nostre èxit principal és haver transferit el poder al grup: la violència ha deixat de ser un dret personal per convertir-se en un monopoli dels estats. Una cessió tan simple l’ha convertit en prescindible. Ara només cal aplicar-la en ocasions puntuals perquè, en la resta, la por a rebre el càstig legal és suficient per evitar que la vulguem fer servir. La violència, que liberalitzada era una amenaça pels nivells extremadament regulats d’ordre que requereixen les comunitats modernes, s’ha convertit en un dels fonaments de la pau social un cop continguda.

Per això els qui la controlen tenen una gran responsabilitat. Només la poden utilitzar contra la població quan està justificat, i mai per resoldre conflictes de naturalesa pacífica. Un Estat que legitima la força innecessària com a eina resolutiva o no la talla d’arrel quan sorgeix espontàniament està franquiciant-la de nou als particulars, que se senten apoderats per aplicar-la al seu gust. Aquest és el camí més ràpid per tornar a l’edat mitjana.

[Publicat a El Periódico, 14-10-17. Versió en castellà.]

divendres, 13 d’octubre de 2017

Violència (I)


Aquests dies he parlat amb una hongaresa, un rus, un marroquí, un grec, un japonès, una nigeriana, una portuguesa, quatre anglesos i dos espanyols, tots científics, i tots ells, TOTS, m'han dit el mateix: és increïble el que va fer la policia espanyola l'1-O. Una cosa així és inaudita a l'Europa occidental (la nigeriana i el rus deien que els recordava el que passa a casa seva), s'ha de condemnar i no s'ha de repetir. El referèndum i l'absurda actuació del govern espanyol ha sigut el mecanisme de propaganda més eficaç que ha tingut l'independentisme català. Absolutament tot el món ha estat pendent aquests dies del que passava a Catalunya i la gran majoria ha optat per fer-nos costat.

Ara bé, molta de la gent amb la qual vaig parlar coincidien també en una cosa: el separatisme el consideraven poc útil (suposo que cal viure aquests moviments des de dins per simpatitzar amb les raons, i alguns d'ells en tenien exemples als seus països que influïen en com ho veien). De totes maneres, altre cop tots estaven d'acord en una cosa: és el poble català qui ha de decidir què vol fer, i les accions d'Espanya han legitimat encara més les nostres demandes. Per tant un referèndum era l'única opció possible. Si el que vam fer es pot considerar vàlid o no ja és una altra discussió, però en tot cas ningú m'ha negat el dret a decidir. Tota aquesta gent, és clar, viuen fora d'Espanya, i tenen accés a premsa que no està controlada per l'Estat, per tant es poden formar una idea més propera a la realitat. També tinc amics a Madrid que ho estan entenent tot d'una altra manera. 

La pressió de l'Estat sobre Catalunya està arribant a uns límits increïbles (m'agradaria poder dir inesperats) i ningú sap com acabarà tot això. Jo sempre he cregut que l'encaix entre Catalunya i Espanya no era l'adequat i que ens en sortiríem millor pel nostre compte, però ara la independència s'ha convertit ja en una qüestió de supervivència. Un estat que et tracta així, com més lluny millor.

dimarts, 3 d’octubre de 2017