dimarts, 19 de desembre de 2017

Els alienígenes entre nosaltres

Aquests dies he estat repassant la recent trilogia de pel·lícules de Star Trek amb el meu fill i no m’he pogut estar d’envejar aquesta generació que creix entre efectes digitals que fabriquen mons i espècies alienígenes d’una veracitat inqüestionable. Tot el que s’ha perdut del romanticisme dels decorats de cartró pedra i els extres disfressats amb granotes de goma i pròtesis de porexpan s’ha guanyat en espectacularitat i dinamisme. Però una cosa que no ha canviat en totes les dècades que el Capità Kirk i la seva tripulació han estat explorant l’espai profund és que la majoria d’extraterrestres que s’hi troben són antropomòrfics. Això, que al principi s’hauria pogut justificar per la manca de pressupost i tecnologia, ara s’ha de veure com la conseqüència directa de les dificultats que té especular sobre la vida en un format distint al que trobem a la Terra.

Les limitacions són encara més grans si ens endinsem a nivell microscòpic, perquè allà desapareix la gran diversitat que hi ha a simple vista: tots els éssers vius que coneixem, sense excepcions, utilitzen la mateixa mena d’informació, emmagatzemada sempre en molècules d’ADN. No sabem cap altra manera de construir vida, per tant ens costa imaginar alternatives quan concebem habitants d’altres sistemes solars i hem de pensar com serien a nivell bioquímic. ¿Com s’ho haurien fet els klingons o els romulans? ¿Haurien evolucionat a partir d’un compost amb unes propietats estructurals semblants a l’ADN o haurien utilitzat una premissa totalment distinta?

L’atzar i una evolució de milions d’anys han fet que tots els terrestres ens regim per codi forjat a partir de només quatre unitats bàsiques. Així com els ordinadors fan servir un alfabet binari, format per uns i zeros, per guardar dades, els éssers vius disposem de quatre peces, que tenen més flexibilitat i capacitat que el més poderós dels discs durs disponibles. Les anomenem A, T, C i G, per les inicials del nom que hem donat a les molècules que formen l’ADN. Les 64 variacions possibles de grups de tres d’aquestes unitats representen unes ordres biològiques que es tradueixen en 20 aminoàcids, les peces que permeten a la cèl·lula construir milions de proteïnes diferents. Són les proteïnes les que fan totes les funcions essencials per la vida i defineixen com serà cada organisme.

¿Però i si juguéssim a guionistes de Star Trek i ens preguntéssim què passaria si intentéssim saltar-nos les rígides normes combinatòries del nostre codi genètic quaternari? ¿I si hi afegíssim un parell de lletres? Augmentaria el grau de complexitat: les noves combinacions disponibles ens permetrien fer servir més de 100 aminoàcids addicionals (molts ja existeixen a la natura) per fabricar noves proteïnes. Així podríem dissenyar eines moleculars mai vistes, que donarien lloc a formes de vida que podrien ser absolutament diferents de les habituals. I tot això sense haver de sortir del planeta.

Aquesta fita ja és possible, almenys en teoria, des de finals del mes passat. És la mena de descobriments que es troben a faltar a la portada dels diaris, no perquè tinguin possibilitat de curar malalties d’aquí poc temps, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que ens interessa de la ciència, sinó perquè són revolucionaris, conceptualment parlant. És un pas més que l’edició genètica, una revolució que sí que ha agafat força popularitat darrerament, perquè implicaria començar de zero en lloc de només retallar i enganxar. Els responsables d’aquest avenç, un grup de científics del Scripps Research Institute, a Califòrnia, han tardat 15 anys a generar un bacteri que fa servir dues unitats més, totalment noves, i així té un ADN de sis lletres en lloc de quatre. Van trobar la manera d’enganyar la maquinària cel·lular que copia i repara l’ADN i després ensenyar la cèl·lula a llegir el nou alfabet perquè n’utilitzés la informació per fabricar proteïnes.

Aquest bacteri, doncs, no s’assembla a res que hagi existit. ¿Podem anar més enllà i crear un ésser viu utilitzant un codi genètic completament nou i una sèrie d’aminoàcids diferent als 20 habituals? Hi ha barreres tècniques que s’haurien de superar encara, però no és impensable. Això vol dir que podríem generar alienígenes de veritat, microbis (i, algun dia, organismes complexos) que no tinguessin res a veure amb la resta dels habitants del planeta, que no haguessin evolucionat a partir de res conegut i que podrien seguir normes diferents de les que ens governen a la resta. Millor que una pel·lícula de Hollywood. 

[Publicat a El Periódico, 16/12/17. Versió en castellà.]

2 comentaris:

pons007 ha dit...

inventar-se lletres no es fer trampa? quines son aquestes dos lletres? sigui com sigui es ciència ben invertida ja que això aconseguirà fer pelis més originals :P

XeXu ha dit...

Recordo un llibre que vaig llegir fa un temps, del que estaria bé una actualització, com es deia? 'Jugar a ser déus'? No sé si et sona...

Bé, jugar a ser déus al labo està molt bé, jo ho faig tot sovint, però algun dia sortirà malament i ens passarem de frenada.